Dijous 18 d'abril, 14:10 de la tarda. El vol de Ryan Air 3794 procedent de l'aeroport de Skavsta (Estocolm) aterrava a Bremen. Culminava un trajecte però no el meu viatge. Durant l'hora i mitja que havia volat no havia pogut evitar pensar que un trajecte tan poc habitual em conduïa a retrobar-me amb un vell amic.
No es tracta d'un amic dels que un coneix en una ocasió puntual (més o menys breu en el temps), conecta intensament i es compromet a visitar-lo malgrat la distància. Es tracta d'un amic dels que un coneix de petit, comparteix infinites estones i construeix una complicitat que fins i tot en la distància creada pel temps ( en part física però també inevitablement per simple evolució de personalitats i circumstàncies) perdura inalterable. És una constant basada en l'empatia, els dos sabem com és l'altre. Així que la naturalesa de l'amistat que ens uneix explica perquè en un moment del vol i amb la mirada perduda més enllà de l'ala de l'avió vaig somriure pensant en qui m'hagués dit fa un parell d'anys que estaria anant a veure l'enginyer Beltran a Alemanya des de Suècia.
Immediatament després d'aterrar vaig rebre un missatge de la Tiffany, una amiga parisenca, preguntant-me si estava a l'avió, que ella acabava de veure que els vols procedents o amb destinació a Estocolm estaven cancel·lats per l'erupció d'un volcà. Segon somriure indiscret dins d'aquell aparell, aquest cop no estava tant inmers en pensaments i em vaig adonar més de que estava rient sol. Sí, coneixent la Tiffany (una tia molt divertida) vaig pensar que el que em deia al missatge era humor francès poc contextualitzat o vinculat a una broma prèvia que no recordava. El vol havia anat com la seda (o el pilot era un figura del transport aeri) i la imatge d'un volcà en erupció al mig de la tranquil·la Suècia em semblava de pel·lícula. Així que sense saber ben bé què pensar al respecte - una broma? un succés intranscendent? la fi del món? - em vaig concentrar en el proper tram de recorregut fins a Braunschweig.
El següent trajecte va ser en tren i fent escala a Hanover. Em va sentar prou bé. Sempre he preferit el tren a l'avió, o més ben dit a les estones als aeroports. Les estacions i els vagons de tren em semblen més confortables, menys freds i fins i tot més romàntics. Segurament hi haurà contribuït l'experiència d'un Inter-rail per Itàlia idílic fa anys i, si forceu la meva nostàlgia, el record d'anar a recollir o acomiadar a algun familiar a l'estació de Puigcerdà quan estiuejava a Alp. En definitiva, una estona entretinguda (em vaig aliar amb altres joves viatgers per pagar un bitllet compartit) i sense més notícies de la hipotètica lava apocalíptica (a el Mundo de dos dies abans que m'havia endut de la biblioteca lògicament no en deien res).
I vaig arribar a Braunschweig. El Marc m'esperava a l'estació però ja havia perdut l'esperança de trobar-m'hi, ell que ja coneixia els detalls de l'erupció. I l'alegria en veure'ns va ser doble: per tornar a estar junts després de mesos i per la gràcia que feia finalment haver superat la distància i els fenòmens naturals que ho havien fet difícil. Vam anar fins casa seva en tramvia i em vaig instal·lar, més tard vam sopar amb uns parell d'amics seus i per rematar el primer dia de visita vam anar a fer una cervesa amb companyia internacional...
Després d'aquell primer dia n'han seguit cinc més a la Baixa Saxònia alemanya. Ben aviat vam veure que el núvol de cendra s'estava enrient de tota Europa i que diumenge no se'm veuria de nou per Estocolm. També des d'un bon inici va començar un toreig memorable (que hagués posat d'en peus a la Monumental i a altres places de les quals desconec el nom perquè ni m'importa ni hi assistiré mai) per part de Ryan Air, la companyia de baix cost si tot va bé i d'un cost de deu mil metres d'alçada si van mal dades. La seva pàgina web estava inoperant i les línies telefòniques en espera robaven a innocents com jo. Total que vaig acabar optant per comprar un bitllet nou i deixar la cornada final en forma de reclamacions per quan torni a Estocolm. Que no es creguin que em tallaran la cua i les orelles....
Cal dir que la meva situació (estar d'Erasmus) no implica compromisos ni lligams que no puguin patir alteracions com aquesta. L'excusa per la meva absència en les obligacions acadèmiques és més que coneguda, i vivint a casa el Marc no m'ha suposat cap cost estar-me uns dies més aquí. La meteorologia ha compensat la seva jugada amb un temps sumament primaveral, arribant als vint graus mentre ens esteníem a l'herba fent hores extres d'irradiació solar, ja que havíem perdut moltes hores en els últims mesos. Al mal temps (volcànicament parlant) bona cara, que en diuen. A més, tal com he comentat en les primeres línies d'aquest escrit, el Marc i jo hem pogut tornar a fer de les nostres: anar amb bici, experimentar la nit de Braunschweig, enriure'ns del caràcter dels nord-europeus, adoptar l'accent balear més tancat quan ens en volem enfotre d'algú que parla o xapurreja el castellà (com xerrar de ses alotes), parlar de l'estiu, parlar de la resta d'amics...
I per acabar una última reflexió que sura en l'espai encendrat d'aquests últims dies. Escoltant RAC 1 mentre sopàvem, el Marc i jo ens enrèiem de la indignació de la gent a la que se li ha alterat els plans per l'anormalitat aèria. Efectivament hi ha hagut gent amb compromisos molt més seriosos que els meus que ha sortit molt malparada dels capricis del volcà islandès, però la indignació que es propagava al mateix ritme que el núvol no deixava de ser còmica, i les responsabilitats exigides fins i tot patètiques. Fills meus, és un volcà; una escopinada de lava de la mare natura, un rotet enverinat de les profunditats de la terra, una menstruació geològica esporàdica en el temps però molesta com totes (segons tinc entès); qui cony (aprofitant la metàfora) ens n'havia de salvar si no Déu tot poderós?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada