Carretera i manta

El Huevo és un exemplar únic d'un model petit de la firma Skoda pintat de blau i verd estrident per ressaltar la publicitat d'una companyia aèria. El primer lloc on ens va portar va ser Riga, uns kilòmetres més enllà d'on el vam llogar. Poc després d'arribar-hi vam fer el primer tast de la cuina letona a preu barat per nosaltres, però tot i així per a turistes, en un bufet lliure en ple casc antic. Des de llavors no vam parar de menjar plats amb noms estranys on abundava el porc, les mongetes i sovint estofats servits en cassoletes, tot baixat a base un mínim de mig litre de cervesa. A Riga, a part de menjar i allotjar-nos, vam donar voltes pel casc antic, petit i acollidor, mentre músics entretenien altres turistes a les terrasses. Ens vam moure bàsicament per la zona on tothom es deixa arrossegar, vaja, i quan ens en vam allunyar una mica la part més nova em va entristir. Abans de marxar, però, vam entrar al Museu de l'Oucpació d'Estònia i en vaig sortir molt satisfet. Per molt que m'expliquin atrocitats comeses en altres llocs és només quan les veig d'aprop que me n'adono del que van poder arribar a significar per la gent que les va patir. Vaig pensar que potser si que a Espanya el més trist és que els espanyols ens matéssim entre nosaltres durant la Guerra Civil, però imaginar que estonià, letons i lituans van ser conduïts a la misèria pels dos grans totalitarismes del segle XX, el nazisme i l'estalinisme, espanta. En definitiva un últim plat de difícil digestió abans de pujar de nou al Huevo.

Per recuperar l'atmosfera positiva del viatge vam decidir jugar una estona a cavallers pels castells medievals de Cesis i Tirauda, al nord de la capital, que si bé segur que van veure rajar bastanta sang sempre es poden vincular al record infantil dels Playmobil. A Tirauda també vam contemplar escultures dedicades a la música folk letona, la qual desconec completament. També he oblidat el nom de l'escultor. Abans d'agafar la carretera dirigits a la costa vam tornar a passar per Riga per recollir a la Mari, una amiga murciana del Ramiro que es va afegir al Huevo pel que quedava de viatge. S'havien conegut tocant el tambor i pel que sembla aquesta és una tradició capaç de crear una intensa química. Així que ja érem quatre quan vam agafar una carretera que intercalava trams asfaltats per estones de sorra i pedres per la desesperació del Ramiro al volant i pel meu divertiment al seient de darrera. El que em divertia era que creuàvem el no res, només prats i boscos sense desnivell, amb pobles ínfims i tan esporàdics com les senyals de circulació. Tres-cents quilòmetres més tard vam parar a Kuldiga, un poble que enlloc de l'Europa oriental semblava el Far West i on un es troba amb una petita cascada quan li han promès unes inoblidables catarates. Vam sopar com marquesos en un restaurant de cuina típica (unes cassoletes increïbles) decorat només amb fotos de Barcelona, la majoria de la Boqueria, tot i que no l'havíem triat per aquest motiu.

Liepaja, última parada abans de creuar la frontera amb Lituània, va ser vista i no vista. El sopar a Kuldiga va entrar tan bé que hi vam arribar de matinada i condemnats a dormir dins l'estimat Huevo. L'ocpció de fer nit en una antiga presó soviètica convertida en hostal i on el personal que hi treballa segueix disfressat d'oficials estalinistes, per mantenir l'autenticitat, va espantar els meus col.legues, un gadità i un aragonès que se les donaven de valents. I és que pot semblar de mal gust recrear horrors del passat de cara al turisme, però serveix perquè no s'oblidin. Després d'apropar-nos a la llarga platja de la ciutat de bona matí a Liepaja no li quedava res més per oferir-nos.

La millora de l'esfaltat de les carreteres va ser evident un cop creuat la frontera i un primer símptoma de que Lituània està unes passes per davant que Letònia en el seu desenvolupament, tot i que vaig llegir més tard que la crisi actual s'està carregant el seu creixement de forma estrepitosa. Klaipeda va ser una parada anecdòtica i no li va el cor a cap de nosaltres. Ens vam dedicar a posar en murals medievals on vam substituir els caps de ancestres lituans pels nostres. Vaig ser un pescador geperut de mirada esquerpa i un nen petit amb una barba molt precoç.

Fent més carretera cap a l'interior vam anara a parar a Kaunas, la segona ciutat més gran d'aquest petit país. De rebuda vam tenir el passeig principal animat i vam poder corroborar la sorpresa que hi ha lituanes molt atractives. El record que ens quedarà del ciutat, però, serà el d'una nit on arrossegats per l'ambient festiu local vam acabar fent ruta per bars on la cervesa se'ns va servir a litres entre lituans retant-se a polsos, porters de discoteca simpàtics per trencar el patró i un Carlos pletòric ensenyant a la Mari el seu salt de cabra gaditana mentre ella m'instruia en ritmes tamboriners. El Ramiro, sense desentonar, no volia donar mai aquella nit per acabada.

Sortint de Kaunas per la porta gran vam dirigir-nos sense més temps a la capital. I com de maca ens vam trobar a Vilnius. Encara no puc entendre com no la recordava després d'haver-la vist només fa set anys. Enfilar-se o deixar-se caure pel casc antic per trobar-se amb alguna de les tantes esglésies escampades per la ciutat, vicentines i acolorides, ortodoxes o catòliques (confonent la nostra incultura atea) i amb el barri jueu per completar el mosaic. Una animalada històrica més a mencionar : l'antic cementiri jueu resultant de l'extermini de la comunitat jueva per part dels nazis (que havia arribat a tenir 100.000 membres i 100 sinagogues escampades per Vilnius) va ser assetjat pels soviètics un cop van haver recuperat el control de la zona , decidint ni més ni menys que utilitzar les làpides com a material de construcció. Amb les que s'han pogut recuperar s'ha fet un monument commemoratiu.

Matàvem ja el viatge amb els últims litres de benzina quan ens vam aturar a les afores de Siauliai per veure potser l'estampa més sòrdida i surrealista del viatge. Una muntanya amb milers de crucifixos apilats per creients de totes bandes se'ns va plantar al davant, per sort encara amb la llum del dia. Un adéu a Letònia dels que espanta. Potser els bàltics tenen tanta història pesada al damunt que l'únic que volen és apilar-la i tirar endavant d'una vegada.

La pluja dels últims dies va deixar el Huevo relluent de nou, com si res hagués passat, tot i els mil cinc-cents kilòmetres que va recórrer en total. Si hagués pogut parlar estic segur que ens hagués dit « venga ya pa'l caraho » al més pur estil Carlos, però una mica de carinyo ens deuria haver agafat quan va tornar a passar per davant nostre, mentre esperàvem a la terminal de l'aeroport, acomiadant-se per última vegada abans de deixar el seu rumb a la voluntat dels següents turistes.