dilluns, 3 de maig de 2010

Just gimme some truth now

Fa poc més d’una setmana, llegint El País, em vaig aturar en un article que cobria la conferència de Marcos de Quinto, president de Coca-Cola Iberia (que tot i que l’article ho dóna per entès dedueixo que és una sudvidisió organitzativa de la multinacional a Espanya i Portugal), a l’escola de negocis ESIC. Es tracta d’un home d’uns quaranta-cinc anys i a la fotografia que acompanya l’escrit té l’aspecte que un pot esperar d’algú que dóna una conferència sobre marketing: sabates fosques amb una mica de taló, el que juraria que són uns texans, camisa blanca sense corbata i americana. La indumentària i una semi-clenxa engominada li donaven un aspecte polit però informal, l’equilibri i la seguretat del qui vol vendre.
Més enllà de l’aparença de l’individu, va ser allò que l’article destacava del seu discurs i la seva actitud durant la conferència el que em va impedir passar pàgina. L’essència del missatge de de Quinto cap al que m’imagino una muntanya de joves amb esperits mercantilitzats era que s’havia d’apostar pel marketing emocional enlloc del racional, que val més anar a tocar la fibra que no vendre virtuts dels productes,o literalment “Si digo cómprame porque lavo más blanco, bastará que otro detgergente lave aún blanco o lo haga por menos dinero para que el cliente se decante por este. Para fidelizar hacen falta emociones. Entendemos el marketing de esa manera”. I perquè la lliçó fos magistral l’home va acompanyar les seves paraules amb una subtilesa durant tot el discurs, un detall menor però que va captar l’atenció i el morbo dels presents durant tota la conferència: una empolla de Pepsi. En acabar de parlar, i en una acció que personalment m’hagués semblat previsible, va fer un glopet a l’empolla i així tota la sala d’actes de la ESIC va exterioritzar en forma d’aplaudiments un orgasme col.lectiu sense precedents en el món de l’ensenyament del bussiness (si dius negocis ets un botiguer, s’escandalitzaran o no t’entendran).
El discurs no contenia res que em sorprengués, tot i que no coneixia a aquest home de res. Em va semblar del tot previsible en aquest tipus de professionals. Però tot i així no vaig poder evitar que poc a poc el meu estat d’ànim s’irrités en pensar com és possible que aquest senyor fonamenti un discurs en públic en reconèixer que ven a base de l’engany, en que juga amb les emocions del personal, en afirmar que vendre amb sinceritat no té futur. Repeteixo, no és que suri en un mar d’ingenuïtat quan penso en el món de la publicitat, però aquesta barra en reconèixer l’estratègia fora de l’àmbit de l’anunci i sense tenir por de les conseqüències que pugui comportar (com ara la publicació a El País) em confirmen que els qui remenen les cireres del mercat ens tenen per imbècils. El pitjor de tot és que la indiferència dels consumidors al respecte d’aquest marketing emocional (a mi m’agrada més descarat o agressiu) em fa pensar que potser si que ens hem convertit en imbècils.
Amb tot això, ja sé a qui votaré a les properes eleccions a la presidència de la Generalitat: José Montilla. Ho sé des de la setmana passada i després d’escoltar al seu pare donant-li ànims i forces de cara a la campanya electoral en el vídeo projectat al meeting del PSC al pavelló de la Mar Bella. El relat de la seva arribada a Catalunya des de Múrcia, les descripcions d’escenes íntimes amb el seu fill en la quotidianitat dels dinars familiars, l’afirmació que els Montilla han tingut forts ideals d’esquerres des de fa més de quatre generacions i la imatge de la mare del President escoltant tendrament el seu marit compartint el sofà en la tranquil.litat de la vellesa després d’una vida de sacrificis, em van commoure. Ara només lamento que aquest humil avi no ens hagués ajudat amb altres vídeos o altres formats audiovisuals a l’hora de combatre la crisis, el Tribunal Constitucional, en Millet o a les entremaliadures d’en Zapatero, hagués estat un reforç de luxe pel nostre govern.
Així que en un dia del proper més de novembre, abans d’encarar l’urna on cívicament introduiré el meu vot com faig cada quatre anys, m’aproparé a les paperetes i en veure la del PSC serà com sentir el gas que s’escapa en obrir una Coca-Cola, m’hi aproparé, la prendré en les meves mans i després de mostrar el meu carnet d’identitat deixaré caure el meu vot com si el primer glop de refresc m’estigués acariciant la gola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada