El único fruto del amor es la banana.

Aconsellat per la meva professora de suec avui he provat sort a les parades de fruita de Hötorget. Ho ha aconsellat a tota la classe aprofitant que parlàvem de verdures, no és que tinguem una relació preferencial o que mantinguem un affaire, per si de cas algú malpensava. Es tracta d’una plaça cèntrica passada la zona més comercial de la ciutat i tot just entrant al barri d’Östermalm. És curiós que en aquest punt convisquin dos rituals socials tan diferents: anar a mercat i assistir a l’Orquestra Filarmònica Reial d’Estocolm allotjada dins el Konserthuset, l’elegant sala de concerts d’Estocolm. A Barcelona la Boqueria i el Liceu també es troben l’un a prop de l’altre, però aquí es donen la cara literalment. Cal dir que les parades de Hötorget no son ni la meitat de les que un es troba a la Boqueria, ni el seu gènere fa la mateixa pinta; en definitiva no té el color, ni les olors ni l’encant del millor mercat de Barcelona.

Centrem-nos. Com ja he dit hi he anat no per satisfer els meus gustos musicals més aburgesats si no per comprar tres plàtans i un parell de pomes, perquè anava curt de fruita. No ho tenia gaire premeditat, simplement he aprofitat que aquesta tarda tenia coses a fer per la zona i que, pel que m’havien comentat, era bona hora. Les parades tanquen a les sis de la tarda i si un s’hi apropa a partir de dos quarts els venedors comencen a rebaixar preus per treure’s gènere de sobre i recollir ràpid. Cap a aquesta hora és quan m´hi he deixat caure, i efectivament venedors amb aspecte i accent de l’Orient Mitjà anaven cridant el que dedueixo que eren ofertes de rebaixes. Deurien estar cridant la versió sueca del ”meee loooo quitan de las manos” o ”venga guapa, que sale muy bien hoy la coliflor!” o el repetit ”mira reina, que te’n regalo una!”. Val, d’acord, la meva mare ara em diria que de que estic parlant si faig la compra cada cop que hi ha un eclipse lunar, però aquestes exclamacions formen part del folklore català més elemental. Tot i així a mi m’han calat ràpid l’aspecte de guiri (menyspreant les meves nocions de suec) i es limitaven a repetir-me ”half price, half price!” assenyalant-me plàtans, maduixes i altres fruites amb les que Nostre Senyor ens proveeix cada dia. Al final he comprat plàtans i pomes que anaven a euro al kilo i el dependent m’ha obsequiat amb un parell de mandarines. Els obsequis a mercat mai m’han inspirat gaire confiança, però aquell home era simpàtic i un ha d’assumir el seu rol de passerell quan compra fruita fora del super per primer cop a Estocolm. ”Thank you my friend” .”Tack”.

Espero que aquestes paraules us hagin fet entrar gana i que gaudiu d’un bon sopar mentre el Barça conquereix Londres, i una última consigna per una peça de fruita molt sucosa que avui ha madurat una mica més: que bufis fort i les apaguis.

När katten är borta, dansar råttorna på bordet

Aquesta setmana un estrany fenomen ha alterat la tranquil.litat i l’harmonia de qui habita al 26 de Björnkullaringen. Un exèrcit combinat i coordinat de màquines i personal administratiu (encara que no ho sembli, diuen els entesos que són coses diferents) s’ ha sublevat en contra de la figura del jove Palmera Klein.

El primer succés paranormal va ser l’aparició sobtada, i des del buit d’una agenda que no es porta al dia, d’una entrega sobre el paper dels Germans Musulmans al règim autoritari Egipci. Aquest primer cop fou superat amb una ràpida resposta: una provisió de diversos llibres de politòlegs que es dediquen a disseccionar règims autoritaris a l’Orient Mitjà. Un matí de dilluns productiu va culminar un efectiu moviment geoestratègic de l’exercit palmerenc. Però després d’un acomodament crepuscular al sofà de casa les forces enemigues van atacar de nou. Els rebels van perpetrar al camp base de la resistència palmeriana, a la seva pròpia habitació, apoderant-se de la voluntat del que fins llavors havia estat una màquina fidel: el seu ordinador s’havia desconfigurat! Les bases documentals de les forces resistents havien estat destruides. L’artilleria rebels, com queda reflectit en aquestes línies, cada cop era més devastadora. Tanta agressivitat inesperada va obligar al jove ferit de guerra a exiliar-se provisionalment per dissenyar una estratègia que li permetés recuperar terreny, en un matí de dimarts boirós i sòrdid. Mentre ordia un intel.ligent contraatac, un caixer automàtic de les forces repressives enemigues li havia seguit la pista i quan el jove soldat va voler extreure unes poques corones per recuperar forces amb un cafè la màquina enemiga li va donar bitllets enormes, convidant-lo a dilapidar el fons de la resistència. Feixistes! Però tot i la miserable i constant pressió, el nostre combatent va protegir la seva cartera de mirades enemigues, pispes invasors i oportunistes immorals. Les legítimes forces palmerenques guanyaven temps i planificaven amb precisió, però un últim contratemps encara havia d’arribar. Assalt brutal d’incompetència burocràtica. Un no pot fer suec dos perquè ho hauria d’haver demanat amb temps, encara que només siguin quatre gats a classe, si cal la professora farà un monòleg abans d’alterar cap tràmit sagrat. Salvatges incomprensius! El que podria haver estat la carnisseria final per un atac sorpresa d’incompetència va acabar sent esquivat gràcies a un àgil moviment del, llavors ja ascendit, Comandant Palmera Klein: plantar-se a classe per la cara. La professora va resulta ser un aliada infiltrada en les forces enemigues, i de la forma més clandestina i amb els nervis de qui comet la més gran de les traicions va deixar seure el Comandant entre la resta dels presents.

I un cop conquerit l’àmbit docent amb el fronts suecs i egipcis recuperats a les forces enemigues, la victòria final ha quedat encarrilada. Els fons del Comandant han tornat al banc, que si fos per ell seria jutjat per sublevació militar i, perquè no, per escanyapobres. Un govern legítim i harmònic es torna a apoderar de la situació al 26 de Björnkullaringen, i el Comandant abandona el càrrec per qüestions de salut i per conviccions pacifistes.

Enlloc d’aquest tràgic relat bèl.lic amb final feliς un hagués volgut escriure sobre la reforma del sistema sanitari als Estats Units, sobre com es manifesten els primers símptomes de la primavera a Escandinàvia o argumentar perquè Messi és i serà millor que Maradona, però les circumstàncies ho han impedit. Abordaré un d'aquests temes aviat, paraula d’en Màrius.

Jo, Marquès de Fleminsberg...

El meu germà, arquitecte de formació, professió i sobretot vocació, em va demanar fa uns dies que el posés al dia de les últimes tendències projectades pels col·legues d’ofici suecs. Jo d’arquitectura no en sé res, només tinc les meves pròpies concepcions del que és estètic i funcional, tot i que em costa fixar-me en els edificis, la veritat sigui dita.

A Estocolm les construccions que més han retingut la meva atenció són probablement l’Ajuntament, el Parlament, la biblioteca de la ciutat i una antiga fàbrica de cervesa al nord oest de Sodermalm, la München Bryggeriet. El primer i l’últim, deixant de banda que l’Ajuntament és un dels emblemes de la ciutat (“el macho alfa arquitectónico de la ciudad”, com diu la meva guia) són dos edificis que em cauen especialment simpàtics. Un a cada banda del Malaren es donen la cara, gairebé desafiants. Son tots dos de la mateixa quinta, la Bryggeriet és va aixecar a mitjans del XIX però va ser reconstruïda gairebé totalment després d’un incendi a finals de segle, el Stadhuset és del 1923. Des de Kungsholmen, imponent, majestuós i fardant de torre, es mira l’ajuntament l’antiga fàbrica. Li refrega el seu caràcter institucional, la seva capacitat d’atraure guiris i les tres corones que se li poden veure des de gran part de la ciutat, la cirereta d’or d’aquest pastís prepotent. A l’altra banda, des de l’atractiva Sodermalm, l’antiga fàbrica respon amb posat indiferent, a ella no l’ha mogut d’allà ni una proposta del propi govern de la ciutat fa pocs anys. “Si si, dels cabrons que aculls cada dia, no saps com treure-te’m del davant eh?” “Total perquè et montin concertets de segona i exposicions per l’oblit, ja et podrien haver tirat a terra…quan acullis un banquet dels Nobel, m’avises.” “Mira seu de xoriços i corruptes, quan a tu encara t’untaven ciment, jo ja produia 60.000 empolles de birra per hora que feien les delícies de, entre moltes d’altres, les boques seques dels obrers que t’aixecaven”. Va, que en el fons sou vells amics, esteu fets de la mateixa pasta…

Però més enllà dels símbols característics de la ciutat i fora d’aquesta he trobat un lloc interessant. Em refereixo a la biblioteca de la meva universitat, la Södertörns högskola. No té ni deu anys, la van aixecar al 2004, i s’hi està molt bé. Molt de vidre, molta llum, molts colors i molt de disseny. Un funcionalisme modern i espaiós al meu entendre. Com que no sabria dir-ne res de l’estructura tractaré de descriure el seu ús diari; com s’hi està un quan estudia o hi perd el temps, vaja. No tinc la imatge de la distribució totalment definida bàsicament perquè procuro no estar-m’hi gaires estones, però hi ha dues plantes amb taules escampades a prop del perímetre de l’edifici, les prestatgeries de llibres estan a la part central, separades per una renglera d’ordinadors. També hi ha algunes sales de treball en grup, petites naus insonoritzades. Aquestes són les plantes per qui vol treballar o fer el que sigui tolerant una mica de soroll, no s’exigeix gaire silenci. Entre totes dues plantes n’hi ha una de més petita, i aquí és on no se sent ni una mosca, el meu lloc preferit de la biblioteca. És una sala allargada amb pupitres blancs empotrats en grups de quatre, i dissenyats de tal manera que quan t’hi asseus quedes enquadrat entre els seus costats; així és difícil distreure’s mirant noies o perdent la mirada a través de les immenses finestres. A cada banda de la sala, per contra, hi ha una renglera única de butaques on un s’hi pot acomodar com un marquès. La gent no s’està de res, i jo no em quedo curt. Ningú dissimula anar descalç, els peus a la taula, que si postureta fetal, que si les cames penjants perquè relaxa, glopets de cafè, ara una migdiadeta…tot amb la màxima naturalitat: la dura i sacrificada vida de l’estudiant, sobretot el d’Erasmus, requereix instants de pau en aquest calvari universtari, tantes neurones sacrificades es mereixen un homenatge en forma d’espaxurrament. Hi ha una petita trampa, però, i és que segons on seguis et veu tothom qui entra a la biblioteca des del pis d’abaix. La intimitat d’un es veu atemptada encara que estigui disfrutant, com quan un va a la piscina a fer un banyet però ha de fer el recorregut des dels vestuaris amb banyador ajustat, també conegut com a marcaxurra. Segur que a més d’un suec l’han pescat amb la babeta penjant, fent-se una burilla o rascant-se les parts creient-se al sofà de casa seva. Tot som humans i estudiants, però, així que la reacció sempre haurà estat de comprensió, inclús de tendresa davant la innocència de la intimitat aliena. Pels interessats, l’estudi d’arquitectes responsables del projecte és el Malmström & Edström arkitektkontor ab.

Tantolunden l'últim

Ai, quina setmana està fent! Com es deixa veure el sol, amb quines ganes! Ha perdut la timidesa, es riu del gris que el tapava i ens va deixant bassals al terra. I en el camí de cada dia, convidats que no es presenten, un nou decorat sense canvi d’escena. Cega el reflex de la llum en la neu, esquivem l’aigua i el gel fet pasteta. El blau no pot ser més clar i multiplica l’espai mentre esperem el tren. Amplitud de mires. I ens trobem els de sempre i alguns dels de not tant sovint; converses transitòries, direccions i plans pel dia. “Em faré arreglar el rellotge, saps on m’ho poden fer?” El Bruno sap d’una rellotgeria. “Si?On és?”Al la plaça X, al costat del bar Y, el que fa cantonada. “Ah, just entrant al barri Z?” No, al costat de la parada de metro més cèntrica, a la plaça més concorreguda, a la zona amb més botigues, dins del nucli més engollidor, la major força magnètica…Capullo, portes sis mesos vivint aquí, no deus saber ni com sortir de casa teva. Ens veiem aquesta nit. I no baixem on de vegades sinó on de tant en tant, avui no podrem mirar l’àngel que ven hamburgueses, la paradoxa feta bellesa, la carn més tendra venent la pitjor vedella, la pitjor víctima de la pitjor mecanització, capitalisme salvatge. La Washburn ve amb nosaltres, aviam si li curen l’afonia a la botiga d’instruments. I ens até un noi de la nostra edat. Com si agafés un rebot en basket amb poc temps per contraatacar, surt del taulell interpretant que està ocupat. Diu que Noséqui ara ve, que és qui domina el tema. Noséqui ja és aquí, una perilla cuidada és prova de la seva essència rockera. Que treballi en una botiga de guitarres també ajuda. Intenta treure-se’m de sobre, vol esmaixar aprofitant la passada del principiant donant-me la direcció d’un altre rocker de la zona. Em dona una caixa de llumins on diu “STEVIE KLASSON MUSIC”, l’adreça i el telefon. Ell, Noséqui, té instruments en espera. Rasco una mica perquè es miri la guitarra al menys per sobre. Em dona un diagnòstic amb agilitat, res seriós, no cal que anem a veure el Stevie, només l’he de ficar al lavabo quan em dutxi. El fred li ha passat factura. Sí, també a ella. I creuem, no el carrer, si no tot el sud de la ciutat. Gràcies per portar-me a l’autopista és l’escopinada irònica del dia del Bruno. Un altre que tornarà a casa i amb prou feines podrà descriure de quin color era la neu. Ja tenim l’Ericcson Globe als morros, després que s’hagi anat fent gran a mida que ens apropàvem. Amb imaginació és un gran iglú, o potser un satèl·lit espacial caigut del buit del cosmos en perfecta posició i sense haver patit destrosses. Simulo ser un rocker apunt d’entrar-hi per oferir un espectacle inoblidable a un públic entregat mentre el Bruno immortalitza el moment amb poca gràcia. Senyora, faig l’esforç de preguntar en suec i em diu que són siusplau cent-vint corones per pujar a un ascensor. Des de baix ja és prou bonic. I la gent que surt del metro ens ignora quan els demanem que ens senyalin al mapa el punt exacte on ens trobem. Finalment vostè! Ànima caritativa, mare exemplar, Venus emergida de les profunditats de la xarxa de transports públics. Gràcies, ho trobarem. Comprem carn amb regust de merda, i sense ser servits per mans angelicals. Aprofito aquest instant per recordar la seva visera; ridícula, però li queda sensacional. Vull anar a la zona de casetes pel cultiu que es veuen des del tren. Anem-hi.“Òstia! Una botiga d’estisores” és l’exclamació estúpida que un pot fer en malinterpretar el cartell d’una perruqueria a la distància, el que ve després és la construcció d’una broma fàcil que el meu amic no dubta en explotar. Que pesat, Ringvägen deu ser el carrer del gremi de perruquers, para amb la brometa. Ja hi som, aquí tenim el parc amb les casetes de cultiu. Tantolunden, diu al cartell de l’entrada. I hi ha poca gent, els arbres estan pelats, dos gossos es barallen, la neu segueix cegant…Les casetes posen coquetes durant la breu sessió fotogràfica que els hi dedico. Mentrestant el Bruno, desafiant amb la mirada l’horitzó, pensa o s’emboba en francès. Passem per davant del Strand. Aquí vaig venir al concert, està bé i hi ha noies guapes. Això t’interessa eh, murri? Creuem, però no de carrer, sinó mig sud ara, d’Est a Oest. I se’m congelen les mans, però no em posaré guants que ja les hauria de tenir adobades a aquestes alçades. No hauríem de fer cap referència al temps que fa mai més, parlar del fred aquí és tractar una obvietat, tenim més recursos per les nostres converses. De passada no pensarem tant en el fred que fot. A quina hora surt el teu avió demà?

Interiorisme escandinau.

Una de les mestres que en Màrius Palmera Klein va tenir durant la seva infantesa va dir un dia a la seva mare: “en Màrius té un món interior molt ric…”. En Màrius ha crescut força des de llavors (tot i que sempre ha estat dels baixets) i des de fa un temps ell mateix s’ha adonat que sí, que té un món interior realment espaiós, fins i tot a vegades li sembla excessiu. Tant d’espai pot resultar confortable i estimulant quan un s’ho imagina, però en Màrius s’ha endinsat tant en el seu refugi que de vegades no en troba la sortida. A vegades es recorda a si mateix quan es passava la tarda jugant amb ninots, creant fantasies domèstiques que s’acabaven sempre en un moment en que es mirava els protagonistes i ja no sabia que fer amb ells. Llavors canviava de joc, potser construccions, moltes vegades recrear partits de futbol. Però arribava un moment en que pensar un nou joc ja li feia mandra i havia d’anar a molestar a algú. En Màrius fa temps que de tant en tant i de sobte es troba amb que no sap ben bé a què jugar i no sap què fer. Passa moments magnífics, aventures com les viscudes de nen a la seva habitació o a l’alçada d’aquelles tardes d’estiu amb les seves cosines. Elles eren immillorables dependentes a la parada d’un mercat i ell sorgia d’imprevist per entrar a robar, tot sota el sol calent de Comarruga. Ara en Màrius, fins i tot quan està gaudint d’un lloc nou, d’un nou paper, té sempre el neguit de pensar a què jugarà després, de si serà prou divertit, o de si el que ara l’entreté és realment excitant. El neguit se li fa tant pesat que enlloc de molestar algú o pensar en una altra diversió no deixa de preguntar-se perquè no juga despreocupat com abans. És llavors quan es troba amb la por, l’amic Màrius, tot mirant-se el melic, escrivint en tercera persona. I la por mai li proposa jocs divertits. Per sort, però, ell no perd les ganes de jugar i s’esforça en gaudir de les seves aventures i en buscar-ne de noves. Poc a poc va veient que el gran mar de nostàlgia, tragèdia i romanticisme que creu portar dins seu no és més que una banyera domèstica i es consola pensant que per certs humans és costum banyar-s’hi sovint. Tot i això s’auto-exigeix la costum ecològica d’una dutxa, si cal reflexiva, però sense un consum dramàtic d’aigua. A més a més, en dies com avui, en Màrius s’adona del que la gent que l’envolta pot fer per ell. Avui ha vist com nous i vells amics el feien gaudir d’un dia esplèndid, sense que calguin comparacions, si es que se’n pot fer alguna. I demà per sopar potser no tindrà pastís, un no fa anys cada dia i el d’avui de tan bo ja s’ha acabat, però els qui avui l’han fet feliç el seguiran envoltant. Ells són part de les fantasies que en Màrius té per davant.

Little Rusky Lionheart

Now I will try to give my personal opinion about the book, though I have already made a subjective description of the characters. Under my point of view we can find two messages in this story, despite they do not exclude or negate each other.

One is strictly directed to kids, a kind of reference for children that are growing up and face new circumstances. This childish message also pretends to incite imagination, to stimulate dreaming and experiencing fantasy. We could say that this is a common message in most books written for children: histories that have ethical content or try to give some values to kids, while at the same time they try to be amusing to entertain them and make them like literature.

A second intention that one can observe in this book is a more philosophical one, and perhaps directed to people in any age. It has a lot to do with what I have already written while describing the main characters of the story, but also with the development of the plot. The story shows how it is impossible to move from a world of trouble or sadness, the Earth, to a world of happiness, Nangiyala. Life is not black and white, instead it is an uncertain scenario where good things and bad things are always present and where we should seek for the former and learn to deal with the second. Life is unpredictable and what we have to do is to try to retain what we can feel that is vital for us. In Karl’s case that is his brother, Jonathan’s love. Even though his life keeps changing (actually he lives in three different worlds) he has always a permanent need: living by his brother side. And while trying to satisfy this constant desire he grows up, he faces trouble, he knows other people to look up on, and he keeps searching for new adventures.

What I am trying to say is that to me the whole book is a metaphor of life. One can say that we never reach the meaning of life or happiness, those are not absolute concepts or defined goals, but unpredictable paths that one himself has to build and that we never finish until we die. While we make this path we meet people in the same situation as us, some more conscious about it and others that seem to be walking asleep. During our life we keep building dreams and trying to make possible a pleasant future, but we do it in a permanent state of doubt that makes us be afraid in the present. A good piece of advice that this book can give us is to try no to link or dreams to the future, if we always try to live our life regarding what we expected we will always meet frustration from time to time (which anyway is inevitable sometimes), so perhaps the best way is to try to focus in what makes us enjoy the present. But I don’t think that the writer means living the present unconsciously or without any intention. I think that what she tries to tell us is that we shouldn’t be afraid of what expects us in life, and instead we should use our present time in the best way we can think about. Despite, it is not easy to define what it is that provides us pleasure, what feeds again frustration, but we must deal with that and be conscious of the difficulties we will have to face meanwhile we search.