Interiorisme escandinau.

Una de les mestres que en Màrius Palmera Klein va tenir durant la seva infantesa va dir un dia a la seva mare: “en Màrius té un món interior molt ric…”. En Màrius ha crescut força des de llavors (tot i que sempre ha estat dels baixets) i des de fa un temps ell mateix s’ha adonat que sí, que té un món interior realment espaiós, fins i tot a vegades li sembla excessiu. Tant d’espai pot resultar confortable i estimulant quan un s’ho imagina, però en Màrius s’ha endinsat tant en el seu refugi que de vegades no en troba la sortida. A vegades es recorda a si mateix quan es passava la tarda jugant amb ninots, creant fantasies domèstiques que s’acabaven sempre en un moment en que es mirava els protagonistes i ja no sabia que fer amb ells. Llavors canviava de joc, potser construccions, moltes vegades recrear partits de futbol. Però arribava un moment en que pensar un nou joc ja li feia mandra i havia d’anar a molestar a algú. En Màrius fa temps que de tant en tant i de sobte es troba amb que no sap ben bé a què jugar i no sap què fer. Passa moments magnífics, aventures com les viscudes de nen a la seva habitació o a l’alçada d’aquelles tardes d’estiu amb les seves cosines. Elles eren immillorables dependentes a la parada d’un mercat i ell sorgia d’imprevist per entrar a robar, tot sota el sol calent de Comarruga. Ara en Màrius, fins i tot quan està gaudint d’un lloc nou, d’un nou paper, té sempre el neguit de pensar a què jugarà després, de si serà prou divertit, o de si el que ara l’entreté és realment excitant. El neguit se li fa tant pesat que enlloc de molestar algú o pensar en una altra diversió no deixa de preguntar-se perquè no juga despreocupat com abans. És llavors quan es troba amb la por, l’amic Màrius, tot mirant-se el melic, escrivint en tercera persona. I la por mai li proposa jocs divertits. Per sort, però, ell no perd les ganes de jugar i s’esforça en gaudir de les seves aventures i en buscar-ne de noves. Poc a poc va veient que el gran mar de nostàlgia, tragèdia i romanticisme que creu portar dins seu no és més que una banyera domèstica i es consola pensant que per certs humans és costum banyar-s’hi sovint. Tot i això s’auto-exigeix la costum ecològica d’una dutxa, si cal reflexiva, però sense un consum dramàtic d’aigua. A més a més, en dies com avui, en Màrius s’adona del que la gent que l’envolta pot fer per ell. Avui ha vist com nous i vells amics el feien gaudir d’un dia esplèndid, sense que calguin comparacions, si es que se’n pot fer alguna. I demà per sopar potser no tindrà pastís, un no fa anys cada dia i el d’avui de tan bo ja s’ha acabat, però els qui avui l’han fet feliç el seguiran envoltant. Ells són part de les fantasies que en Màrius té per davant.