Don't stop me now!

Una frase curta i sentenciadora m'ha portat de tornada a casa aquesta setmana: l'Erasmus a Estocolm se m'ha acabat. Sis mesos en una realitat diferent; una altra ciutat, noves vides, una altra rutina, altres llengües, la meva habitació, tot s'estampa contra un adéu. I aquesta és la forma que té el relat del comiat, anar citant fragments que simplifiquen el que he viscut perquè costa descriure-ho bé; què he estat fent durant aquest temps i què m'ha significat? A més em suposa el risc de veure'm repetint tòpics de la vida d'Erasmus que ara em resulten repulsius. El que he viscut em sembla únic i personal, em fa mandra estandaritzar-ho amb les experiències d'altres. Tot i així i per no deixar aquest bloc fora del comiat (no s'ho mereix, sens dubte forma part de tot plegat), intentaré fer un balanç, un resum, o una recopilació dels millors capítols d'aquesta temporada.

Estocolm serà ja sempre la meva segona residència, tot i que dubto que el meu ritme de vida em permeti visitar-la amb la freqüència de qui se'n va d'estiueig. Com canten Los Planetas en una cançó del seu Contra la ley de la gravedad, si em fessin president dels Estats d'Ànim, fixaria la capital a Barcelona però sens dubte Estocolm seria el lloc immediatament següent on desplegaria la meva acció de govern. Els posters que m'he emportat de Strand (com m'agrada l'estil dels dibuixant que els fa), el dels Beatles que em va donar la Tiffany i una fotografia de Götgatan en plena ebullició que penso ampliar decoraran aviat la meva habitació (la de Barcelona, és clar). Com m'ha agradat intimidar amb la ciutat a base de caminar, quina estampa la de l'hivern, tota blanca, i què verda i lluminosa amb el bon temps (acceleraran tantes hores de sol la fotosíntesi?). Des de les altures de l'ajuntament, o les de la roca del nord Södermalm, o les de la torre de televisió de Djurgården, o les del sostre del Kulturhuset; des d'uns barca-pedal pel canal també de Djurgården, des del Pendeltåg o el Tunelbana, els meus ulls han l'han contemplat. Fet una bola d'abrics i girant una cantonada amb la neu picant-me la cara, amb unes cerveses de més anant cap al bus nocturn amb l'eufòria i la son en plena lluita, ensopit i indagant dins meu després de fer la compra, corrent perquè perdia el tren; tot ho he seqüenciat amb Estocolm d'escenari.

I no he estat sol, tot el contrari. He compartit més que les parets amb l'Abou (veure l'entrada Aboubakry), he rebut una nova educació per part del Bruno, he vist el Ramiro fent el gos, al Carlos la cabra, el Fernando en ple riure histèric, l'Eva pintada cantant i a l'Elisa encuriosida amb qualsevol cosa. He vist pel·lícules de l'Almodóvar subtitulades al suec, a un mexicà de més de noranta kilos desolat en el plor per l'eliminació del seu equip al mundial, he conegut un suec que m'ha retat a futbol pachanga, he menjat plats sud-coreans, kurds, italians, gaditans i francesos. He vist la transformació d'un home, el Bruno, per l'efecte del seu emparellament amb una dona, la Maren; de cuinar barretes de peix arrebossat a fer amanides amb collonades, bravo chef! També podria parlar de la Tiffany, però em faltaria espai tan sols per tractar de descriure una tarda observant-la. En definitiva, he viscut la transformació d'un lloc estrany i gent desconeguda en elements quotidians i fins i tot íntims a mida que emocions, a vegades petites a vegades més grans, m'omplien el cap.

I havent passat per l'on, el qui (o amb qui) i el com (una mica en cada entrada anterior) torno a preguntar-me pel què. Què he estat fent realment? Veure món? Espavilar-me tot sol? Aprendre a cuinar? Potser estudiar? Simplement fer amics? Viure i descobrir Estocolm i a qui m'he trobat, ni més ni menys, perquè buscar-li una altra finalitat a tot plegat. L'estudi ha estat totalment un element secundari, perquè amagar-ho, però torno a casa havent conegut moltes coses. Que per veure món no s'han de donar beques? Sí, estic d'acord en que l'Erasmus s'hauria de donar amb més cura i fent que cadascú assumís costos en proporció als seus ingressos, sobretot amb la que està caient, però a part d'això em sembla una de les poques polítiques d'ensenyament menys mercantilitzades. Em refereixo, per exemple, a que he pogut aprendre suec sense que em serveixi de gran cosa de cara a un futur (més enllà de l'oportunitat de lligar una nit per Lloret o la Rambla), o que he conviscut amb estudiants d'altres carreres, compartint inquietuds sobre el futur laboral, etc.

Com que aquesta mena de valoracions finals es fan pesades, ara em quedo amb el final tal com va ser, en la versió crua i no recuita amb paraules que construeixen judicis. Així que heu de saber que el dimarts vam sopar en un restaurant bufet lliure vegetarià dalt de Slusen. Allà es formaven cues immenses i la gent repetia a muntanyes encara que no tingués més gana, com a tots els bufets. Arrossegant la meva maleta de vint-i-tres quilos i amb els meus amics repartint-se el pes de la Washburn amb la funda plena de calçotets protectors, dues motxilles i la canya de pescar (quina imatge) ens vam apropar a Gamla Stan per fer una cervesa en ple concert al Stampen, un bar de jazz. La línia verda ens va portar a tots i a tota la càrrega fins a T-Centralen i allà es va escenificar l'adéu. Ja en direcció a Märsta vaig plorar una estona , gairebé com qui obre l'aixeta, ja sabia que em passaria i no vaig fer res per evitar-ho. Un colombià em va ajudar amb les coses fins la parada de l'autobús que em va deixar a la terminal cinc d'Arlanda. Passar l'última nit a un banc de màrmol a Suècia va afegir dramatisme a la situació; com diria la Tiff, el tipus de situacions que et fan sentir en una pel·lícula nord-americana dolenta. No vaig poder dormir però si facturar-ho tot a primera hora sense que em cobressin tres quilos de sobrepès i incomplint les restriccions d'equipatge de mà a cabina de l'aerolinia Spanair. Un tripulación, desarmando rampas em va recordar a Antònia Font, ironies dels enlairaments, quan el d'aquest bloc va començar fent us de la lletra de Tòquio m'és igual. I ironies del aterratges, Barcelona em va rebre amb un cel gris pàlid equiparable al d'un 16 de gener de 2010 a Estocolm. Últimes línies que ja alimenten la nostalgia. Hej då!

Carretera i manta

El Huevo és un exemplar únic d'un model petit de la firma Skoda pintat de blau i verd estrident per ressaltar la publicitat d'una companyia aèria. El primer lloc on ens va portar va ser Riga, uns kilòmetres més enllà d'on el vam llogar. Poc després d'arribar-hi vam fer el primer tast de la cuina letona a preu barat per nosaltres, però tot i així per a turistes, en un bufet lliure en ple casc antic. Des de llavors no vam parar de menjar plats amb noms estranys on abundava el porc, les mongetes i sovint estofats servits en cassoletes, tot baixat a base un mínim de mig litre de cervesa. A Riga, a part de menjar i allotjar-nos, vam donar voltes pel casc antic, petit i acollidor, mentre músics entretenien altres turistes a les terrasses. Ens vam moure bàsicament per la zona on tothom es deixa arrossegar, vaja, i quan ens en vam allunyar una mica la part més nova em va entristir. Abans de marxar, però, vam entrar al Museu de l'Oucpació d'Estònia i en vaig sortir molt satisfet. Per molt que m'expliquin atrocitats comeses en altres llocs és només quan les veig d'aprop que me n'adono del que van poder arribar a significar per la gent que les va patir. Vaig pensar que potser si que a Espanya el més trist és que els espanyols ens matéssim entre nosaltres durant la Guerra Civil, però imaginar que estonià, letons i lituans van ser conduïts a la misèria pels dos grans totalitarismes del segle XX, el nazisme i l'estalinisme, espanta. En definitiva un últim plat de difícil digestió abans de pujar de nou al Huevo.

Per recuperar l'atmosfera positiva del viatge vam decidir jugar una estona a cavallers pels castells medievals de Cesis i Tirauda, al nord de la capital, que si bé segur que van veure rajar bastanta sang sempre es poden vincular al record infantil dels Playmobil. A Tirauda també vam contemplar escultures dedicades a la música folk letona, la qual desconec completament. També he oblidat el nom de l'escultor. Abans d'agafar la carretera dirigits a la costa vam tornar a passar per Riga per recollir a la Mari, una amiga murciana del Ramiro que es va afegir al Huevo pel que quedava de viatge. S'havien conegut tocant el tambor i pel que sembla aquesta és una tradició capaç de crear una intensa química. Així que ja érem quatre quan vam agafar una carretera que intercalava trams asfaltats per estones de sorra i pedres per la desesperació del Ramiro al volant i pel meu divertiment al seient de darrera. El que em divertia era que creuàvem el no res, només prats i boscos sense desnivell, amb pobles ínfims i tan esporàdics com les senyals de circulació. Tres-cents quilòmetres més tard vam parar a Kuldiga, un poble que enlloc de l'Europa oriental semblava el Far West i on un es troba amb una petita cascada quan li han promès unes inoblidables catarates. Vam sopar com marquesos en un restaurant de cuina típica (unes cassoletes increïbles) decorat només amb fotos de Barcelona, la majoria de la Boqueria, tot i que no l'havíem triat per aquest motiu.

Liepaja, última parada abans de creuar la frontera amb Lituània, va ser vista i no vista. El sopar a Kuldiga va entrar tan bé que hi vam arribar de matinada i condemnats a dormir dins l'estimat Huevo. L'ocpció de fer nit en una antiga presó soviètica convertida en hostal i on el personal que hi treballa segueix disfressat d'oficials estalinistes, per mantenir l'autenticitat, va espantar els meus col.legues, un gadità i un aragonès que se les donaven de valents. I és que pot semblar de mal gust recrear horrors del passat de cara al turisme, però serveix perquè no s'oblidin. Després d'apropar-nos a la llarga platja de la ciutat de bona matí a Liepaja no li quedava res més per oferir-nos.

La millora de l'esfaltat de les carreteres va ser evident un cop creuat la frontera i un primer símptoma de que Lituània està unes passes per davant que Letònia en el seu desenvolupament, tot i que vaig llegir més tard que la crisi actual s'està carregant el seu creixement de forma estrepitosa. Klaipeda va ser una parada anecdòtica i no li va el cor a cap de nosaltres. Ens vam dedicar a posar en murals medievals on vam substituir els caps de ancestres lituans pels nostres. Vaig ser un pescador geperut de mirada esquerpa i un nen petit amb una barba molt precoç.

Fent més carretera cap a l'interior vam anara a parar a Kaunas, la segona ciutat més gran d'aquest petit país. De rebuda vam tenir el passeig principal animat i vam poder corroborar la sorpresa que hi ha lituanes molt atractives. El record que ens quedarà del ciutat, però, serà el d'una nit on arrossegats per l'ambient festiu local vam acabar fent ruta per bars on la cervesa se'ns va servir a litres entre lituans retant-se a polsos, porters de discoteca simpàtics per trencar el patró i un Carlos pletòric ensenyant a la Mari el seu salt de cabra gaditana mentre ella m'instruia en ritmes tamboriners. El Ramiro, sense desentonar, no volia donar mai aquella nit per acabada.

Sortint de Kaunas per la porta gran vam dirigir-nos sense més temps a la capital. I com de maca ens vam trobar a Vilnius. Encara no puc entendre com no la recordava després d'haver-la vist només fa set anys. Enfilar-se o deixar-se caure pel casc antic per trobar-se amb alguna de les tantes esglésies escampades per la ciutat, vicentines i acolorides, ortodoxes o catòliques (confonent la nostra incultura atea) i amb el barri jueu per completar el mosaic. Una animalada històrica més a mencionar : l'antic cementiri jueu resultant de l'extermini de la comunitat jueva per part dels nazis (que havia arribat a tenir 100.000 membres i 100 sinagogues escampades per Vilnius) va ser assetjat pels soviètics un cop van haver recuperat el control de la zona , decidint ni més ni menys que utilitzar les làpides com a material de construcció. Amb les que s'han pogut recuperar s'ha fet un monument commemoratiu.

Matàvem ja el viatge amb els últims litres de benzina quan ens vam aturar a les afores de Siauliai per veure potser l'estampa més sòrdida i surrealista del viatge. Una muntanya amb milers de crucifixos apilats per creients de totes bandes se'ns va plantar al davant, per sort encara amb la llum del dia. Un adéu a Letònia dels que espanta. Potser els bàltics tenen tanta història pesada al damunt que l'únic que volen és apilar-la i tirar endavant d'una vegada.

La pluja dels últims dies va deixar el Huevo relluent de nou, com si res hagués passat, tot i els mil cinc-cents kilòmetres que va recórrer en total. Si hagués pogut parlar estic segur que ens hagués dit « venga ya pa'l caraho » al més pur estil Carlos, però una mica de carinyo ens deuria haver agafat quan va tornar a passar per davant nostre, mentre esperàvem a la terminal de l'aeroport, acomiadant-se per última vegada abans de deixar el seu rumb a la voluntat dels següents turistes.

Aboubakry

El vaig veure per primera vegada la tarda del dia que vaig arribar a Suècia. Després d’instal.lar-me amb l’ajuda de la Sandra, havia decidit anar al super per omplir la nevera i començar a orientar-me pels voltants de Björnkulla. De tornada, al autobús, va ser quan el vaig veure pujar amb un grup amb més francesos, recordo que també hi era la Céline. Crec que va entrar remugant alguna cosa, potser pel fred o per la maleta, i feia aspecte d’estar pensant on s’havia ficat. Potser no, potser és perquè jo si que ho vaig pensar en les meves primeres hores. El cas és que dins el bus el vaig perdre de vista i va ser quan vaig arribar a l’habitació que em vaig trobar la porta oberta i a ell acomodant-se. El primer que em va dir va ser que s’havia alegrat quan li havien dit que compartiria habitació amb un espanyol i crec que vam xapurrejar una mica d’espanyol ell i de francès jo. Després vam anar a la cuina del Carlos (a qui encara no coneixíem) on a tots els nous ens esperava una festa de benvinguda. Acabàvem de conèixer també el Bruno, era la primera jugada del nostre trident.

Les primeres nits van ser bastant còmiques, havíem « heretat » l’habitació en format parella, amb els llits ben juntets, i cap dels dos es va atrevir a fer el gest de canviar la distribució. La gent riu quan ho explico però a mi no m’incomodava gaire i a ell crec que tampoc. Passades dues setmanes vam abordar el tema, vam posar el meu llit arrambat a la finestra i el seu es va quedar on era. Sempre ens hem entès fàcilment, encara que al principi em costés acostumar-me a la seva manera de parlar, com a cops de veu, i a la seva tendència a utilitzar l’anglès en present. Quan l’imitava amb els altres mai s’enfadava, sabia que era amb carinyo i sense malícia.

Van anar passant les setmanes, tan ràpid que semblaven cada vegada més curtes. Els matins (o més aviat, el moment en que ens llevàvem) es van convertir en un ritual. El veia sortir en calçotets cap al lavabo mentre em saludava pel nom, o me’l trobava fent unes flexions abans d’anar a la uni, o agenollat resant. « How are you ? Yeah, good good ! » (el yeah que només l’Abou sap fer). Després, gairebé de forma matemàtica, algú dels dos afegia « Where is Cabrón ? ». I és que la nostra relació va més enllà de les parets de la nostra habitació i des de un principi està estretament lligada a aquest lionès que respon a nom de Bruno i que ens ha fet de pare durant aquests mesos. Le petit conard, no perdona ni una relliscada, sempre atent a qualsevol error, un entranyable toca-collons. Si ens oblidàvem de tornar gots a la cuina que es quedaven a l’habitació, si se’ns passava l’hora que havíem reservat la rentadora, si ens deixàvem qualsevol cosa, ell sempre tenia preparat un « muy estúpido tío… », tan irritant com gramàticament incoherent. El nostre tripartit ha estat una combinació tan estranya com divertida; sense compartir gaire més que la passió pel futbol el que ens ha unit ha estat el dia a dia , les hores a la cuina (sempre en un equip espontani, qui no cuinava rentava) parlar de ties o fer la compra junts . Un cúmul de petits moments.

Cal dir que el comportament paternal del Bruno estava sempre bastant justificat. Quins professionals els del Comitè Internacional de la Södertörns Högskola ! Quina manera de triar companys d’habitació mitjançant un qüestionari aparentment estúpid i al qual no recordo què vaig respondre ! Aquests sabis van trobar algun indici de que l’Abou i jo pertanyem a la raça internacional dels despistats. Ell, cal reconèixer-ho, crec que em supera. La seva estada a Suècia li ha permès afegir al seu palmarès perdre dues vegades les claus de casa i comprar un vol equivocant-se de dia entre moltes altres fites, i jo sempre era allà per veure la reacció de lamentació. Es clar que ell ja em tenia calat i sabia el que trigo en sortir de casa i que sempre acabo corrent per anar a tot arreu, per no dir que coneixia la meva relació amb les tecnologies.

Avui, i després d’haver compartit tant, m’he llevat amb un nus a la gola que no m’ha deixat esmorzar mentre fora plovia. L’hem acompanyat a agafar el bus amb el Bruno i la Madji i no ha calgut afegir res més que una abraçada. M’ha deixat una samarreta de les que a vegades feia servir de pijama i jo li he donat una tassa de Barcelona que m’agradava, per quan es mengi els cereals i no poguem interncambiar un yeah.

Tot i que la meitat d’aquest escrit sembli una necrològica per l’ús constant del passat i el to nostàlgic, sé que aviat el tornaré a veure per Barcelona i que podré entrar a casa seva a París. Ja me l’imagino de paquet a la moto i em fa gràcia, o fent uns dels seus balls per alguna disco si em visita aquest estiu. A més, ja li vaig dir, arribarà el dia en que l’aniré a veure al Senegal on tindrà milers de fills amb la dona amb la que té clar que passarà la resta de la seva vida.

Go with the flow.

La manera com es comença el dia condiciona molt la forma del pas de les hores fins l’endemà. Llevar-se ben entrat el matí, trobar-se la porta del lavabo tancada perquè algú està fent les seves necessitats i optar fer fer el primer riu del dia a un pi del bosc és una predicció inequívoca d’un dia plàcid. Més enllà d’on orini quan em desperto, aquesta és la dinàmica que em puc permetre un cop acabats els cursos a la Södertörns Högskola. La calor diürna (a la nit refresca) dilata les hores i el sol no deixa d’irradiar llum durant tot el dia. La foscor mai arriba a ser absoluta i només s’imposa unes hores a la mitja nit intentant demostrar que canviem de dia.

Estocolm és astuta i també es deixa portar per la benevolència del clima. Els pamflets d’informació turística proposen al guiri tot un mes de festeig amb la ciutat amb multitud de pretextos: avui festa nacional, més endavant festival de Jazz a Skeppsholmen, un casament reial, el 25 la mítica celebració del dia de dia del mig de l’estiu, Midsommar (pel que em comenten inclús més festejat que el nostre Sant Joan), a més a més de l’oferta permanent de museus i diversitat de fonts de consumisme. A destacar que els desperts de l’ajuntament de la ciutat han aprofitat la cerimònia nupcial de la princesa Victòria per treure’s de la màniga la instauració de deu dies d’amor a Estocolm; LOVE Stockholm (gairebé a l’alçada del turístico-populisme d’Hereu) acabarà de fer més mediàtica aquesta cerimònia, un caprici reial que tot i així donarà el seu suc en corones.

I enmig d’aquest estat on les coses semblen surar per manca d’obligacions i per l’efecte de celebracions folclòriques amb complicitat atmosfèrica, arriben i marxen les últimes visites catalanes, segueix un degoteig d’acomiadaments internacionals. Ara em faig un propòsit per les setmanes que queden per davant: amb la ciutat vista des de tots els angles, els que quedem ens hem d’entregar a la natura escandinava que ens envolta. Sí, ha arribat l’hora de calçar-se les xiruques (encara que no n’hagi portat) i aventurar-se per boscos i llacs, intimar amb esquirols, cérvols i ants; en definitiva i com diria un amic alpinista de Lió: fer l’amor amb la natura. Sexe silvestre, potser més espiritual que carnal, però bastant més accessible i segur, no hi ha desnivells i un es pot oblidar de mesures anticonceptives. Només cal pensar en un jersei per quan refresqui de nit.

Qui s'ha obert?

Diuen els qui tornen a casa després d’una temporada a l’estranger que un cop arribes t’ho trobes tot igual que quan vas marxar. Jo que tot just acabo de tornar per uns dies puc dir que en el meu cas ha estat així. Exceptuant una estranya sensació amb les dimensions de casa meva quan hi vaig tornar a entrar (veia les habitacions molt petites), el meu cervell va adaptar-se ràpidament a tot al que fins el passat gener m’era quotidià. A la fi i al cap són els últims mesos el que han estat excepcionals, casa meva (estenent-me a Barcelona i les seves gents) difícilment serà mai una sorpresa. Tampoc això significa que la tornada a casa per coneguda sigui sempre positiva, però jo si que m’he alegrat de tornar-hi uns dies.

Així que Barcelona m’ha donat nous aires. Uns aires a nivell personal que contrasten amb l’olor a tancat ensumada quan un enfoca amb un objectiu superior que captura al conjunt de la societat. Estem encallats, i no com qui torna a casa i ho veu tot igual, es tracta d’una realitat molt més dramàtica. Ens l’han tornada a jugar. La crisi econòmica que arrosseguem des de fa dos anys havia de servir per refundar el capitalisme i acabat sent l’expressió màxima de la seva crueltat. Els governs europeus disputen per veure qui retalla amb més gràcia, no amb la innocència del nen que perfila cartolines al parvulari sinó amb la immoralitat del qui redueix prestacions socials als més desemparats. Europa, Europa comença a cansar. Cada dia més lluny d’un projecte de representació democràtica conjunta entre milions de persones que comparteixen continent per apropar-se a un model de creixement econòmic a la mida d’uns quants d’aquests. Això no és ser euro-escèptic, això significa que si anem tots junts, ho hem de fer pel bé de tots. El més trist es veure-ho així a escala global, perquè confirma que a altres països poc millor que nosaltres ho fan. Perquè nosaltres ho fem fatal. A Zapatero se li han acabat els invents, i no per treure les estisores tard fa menys mal, al contrari la retallada cou més i a sobre és massa tard. El PP per tal de governar no fa ni d’oposició, s’espera a que el mort es dessagni sense immutar-se que el “cadàver” ens està governanat a tots. Encara s’atreveixen a reivindicar el seu model durant els noranta, fintant amb un nou cop de totxo. I mirem més cap a casa encara que quan més a prop més mal fa, CIU salvador màrtir del govern i Duran Lleida nou emperador de l’honorabilitat nacional després de tres hores de reunió amb Zapatero, què rascaves Duran? I que còmode ser còmplice en abaixar pensions i sous de funcionaris i aparentar que et menges un plat de bledes. Això si, apujar els impostos als qui cobren més de 120.000 euros és martiritzar a classes mitjanes i populars (el mileurista deu ser un discapacitat crònic en aquesta escala) a més de provocar la fugida de capitals. Prou capital ha fugit en males mans per manca de regulació en el mercat financer. Entremig els sindicats i la patronal escenifiquen millor que ningú aquest embús menyspreant que potser la concertació social que tan poc ens va durar ens salvaria de molts mals.

En definitiva, sé que aquesta no ha estat una entrada simpàtica tot i el retorn a casa. Hagués ajudat més parlar també en clau de queixa d’un tema molt més banal com la tortura (consentida, quan decideixes comprar-te el bitllet) de viatjar amb Ryan Air. Només advertir a qui hagi de volar amb aquesta companyia aviat que s’oblidi de dormir, cada deu minuts el torturaran ofertes de productes estranys. Però s’ha de dir que queixar-se és un vici que s’estanca igual que els problemes, cadascú té una eina a les seves mans per petita que sigui, així que més val fer la moral de cadascú una mica més estricta i tractar de ventilar aquesta habitació que emana pet ranci.

El primer bany

Em creix la sensació de que a aquestes últimes setmanes que em queden per fer-me el suec els hi passa el temps a un ritme exponencial. No ho dic perquè comenci a treure el cap al temut abisme del retorn, sinó perquè Estocolm està florit i oscil.lant els vint graus, un temps que convida a encadenar activitats lúdiques a l’aire lliure que engulleixen les hores.

Amb la ciutat recorreguda per tots cantons ha arribat el moment de conèixer altres indrets que l’envolten i ahir em vaig apropar amb uns quants amics a la platja de Nynäsham, al sud de l’arxipèlag. Un parell de transbords amb el Pendeltåg ens van deixar tocant a un port amb alguns petits vaixells amarrats. Es tracta d’una zona despoblada on només hi ha casetes de fusta que fan l’aspecte de segones residències i on les carretera està tan poc transitada que hi ha gent circulant lliurement amb bicicleta, patins en línia, monopatins i altres elements rodats. Pel camí que ens portava a la cala que els meus amics ja coneixien vaig anar estudiant el paisatge. Es tracta d’un tram de costa amb moltes corbes i boscos de pins, tot molt pla com tota la geografia que envolta Estocolm. El mar és una bassa d’oli sense rastre d’onades ni cap tipus de corrent (s’entén que en suec el Bàltic tingui el nom de Llac de l’Est), les cales són esquifides i de pedres i les casetes de fusta apraeixen molt esporàdicament entre els arbres.
En arribar i un cop vam desplegar les tovalloles el temps no era tan càlid com d’esperat i vam aplaçar la idea d’un primer bany per més tard. Ens vam afanyar a treure els tupper wares com pixapins reputats i jo, mentre mastegava amb pedres clavades a les natges, seguia analitzant el paisatge. La calma del mar i aquell relleu tan pla em van semblar trets molt diferenciats dels de la nostra costa brava. Vaig trobar roca, i força hostil, però des d’una panoràmica llunyana l’aspecte de la costa era molt menys brusc, sens dubte perquè la força del Bàltic deu erosionar menys que les onades que un pot fer en una banyera domèstica. L’absència de cases, seguin el patró de la poca densitat d’habitatges a Suècia, li donava a més un aspecte desolat o d’intret oblidat. Em va recordar a la pau de Formentera traslladada a una mar apantanat i sense els colors assilvestrats de la petita de les pitiüsses.
Un cop digerit el menjar en una bacaina comunal, vam explorar una mica el terreny per zones rocoses properes a la nostra cala, aprofitant per cortir les plantes dels peus, post-posar el bany i omplir la memòria de les càmeres digitals (pobre rodet, enfonsat en l’oblit). Uns pastissets polacs van ser l’agradable sorpresa del berenar, i ja no quedaven més excuses per tastar el Bàltic després d’haver-nos reptat els uns als altres per veure qui donava el pas. Només vam tenir valor a capbussar-nos la meitat de nosaltres, dels quals jo vaig ser l’últim. Vaig optar per la tàctica d’arrencar a córrer cap a l’aigua, com qui espera que el mar es solidifiqui per conduir-lo a l’horitzó, i l’última imatge abans de submergir el cap va ser la d’un grotesc cul francès exhibint-se. Un cop recuperada la respiració no vaig voler allargar-ho massa i vaig sortir ràpid però amb el gust de la victòria (molt poc salat) als llavis. Un cop fora el mite d’un Bàltic gèlid que condemna a hipotèrmies em va semblar exagerat, potser l’orgull d’haver-me desvirgat en aquest mar em tenia tenia encara la moral crescuda…
La tornada la vam fer en tongades, jo vaig marxar amb la última i tres aventurers es van quedar a dormir acampant al bosc. Vam perdre el tren i vam optar per esperar a un autobús per fer el primer tram de trajecte, però cap de nosaltres es va lamentar gaire, tornàvem amb la calma i la mandra d’un dia de platja. El dia es va rematar amb una sessió de cine domèstica i intempestiva amb la millor companyia que he tingut a aquestes latituds ; una nova nit que tampoc va voler ser fosca en una ambigüitat que confessava, ara si, que els dies a Suècia se m’acaben.

Això és la porta màgica.

El professor Choe apareix de les escales que donen accés a la sisena planta de l’ala principal de l’edifici de la Södertörns Högskola, no les que un es troba tot just entrar i per les que es triga més en pujar a plantes superiors, sinó per les interiors que un es creua a cada cert tram de passadís, a l’estil de les d’emergència. Carrega, com sempre, material acadèmic no gaire pesat, uns quants feixos de fotocopies i algun llibre. La seva vestimenta consisteix en l’habitual gama de marrons, el més fosc el de l’americana i el més clar el de la samarreta, els pantalons es desvien una mica del patró per la seva tonalitat merda d’oca i com li van una mica curts, quan seu un li veu els mitjons discrets, com les sabates que duu.

Comença el seminari. El primer que veu són cares noves i així ens ho fa saber dirigint-se cap als nou presents però centrant la mirada en tres noies que la semana pasada no hi eren, dues nord-americanes i una francesa. Lentament assenteix davant les explicacions d’aquestes quan expliquen que estaven malaltes o viatjant, alguna entre somriures que no em puc explicar tenint en compte que s’estan dirigint al rigid rictus del profesor Choe. La seva expressio facial, els gestos que encadena i la seva manera de parlar son un manual de la seriositat, fins i tot algun comentari puntual distès passa gairebé inadvertit o es considera una altra afirmació científica quan ens parla, com quan la setmana passada em va fer una brometa sobre l’estat de joc del Barça mentre em presentava en ple estat de nervis. I és que la tensió de l’ambient es podria tallar amb un ganivet, però amb un de gros i bona serra, d’aquells per tallar una xapata amb molt de crostó.

Ha començat a introduir l’estructura del seminari d’avui i sembla que cadascú de nosaltres haurà de fer el seu comentari comentari d’una de les preguntes que hem hagut de respondre per escrit. La proximitat del docent, que seu a un metre i mig de mi, em fan pensar que puc ser la seva primera víctima i contra la meva voluntat em puja una onada de nervis per l’estomac que accelera el meu ritme cardíac, respiratori i la transpiració de les meves glàndules. No em puc concentrar en tàctiques per combatre el pànic com ara imaginar-me els presents en pilotes o pensar en acudits, així que opto per la fugida física i marxo un moment a ventilar-me al lavabo. En tornar el meu estat de nervis no és gaire millor però es fa més intermitent. La gent va responent a les peticions d’en Choe i les seves valoracions; els seus assentiments amb el seu gran cap i els seus ulls rasgats, semblen indicar que tothom se’n va sortint.

Fem una pausa i sóc dels pocs que encara no ha parlat. Se’m reserva pel final, seré els seus doroyakis, els pastissets que feien frisar el Nobita i en Doraemon. En Marco ja es veu amb el pes tret de sobre i es relaxa al balcó fumant un cigarro, segur que la nicotina que el condueix a aquest acte és fins i tot més sana que els nervis que a mi em circulen pels intestins. Reprenem el seminari amb l’explicació d’una altra italiana que borda la resposta. Comentaris, explicacions addicionals i aclariments. Veig que el meu torn és imminent i abans decideixo posar-me a prova, evitant així l’efecte sorpresa. Li pregunto si no és incoherent que el Partit Conservador suec defensés la universalitat en les prestacions socials i a l’hora pretengués reduir la pressió fiscal. No em convenç la seva resposta, més aviat evasiva, però he aconseguit tallar una llesca de xapata i respiro més alleugerit.

Arriba l’atac final. Em confon el nom amb el del Marco i quan el corregeixo se li allarguen una mica més els ulls en un somriure efímer. I començo a respondre al que m’ha preguntat en un discurs que bé podría haver substituït pel següent: “Professor Choe, no tingui en compte els meus pensaments, sóc un inculte en moltes coses entre les que es troben el coneixement d’Àsia. Si no ser distingir els trets facials d’un sud-coreà del d’un japonès no és perquè el meu subconscient amagui un racisme latent, sinó perquè l’ha associat al perfil dels treballadors que serveixen makis a tants restaurants de Barcelona. Els seus petits encallaments al pronunciar la “l” també m’han fet imaginar-lo accentuant aquesta tendència havent begut uns sakes de més. Però de nou, admirat mestre (sense petensió d’adular-lo com ha fet la polaca), no em jutgi pels tòpics que contaminen la meva ment. Si entre el seu estens currículum, que és tres vegades més llarg que la meva biografia sencera, hi pogués afegir una línia de compassió l’estaria eternament agraït. No se’m mengi, Choe! Doraemon, on t’has ficat?!”

Just gimme some truth now

Fa poc més d’una setmana, llegint El País, em vaig aturar en un article que cobria la conferència de Marcos de Quinto, president de Coca-Cola Iberia (que tot i que l’article ho dóna per entès dedueixo que és una sudvidisió organitzativa de la multinacional a Espanya i Portugal), a l’escola de negocis ESIC. Es tracta d’un home d’uns quaranta-cinc anys i a la fotografia que acompanya l’escrit té l’aspecte que un pot esperar d’algú que dóna una conferència sobre marketing: sabates fosques amb una mica de taló, el que juraria que són uns texans, camisa blanca sense corbata i americana. La indumentària i una semi-clenxa engominada li donaven un aspecte polit però informal, l’equilibri i la seguretat del qui vol vendre.
Més enllà de l’aparença de l’individu, va ser allò que l’article destacava del seu discurs i la seva actitud durant la conferència el que em va impedir passar pàgina. L’essència del missatge de de Quinto cap al que m’imagino una muntanya de joves amb esperits mercantilitzats era que s’havia d’apostar pel marketing emocional enlloc del racional, que val més anar a tocar la fibra que no vendre virtuts dels productes,o literalment “Si digo cómprame porque lavo más blanco, bastará que otro detgergente lave aún blanco o lo haga por menos dinero para que el cliente se decante por este. Para fidelizar hacen falta emociones. Entendemos el marketing de esa manera”. I perquè la lliçó fos magistral l’home va acompanyar les seves paraules amb una subtilesa durant tot el discurs, un detall menor però que va captar l’atenció i el morbo dels presents durant tota la conferència: una empolla de Pepsi. En acabar de parlar, i en una acció que personalment m’hagués semblat previsible, va fer un glopet a l’empolla i així tota la sala d’actes de la ESIC va exterioritzar en forma d’aplaudiments un orgasme col.lectiu sense precedents en el món de l’ensenyament del bussiness (si dius negocis ets un botiguer, s’escandalitzaran o no t’entendran).
El discurs no contenia res que em sorprengués, tot i que no coneixia a aquest home de res. Em va semblar del tot previsible en aquest tipus de professionals. Però tot i així no vaig poder evitar que poc a poc el meu estat d’ànim s’irrités en pensar com és possible que aquest senyor fonamenti un discurs en públic en reconèixer que ven a base de l’engany, en que juga amb les emocions del personal, en afirmar que vendre amb sinceritat no té futur. Repeteixo, no és que suri en un mar d’ingenuïtat quan penso en el món de la publicitat, però aquesta barra en reconèixer l’estratègia fora de l’àmbit de l’anunci i sense tenir por de les conseqüències que pugui comportar (com ara la publicació a El País) em confirmen que els qui remenen les cireres del mercat ens tenen per imbècils. El pitjor de tot és que la indiferència dels consumidors al respecte d’aquest marketing emocional (a mi m’agrada més descarat o agressiu) em fa pensar que potser si que ens hem convertit en imbècils.
Amb tot això, ja sé a qui votaré a les properes eleccions a la presidència de la Generalitat: José Montilla. Ho sé des de la setmana passada i després d’escoltar al seu pare donant-li ànims i forces de cara a la campanya electoral en el vídeo projectat al meeting del PSC al pavelló de la Mar Bella. El relat de la seva arribada a Catalunya des de Múrcia, les descripcions d’escenes íntimes amb el seu fill en la quotidianitat dels dinars familiars, l’afirmació que els Montilla han tingut forts ideals d’esquerres des de fa més de quatre generacions i la imatge de la mare del President escoltant tendrament el seu marit compartint el sofà en la tranquil.litat de la vellesa després d’una vida de sacrificis, em van commoure. Ara només lamento que aquest humil avi no ens hagués ajudat amb altres vídeos o altres formats audiovisuals a l’hora de combatre la crisis, el Tribunal Constitucional, en Millet o a les entremaliadures d’en Zapatero, hagués estat un reforç de luxe pel nostre govern.
Així que en un dia del proper més de novembre, abans d’encarar l’urna on cívicament introduiré el meu vot com faig cada quatre anys, m’aproparé a les paperetes i en veure la del PSC serà com sentir el gas que s’escapa en obrir una Coca-Cola, m’hi aproparé, la prendré en les meves mans i després de mostrar el meu carnet d’identitat deixaré caure el meu vot com si el primer glop de refresc m’estigués acariciant la gola.

Prostíbul bordell

A Oceà mar Alessandro Baricco relata una història on diferents individus conviuen entre ells i amb el mar, sobretot i inevitablement amb la immensitat blava, ja que la història en qüestió (al meu entendre) equipara el mar a la vida; el mar és el misteriós fenomen que despulla l’ésser humà de qualsevol aparença o aprenentatge, el context on els instints desfilen nuus sense que un ho vulgui ni ho pugui evitar. Tot amb un llenguatge molt poètic i amb un estil molt juganer, a vegades en excés o de forma carregant si se’m permet l’atreviment. Com que vaig acabar de llegir aquest llibre fa només unes setmanes i la meva ridícula memòria encara el manté en procés de digestió, no puc evitar fer un paral.lelisme entre el rerefons filosòfic de Barrico i la realitat que m’envolta. Prostíbul bordell és com es podria titular una trama inspirada en el llibre citat però ambientada en les afores d’Estocolm, concretament en dues residències germanes d’estudiants Erasmus: Björnkulla i Riksten.

Quan vaig arribar a Suècia ho vaig fer amb una nova fornada d’estudiants, sumant-nos a aquells que ja estaven curtits de l’experiència del primer semestre i que havien decidit no tornar a casa fins el més de juny. Durant les primeres setmanes el mite de la vida dels Erasmus i de l’agitada vida sexual que se’ls atribuïa em va semblar una exageració. El lleure nocturn no em va decepcionar, des d’un primer moment tothom va saber aprofitar la flexibilitat universitària per deixar-se veure assíduament en la nit d’Estocolm i la seva perifèria. El Systembolaget (les botigues de l’estat que monopolitzen la venda d’alcohol)va ser el nostre primer contacte institucional amb Suècia, i tant en col.ectiu (en festes temàtiques o en celebracions vàries) com desperdigats (en escapades en pétit comité en funció dels gustos)ens vam habituar a sortir per la ciutat. Però el conegut com a Orgasmus no era més que el relat de les malifetes dels del primer semestre, batalletes d’antics herois repatriats, episodis tòrrids amb protagonistes desconeguts. El sexe estranger a Estocolm vivia del record. Tampoc podem parlar de que em trobés reclutat en un convent a la meva arribada, de seguida van quedar assenyalats uns quants promiscus, alguna parella ensucrada i exemplars als qui se’ls atribuïa un passat agitat i un futur malintencionat. De fet, tot i la calma inicial, de malintencionats se n’endevinaven uns quants, si no una gran majoria.

Efectivament, i potser perquè aquest període inicial de contenció dels instints s’havia allargat massa, la cosa ha acabat petant i ben fort. On hi havia calma ha arribat la tempesta. Aquells que semblaven haver vingut per estudiar víkings, Estats del Benestar o el comportament del cérvol escandinau en hiverns adversos; cadascun dels qui aparentava buscar els diferents escenaris de la trilogia Millenium escampats per la capital sueca o contagiar-se de la passió per les mandonguilles, el salmó i els mobles de baix cost han acabat destapant una motivació superior a la resta o si més no molt destacada entre l’ordre de prioritats: fornicar. Cal dir que ha estat una explosió de grans dimensions però amb silenciador; la gent no es podia contenir més però ha aconseguit ser força discreta, només queda un rastre subtil en forma de rumors, potser equiperable a la cendra del volcà islandès que no es divisava en el cel d’Europa. Tot i així ja se sap que vivim en un mon globalitzat on l’accés a la informació està a l’abast de tothom, ve sigui llegint el diari per internet o bé espiant darrera de la columna d’una discoteca.

El més graciós de tot plegat, i per la fortuna d’aquest blog, és que sembla que m’he erigit com la figura el confident en aquest joc de passió carnal, resulta que tinc cara de bona persona i que sóc la sortida d’emergència d’algunes consciències. És un rol entretingut, a un li arriben històries que es podrien escenificar en un musical, però sóc força respectuós amb la confidencialitat i només puc riure o escandalitzar-me per dins.

Les jugades mestre, com no, són les infidelitats. En la distància abunden els qui no temen més els remordiments i canvien el compromís de la fidelitat pel de no passar una nit sense dormir calent. Parelles amb orígens en l’escola primària, gent que ja tenia l’aliança encarregada, projectes de família nombrosa, canells adornats amb nomeolvides, declaracions d’amor difoses a través de xarxes socials o fins i tot, i pels més atrevits, visites del Romeo o Julieta en qüestió…queden com una anècdota per alguns quan s’han habituat a l’ús de la llengua anglesa (i d’altres nacionalitats) en les aventures de la nit. Encara que no la necessitin, jo em dedico a pensar en les excuses que els poden rondar pel cap: que ha estat un hivern molt dur, que els mexicans es saluden així, que a Suècia et droguen molt amb la beguda, que tanta rossa em va marejar i no sabia on era,(…), però seguia pensant en tu, cari.

Parèntesi alemany.

Dijous 18 d'abril, 14:10 de la tarda. El vol de Ryan Air 3794 procedent de l'aeroport de Skavsta (Estocolm) aterrava a Bremen. Culminava un trajecte però no el meu viatge. Durant l'hora i mitja que havia volat no havia pogut evitar pensar que un trajecte tan poc habitual em conduïa a retrobar-me amb un vell amic.

No es tracta d'un amic dels que un coneix en una ocasió puntual (més o menys breu en el temps), conecta intensament i es compromet a visitar-lo malgrat la distància. Es tracta d'un amic dels que un coneix de petit, comparteix infinites estones i construeix una complicitat que fins i tot en la distància creada pel temps ( en part física però també inevitablement per simple evolució de personalitats i circumstàncies) perdura inalterable. És una constant basada en l'empatia, els dos sabem com és l'altre. Així que la naturalesa de l'amistat que ens uneix explica perquè en un moment del vol i amb la mirada perduda més enllà de l'ala de l'avió vaig somriure pensant en qui m'hagués dit fa un parell d'anys que estaria anant a veure l'enginyer Beltran a Alemanya des de Suècia.

Immediatament després d'aterrar vaig rebre un missatge de la Tiffany, una amiga parisenca, preguntant-me si estava a l'avió, que ella acabava de veure que els vols procedents o amb destinació a Estocolm estaven cancel·lats per l'erupció d'un volcà. Segon somriure indiscret dins d'aquell aparell, aquest cop no estava tant inmers en pensaments i em vaig adonar més de que estava rient sol. Sí, coneixent la Tiffany (una tia molt divertida) vaig pensar que el que em deia al missatge era humor francès poc contextualitzat o vinculat a una broma prèvia que no recordava. El vol havia anat com la seda (o el pilot era un figura del transport aeri) i la imatge d'un volcà en erupció al mig de la tranquil·la Suècia em semblava de pel·lícula. Així que sense saber ben bé què pensar al respecte - una broma? un succés intranscendent? la fi del món? - em vaig concentrar en el proper tram de recorregut fins a Braunschweig.

El següent trajecte va ser en tren i fent escala a Hanover. Em va sentar prou bé. Sempre he preferit el tren a l'avió, o més ben dit a les estones als aeroports. Les estacions i els vagons de tren em semblen més confortables, menys freds i fins i tot més romàntics. Segurament hi haurà contribuït l'experiència d'un Inter-rail per Itàlia idílic fa anys i, si forceu la meva nostàlgia, el record d'anar a recollir o acomiadar a algun familiar a l'estació de Puigcerdà quan estiuejava a Alp. En definitiva, una estona entretinguda (em vaig aliar amb altres joves viatgers per pagar un bitllet compartit) i sense més notícies de la hipotètica lava apocalíptica (a el Mundo de dos dies abans que m'havia endut de la biblioteca lògicament no en deien res).

I vaig arribar a Braunschweig. El Marc m'esperava a l'estació però ja havia perdut l'esperança de trobar-m'hi, ell que ja coneixia els detalls de l'erupció. I l'alegria en veure'ns va ser doble: per tornar a estar junts després de mesos i per la gràcia que feia finalment haver superat la distància i els fenòmens naturals que ho havien fet difícil. Vam anar fins casa seva en tramvia i em vaig instal·lar, més tard vam sopar amb uns parell d'amics seus i per rematar el primer dia de visita vam anar a fer una cervesa amb companyia internacional...

Després d'aquell primer dia n'han seguit cinc més a la Baixa Saxònia alemanya. Ben aviat vam veure que el núvol de cendra s'estava enrient de tota Europa i que diumenge no se'm veuria de nou per Estocolm. També des d'un bon inici va començar un toreig memorable (que hagués posat d'en peus a la Monumental i a altres places de les quals desconec el nom perquè ni m'importa ni hi assistiré mai) per part de Ryan Air, la companyia de baix cost si tot va bé i d'un cost de deu mil metres d'alçada si van mal dades. La seva pàgina web estava inoperant i les línies telefòniques en espera robaven a innocents com jo. Total que vaig acabar optant per comprar un bitllet nou i deixar la cornada final en forma de reclamacions per quan torni a Estocolm. Que no es creguin que em tallaran la cua i les orelles....

Cal dir que la meva situació (estar d'Erasmus) no implica compromisos ni lligams que no puguin patir alteracions com aquesta. L'excusa per la meva absència en les obligacions acadèmiques és més que coneguda, i vivint a casa el Marc no m'ha suposat cap cost estar-me uns dies més aquí. La meteorologia ha compensat la seva jugada amb un temps sumament primaveral, arribant als vint graus mentre ens esteníem a l'herba fent hores extres d'irradiació solar, ja que havíem perdut moltes hores en els últims mesos. Al mal temps (volcànicament parlant) bona cara, que en diuen. A més, tal com he comentat en les primeres línies d'aquest escrit, el Marc i jo hem pogut tornar a fer de les nostres: anar amb bici, experimentar la nit de Braunschweig, enriure'ns del caràcter dels nord-europeus, adoptar l'accent balear més tancat quan ens en volem enfotre d'algú que parla o xapurreja el castellà (com xerrar de ses alotes), parlar de l'estiu, parlar de la resta d'amics...

I per acabar una última reflexió que sura en l'espai encendrat d'aquests últims dies. Escoltant RAC 1 mentre sopàvem, el Marc i jo ens enrèiem de la indignació de la gent a la que se li ha alterat els plans per l'anormalitat aèria. Efectivament hi ha hagut gent amb compromisos molt més seriosos que els meus que ha sortit molt malparada dels capricis del volcà islandès, però la indignació que es propagava al mateix ritme que el núvol no deixava de ser còmica, i les responsabilitats exigides fins i tot patètiques. Fills meus, és un volcà; una escopinada de lava de la mare natura, un rotet enverinat de les profunditats de la terra, una menstruació geològica esporàdica en el temps però molesta com totes (segons tinc entès); qui cony (aprofitant la metàfora) ens n'havia de salvar si no Déu tot poderós?