Tantolunden l'últim

Ai, quina setmana està fent! Com es deixa veure el sol, amb quines ganes! Ha perdut la timidesa, es riu del gris que el tapava i ens va deixant bassals al terra. I en el camí de cada dia, convidats que no es presenten, un nou decorat sense canvi d’escena. Cega el reflex de la llum en la neu, esquivem l’aigua i el gel fet pasteta. El blau no pot ser més clar i multiplica l’espai mentre esperem el tren. Amplitud de mires. I ens trobem els de sempre i alguns dels de not tant sovint; converses transitòries, direccions i plans pel dia. “Em faré arreglar el rellotge, saps on m’ho poden fer?” El Bruno sap d’una rellotgeria. “Si?On és?”Al la plaça X, al costat del bar Y, el que fa cantonada. “Ah, just entrant al barri Z?” No, al costat de la parada de metro més cèntrica, a la plaça més concorreguda, a la zona amb més botigues, dins del nucli més engollidor, la major força magnètica…Capullo, portes sis mesos vivint aquí, no deus saber ni com sortir de casa teva. Ens veiem aquesta nit. I no baixem on de vegades sinó on de tant en tant, avui no podrem mirar l’àngel que ven hamburgueses, la paradoxa feta bellesa, la carn més tendra venent la pitjor vedella, la pitjor víctima de la pitjor mecanització, capitalisme salvatge. La Washburn ve amb nosaltres, aviam si li curen l’afonia a la botiga d’instruments. I ens até un noi de la nostra edat. Com si agafés un rebot en basket amb poc temps per contraatacar, surt del taulell interpretant que està ocupat. Diu que Noséqui ara ve, que és qui domina el tema. Noséqui ja és aquí, una perilla cuidada és prova de la seva essència rockera. Que treballi en una botiga de guitarres també ajuda. Intenta treure-se’m de sobre, vol esmaixar aprofitant la passada del principiant donant-me la direcció d’un altre rocker de la zona. Em dona una caixa de llumins on diu “STEVIE KLASSON MUSIC”, l’adreça i el telefon. Ell, Noséqui, té instruments en espera. Rasco una mica perquè es miri la guitarra al menys per sobre. Em dona un diagnòstic amb agilitat, res seriós, no cal que anem a veure el Stevie, només l’he de ficar al lavabo quan em dutxi. El fred li ha passat factura. Sí, també a ella. I creuem, no el carrer, si no tot el sud de la ciutat. Gràcies per portar-me a l’autopista és l’escopinada irònica del dia del Bruno. Un altre que tornarà a casa i amb prou feines podrà descriure de quin color era la neu. Ja tenim l’Ericcson Globe als morros, després que s’hagi anat fent gran a mida que ens apropàvem. Amb imaginació és un gran iglú, o potser un satèl·lit espacial caigut del buit del cosmos en perfecta posició i sense haver patit destrosses. Simulo ser un rocker apunt d’entrar-hi per oferir un espectacle inoblidable a un públic entregat mentre el Bruno immortalitza el moment amb poca gràcia. Senyora, faig l’esforç de preguntar en suec i em diu que són siusplau cent-vint corones per pujar a un ascensor. Des de baix ja és prou bonic. I la gent que surt del metro ens ignora quan els demanem que ens senyalin al mapa el punt exacte on ens trobem. Finalment vostè! Ànima caritativa, mare exemplar, Venus emergida de les profunditats de la xarxa de transports públics. Gràcies, ho trobarem. Comprem carn amb regust de merda, i sense ser servits per mans angelicals. Aprofito aquest instant per recordar la seva visera; ridícula, però li queda sensacional. Vull anar a la zona de casetes pel cultiu que es veuen des del tren. Anem-hi.“Òstia! Una botiga d’estisores” és l’exclamació estúpida que un pot fer en malinterpretar el cartell d’una perruqueria a la distància, el que ve després és la construcció d’una broma fàcil que el meu amic no dubta en explotar. Que pesat, Ringvägen deu ser el carrer del gremi de perruquers, para amb la brometa. Ja hi som, aquí tenim el parc amb les casetes de cultiu. Tantolunden, diu al cartell de l’entrada. I hi ha poca gent, els arbres estan pelats, dos gossos es barallen, la neu segueix cegant…Les casetes posen coquetes durant la breu sessió fotogràfica que els hi dedico. Mentrestant el Bruno, desafiant amb la mirada l’horitzó, pensa o s’emboba en francès. Passem per davant del Strand. Aquí vaig venir al concert, està bé i hi ha noies guapes. Això t’interessa eh, murri? Creuem, però no de carrer, sinó mig sud ara, d’Est a Oest. I se’m congelen les mans, però no em posaré guants que ja les hauria de tenir adobades a aquestes alçades. No hauríem de fer cap referència al temps que fa mai més, parlar del fred aquí és tractar una obvietat, tenim més recursos per les nostres converses. De passada no pensarem tant en el fred que fot. A quina hora surt el teu avió demà?