La família, aquest conjunt de persones sempre presents en la vida d’un sense haver-les triat ni poder alterar el seu caràcter, una xarxa tramada d’emocions conviscudes que poc té de racional, rols que cadascú assumeix sense instruccions ni prediccions…Deu ser per això que un no pot evitar tenir sentiments contradictoris al respecte, perquè sopant un dijous és la pedra amb la que un ensopega a cada cantonada però passejant divendres torna a despertar l’instint animal que ens faria protegir-la de qualsevol mal, encara que no en sapiguem, i a l’hora prendre-la com el remei primari quan un necessita consol, encara que no el trobi. La meva família ha aprofitat les curtes vacances de Setmana Santa per venir-me a veure uns dies i el resultat final ha estat inevitablement de satisfacció pels dies que ha durat el retrobament.
El cas és que, com cada visita i en aquest cas de forma més exagerada, no han vingut sols sinó carregats amb coses que saben que trobo a faltar, fonamentalment menjar. La meva nevera té ara un aspecte sensacional, amb les últimes tendències en formatges i embotit. Ya hay comida ibérica en Björnkulla. Però a part de la teca també m’han portat roba pel bon temps i algun diari de la setmana passada perquè pogués deixar per una estona de llegir l’actualitat en format digital. Precisament aquesta tarda, després d’un bon dinar aprofitant les reserves, he estat llegint atentament una notícia que venia en el diari del passat dimecres. Anava d’un xoriço, i no perquè fos un reportatge culinari o un article que destaqués les qualitats nutritives d’aquest aliment que ara m’espera a la nevera, sinó perquè feia referència a l’expresident de les Illes Balears, exministre de Medi Ambient i, des de fa uns dies, exmembre del PP, Jaume Matas. Ja havia llegit la notícia uns dies abans de que el subjecte en qüestió estava ficat i de ple en el cas de corrupció Palma Arenas, així que la sorpresa i la incredulitat les tenia ja superades, però avui he pogut saber més detalls sobre el tema. Deixant de banda la indecència d’aquest personatge que no mereix ni el qualificatiu d’embotit ibèric, havent tingut la cara de desviar cap a la seva butxaca i cap a meetings del PP ni més ni menys que 60 milions d’euros (això si, després els més entesos afirmaran amb posat seriós i assenyalant xifres de dèficits pressupostaris que els populars sempre condueixen millor l’economia del país), el que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’acta del jutge José Castro en la que estableix la pena de presó provisional amb fiança de tres milions d’euros per l’imputat. No per la condemna, que entenc que s’ajusta a la legalitat, sinó per com s’expressa el jutge. El tal Castro sembla estar empatxat dels chanchullos i la forma amb la que tracta de justificar-los l’acusat i decideix fer ús de la ironia, tal com recull la premsa en diferents exemples de les 147 pàgines de l’acta escrita pel jutge. L’actitud de José Castro em resulta comprensible i gens condemnable, però no deixa de semblar-me una mostra de la impotència i la inoperància de la justícia a Espanya. Que la única arma efectiva contra delinqüents en la primera línia de la política sigui l’astúcia verbal d’un jutge em sembla lamentable. Tres milions d’euros de fiança? Però no havíem quedat que n’havia desviat seixanta i que no se sap quants en té d’amagatotis als Estats Units? Qui assegura que no comprarà la seva llibertat amb diners xoriçats? I perquè, perquè quan s’acumulen delictes només es pot imposar una pena de presó tres vegades superior a la del delicte més important? Si les penes per don Jaimito sumen fins a 64 anys, perquè n’hauria de complir només 24? On és la proporcionalitat en les condemnes? Que si home, que la ironia si és fina sempre fa mal, però amb gent amb tan pocs escrúpols un es queda més tranquil veient-los entre reixes. Si el que el jutge vol es treure’n suc literari, que escrigui un bloc, que els principiants sempre necessitem models a seguir, o encara millor, estic segur que els grans Antònia Font, sent veïns d’en Matas, en podrien fer una cançó memorable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada