Aboubakry

El vaig veure per primera vegada la tarda del dia que vaig arribar a Suècia. Després d’instal.lar-me amb l’ajuda de la Sandra, havia decidit anar al super per omplir la nevera i començar a orientar-me pels voltants de Björnkulla. De tornada, al autobús, va ser quan el vaig veure pujar amb un grup amb més francesos, recordo que també hi era la Céline. Crec que va entrar remugant alguna cosa, potser pel fred o per la maleta, i feia aspecte d’estar pensant on s’havia ficat. Potser no, potser és perquè jo si que ho vaig pensar en les meves primeres hores. El cas és que dins el bus el vaig perdre de vista i va ser quan vaig arribar a l’habitació que em vaig trobar la porta oberta i a ell acomodant-se. El primer que em va dir va ser que s’havia alegrat quan li havien dit que compartiria habitació amb un espanyol i crec que vam xapurrejar una mica d’espanyol ell i de francès jo. Després vam anar a la cuina del Carlos (a qui encara no coneixíem) on a tots els nous ens esperava una festa de benvinguda. Acabàvem de conèixer també el Bruno, era la primera jugada del nostre trident.

Les primeres nits van ser bastant còmiques, havíem « heretat » l’habitació en format parella, amb els llits ben juntets, i cap dels dos es va atrevir a fer el gest de canviar la distribució. La gent riu quan ho explico però a mi no m’incomodava gaire i a ell crec que tampoc. Passades dues setmanes vam abordar el tema, vam posar el meu llit arrambat a la finestra i el seu es va quedar on era. Sempre ens hem entès fàcilment, encara que al principi em costés acostumar-me a la seva manera de parlar, com a cops de veu, i a la seva tendència a utilitzar l’anglès en present. Quan l’imitava amb els altres mai s’enfadava, sabia que era amb carinyo i sense malícia.

Van anar passant les setmanes, tan ràpid que semblaven cada vegada més curtes. Els matins (o més aviat, el moment en que ens llevàvem) es van convertir en un ritual. El veia sortir en calçotets cap al lavabo mentre em saludava pel nom, o me’l trobava fent unes flexions abans d’anar a la uni, o agenollat resant. « How are you ? Yeah, good good ! » (el yeah que només l’Abou sap fer). Després, gairebé de forma matemàtica, algú dels dos afegia « Where is Cabrón ? ». I és que la nostra relació va més enllà de les parets de la nostra habitació i des de un principi està estretament lligada a aquest lionès que respon a nom de Bruno i que ens ha fet de pare durant aquests mesos. Le petit conard, no perdona ni una relliscada, sempre atent a qualsevol error, un entranyable toca-collons. Si ens oblidàvem de tornar gots a la cuina que es quedaven a l’habitació, si se’ns passava l’hora que havíem reservat la rentadora, si ens deixàvem qualsevol cosa, ell sempre tenia preparat un « muy estúpido tío… », tan irritant com gramàticament incoherent. El nostre tripartit ha estat una combinació tan estranya com divertida; sense compartir gaire més que la passió pel futbol el que ens ha unit ha estat el dia a dia , les hores a la cuina (sempre en un equip espontani, qui no cuinava rentava) parlar de ties o fer la compra junts . Un cúmul de petits moments.

Cal dir que el comportament paternal del Bruno estava sempre bastant justificat. Quins professionals els del Comitè Internacional de la Södertörns Högskola ! Quina manera de triar companys d’habitació mitjançant un qüestionari aparentment estúpid i al qual no recordo què vaig respondre ! Aquests sabis van trobar algun indici de que l’Abou i jo pertanyem a la raça internacional dels despistats. Ell, cal reconèixer-ho, crec que em supera. La seva estada a Suècia li ha permès afegir al seu palmarès perdre dues vegades les claus de casa i comprar un vol equivocant-se de dia entre moltes altres fites, i jo sempre era allà per veure la reacció de lamentació. Es clar que ell ja em tenia calat i sabia el que trigo en sortir de casa i que sempre acabo corrent per anar a tot arreu, per no dir que coneixia la meva relació amb les tecnologies.

Avui, i després d’haver compartit tant, m’he llevat amb un nus a la gola que no m’ha deixat esmorzar mentre fora plovia. L’hem acompanyat a agafar el bus amb el Bruno i la Madji i no ha calgut afegir res més que una abraçada. M’ha deixat una samarreta de les que a vegades feia servir de pijama i jo li he donat una tassa de Barcelona que m’agradava, per quan es mengi els cereals i no poguem interncambiar un yeah.

Tot i que la meitat d’aquest escrit sembli una necrològica per l’ús constant del passat i el to nostàlgic, sé que aviat el tornaré a veure per Barcelona i que podré entrar a casa seva a París. Ja me l’imagino de paquet a la moto i em fa gràcia, o fent uns dels seus balls per alguna disco si em visita aquest estiu. A més, ja li vaig dir, arribarà el dia en que l’aniré a veure al Senegal on tindrà milers de fills amb la dona amb la que té clar que passarà la resta de la seva vida.