Jo, Marquès de Fleminsberg...

El meu germà, arquitecte de formació, professió i sobretot vocació, em va demanar fa uns dies que el posés al dia de les últimes tendències projectades pels col·legues d’ofici suecs. Jo d’arquitectura no en sé res, només tinc les meves pròpies concepcions del que és estètic i funcional, tot i que em costa fixar-me en els edificis, la veritat sigui dita.

A Estocolm les construccions que més han retingut la meva atenció són probablement l’Ajuntament, el Parlament, la biblioteca de la ciutat i una antiga fàbrica de cervesa al nord oest de Sodermalm, la München Bryggeriet. El primer i l’últim, deixant de banda que l’Ajuntament és un dels emblemes de la ciutat (“el macho alfa arquitectónico de la ciudad”, com diu la meva guia) són dos edificis que em cauen especialment simpàtics. Un a cada banda del Malaren es donen la cara, gairebé desafiants. Son tots dos de la mateixa quinta, la Bryggeriet és va aixecar a mitjans del XIX però va ser reconstruïda gairebé totalment després d’un incendi a finals de segle, el Stadhuset és del 1923. Des de Kungsholmen, imponent, majestuós i fardant de torre, es mira l’ajuntament l’antiga fàbrica. Li refrega el seu caràcter institucional, la seva capacitat d’atraure guiris i les tres corones que se li poden veure des de gran part de la ciutat, la cirereta d’or d’aquest pastís prepotent. A l’altra banda, des de l’atractiva Sodermalm, l’antiga fàbrica respon amb posat indiferent, a ella no l’ha mogut d’allà ni una proposta del propi govern de la ciutat fa pocs anys. “Si si, dels cabrons que aculls cada dia, no saps com treure-te’m del davant eh?” “Total perquè et montin concertets de segona i exposicions per l’oblit, ja et podrien haver tirat a terra…quan acullis un banquet dels Nobel, m’avises.” “Mira seu de xoriços i corruptes, quan a tu encara t’untaven ciment, jo ja produia 60.000 empolles de birra per hora que feien les delícies de, entre moltes d’altres, les boques seques dels obrers que t’aixecaven”. Va, que en el fons sou vells amics, esteu fets de la mateixa pasta…

Però més enllà dels símbols característics de la ciutat i fora d’aquesta he trobat un lloc interessant. Em refereixo a la biblioteca de la meva universitat, la Södertörns högskola. No té ni deu anys, la van aixecar al 2004, i s’hi està molt bé. Molt de vidre, molta llum, molts colors i molt de disseny. Un funcionalisme modern i espaiós al meu entendre. Com que no sabria dir-ne res de l’estructura tractaré de descriure el seu ús diari; com s’hi està un quan estudia o hi perd el temps, vaja. No tinc la imatge de la distribució totalment definida bàsicament perquè procuro no estar-m’hi gaires estones, però hi ha dues plantes amb taules escampades a prop del perímetre de l’edifici, les prestatgeries de llibres estan a la part central, separades per una renglera d’ordinadors. També hi ha algunes sales de treball en grup, petites naus insonoritzades. Aquestes són les plantes per qui vol treballar o fer el que sigui tolerant una mica de soroll, no s’exigeix gaire silenci. Entre totes dues plantes n’hi ha una de més petita, i aquí és on no se sent ni una mosca, el meu lloc preferit de la biblioteca. És una sala allargada amb pupitres blancs empotrats en grups de quatre, i dissenyats de tal manera que quan t’hi asseus quedes enquadrat entre els seus costats; així és difícil distreure’s mirant noies o perdent la mirada a través de les immenses finestres. A cada banda de la sala, per contra, hi ha una renglera única de butaques on un s’hi pot acomodar com un marquès. La gent no s’està de res, i jo no em quedo curt. Ningú dissimula anar descalç, els peus a la taula, que si postureta fetal, que si les cames penjants perquè relaxa, glopets de cafè, ara una migdiadeta…tot amb la màxima naturalitat: la dura i sacrificada vida de l’estudiant, sobretot el d’Erasmus, requereix instants de pau en aquest calvari universtari, tantes neurones sacrificades es mereixen un homenatge en forma d’espaxurrament. Hi ha una petita trampa, però, i és que segons on seguis et veu tothom qui entra a la biblioteca des del pis d’abaix. La intimitat d’un es veu atemptada encara que estigui disfrutant, com quan un va a la piscina a fer un banyet però ha de fer el recorregut des dels vestuaris amb banyador ajustat, també conegut com a marcaxurra. Segur que a més d’un suec l’han pescat amb la babeta penjant, fent-se una burilla o rascant-se les parts creient-se al sofà de casa seva. Tot som humans i estudiants, però, així que la reacció sempre haurà estat de comprensió, inclús de tendresa davant la innocència de la intimitat aliena. Pels interessats, l’estudi d’arquitectes responsables del projecte és el Malmström & Edström arkitektkontor ab.