Mariners d'aigua dolça! Filibusters!

Crònica esquemàtica del destacat del meu oci en una setmana atrafagada.

Oci nocturn:

Discoteca Embassador: Un bon lloc per passar una bona nit, obtenir material per a aquest bloc i procurar no tornar-hi. Ambient ortera i repulsivament presumptuós (americanes, gomina i molt de maquillatge), la música canònica per aquesta mena d’ambients (house repetitiu) i abundància del pitjor gremi a escala internacional (segons la meva humil opinió): el personal de seguretat. Seguratas, goril.les, porters de discoteca, i moltes altres noms responen a un mateix perfil de treballador. Com que tothom té al cap a què em refereixo, no m’extendré gaire. Només diré que a les perles que guardo de la meva experiència amb aquesta elit d’intel.lectuals nocturns (expulsions de la vorera, insults i altres mostres de cordialitat) he d’afegir el fet que un tiu amb un aire de Mat Damon a El caso Bourne no em deixés entrar perquè deia no trobar-me en una llista en la que (de forma humiliant) m’havia allistat el dia abans. Una amiga va ser prou murri com per fintar la musculatura i vaig acabar entrant-hi.

Discoteca Debaser: Un bon lloc per escoltar bona música quan un ha estat respectuós amb la seva economia durant la setmana. Mai si entra de franc però sempre se’n surt havent ballat bé. Un bon repertori de rock que sempre comença amb l’actuació d’un grup modernet i jove, sovint suec o britànic, per acabar amb un DJ que acostuma a punxar clàssics durant la resta de la nit. Un bon lloc per gastar la sola de les bambes i, perquè enganyar-nos, algunes corones en cervesa. La gent que s’hi deixa veure acostumen a ser membres fervorosos de la religió de l’estil alternatiu suec, que si ve pot ser un símptoma de superficialitat a l’alçada de la de la fauna de l’Embassador, ofereixen més varietat i ballen de forma més descarada, a més de tenir un gust musical indubtablement millor.

Oci cultural:

Vasa Museum: No tot ha estat vida nocturna. La tarda de diumenge la vaig aprofitar per endinsar-me en aquest museu de temàtica històrica. Tot i que ja sabia què anava a veure, no va deixar de sorprendre’m el fet que un vaixell descansés en l’oblit del fons del mar durant 333 anys per acabar retornant primer a la superfície i després a les instal.lacions del museu actual gràcies a l’acció de l’home.

El vaixell, construït per ordre del Rei Gustau Adolf II de Suècia, va sortir a la mar des del port d’Estocolm l’agost de 1628, però tant sols un centenar de metres més enllà es va enfonsar en un ridícul majúscul per la flota sueca. I no va ser fins als anys seixanta del segle passat que un investigador particular, Anders Franzén, el va localitzar al fons del mar i va moure tots els fils perquè el Vasa recuperés la superfície i el ressò mundial. Part de la gràcia de la història està també en les aigües del bàltic, ja que el mol.lusc que debora les restes de fusta en aigües salades no hi és present, així que cap bitxet es va poder dedicar a mossegar aquest vaixell imperial.

En definitiva, un fet històric molt peculiar i en el que un pot fer volar la imaginació, inclús en excés (jo vaig fantasiar amb la vida pirata, el rom i les tempestes oceàniques). Només destacar-ne una curiositat. Entre la contextualització de la història del vaixell hi havia recreacions de cera de les cares d’alguns dels que van perdre la vida en el neufragi (uns 50 entre el total dels 150 tripulants) a partir de les restes trobades. Els diferents cranis han permès als paleontropòlegs recrear aproximadament l’aspecte d’aquests malhaurats, donarlis una cara i, el que més gràcia em va fer, una classe social en funció de l’estat de la seva dentadura.

Lligant-ho tot plegat, aquesta setmana he pogut reafirmar tres creences de les quals ja no em quedaven dubtes prèviament: el segurata és una espècie hostil molt avançada en el procés de globalització, el rock and roll mai serà desbancat pel house perquè els separa un abisme, i per últim per molt que tots acabem en un forat sota terra (o en la profunditat marina) les diferències de classe són una pauta amb la que els segles no han sapigut acabar. I si no compareu maxilars, incisius o ullals.

Perdó, se m’oblidava una quarta veritat a la que no he fet referència abans, potser perquè és massa òbvia: que el Barça és molt millor equip que el Madrid i que cap altre. (Oci esportiu i memorable).