diumenge, 28 de febrer del 2010

A chuiqui chiqui chiqui chiqui chiqui taum!

Aquesta setmana he rebut la primera visita des de que vaig arribar. Ha estat una amiga també acostumada a viure a l’estranger, havent abandonat Milà ara fa tres anys per instal·lar-se a l’Eixample Dreta de Barcelona. Retrobar-me amb una vella coneguda ha estat per descomptat una gran alegria, ja que ha suposat tornar-la a tenir a prop per uns dies després de temps sense veure-la. Però a més a més era la primera vegada que podia ensenyar el meu nou hàbitat a algú que el desconeixia i ha sigut emocionant.

D’entrada veure-la arribar a l’aeroport d’Arlanda va ser graciós. Li havia demanat que em portés la canya de pescar per empaitar salmons, després de que un col·lega francès m’expliqués que ell ja ho havia provat, i la pobre així ho va fer. Des de la cafeteria on l’esperava des de feia estona la vaig veure carregant la maleta i la canya i amb cara d’expectació, buscant-me entre la poca gent que esperava viatgers. Els primers trajecte en autobús, la seva primera experiència escoltant el suec, posar-me al dia del que fan les amistats que compartim (tot i que parlem sovint i ja sé més o menys com van les coses) va ser l’aperitiu de la seva estada. Durant aquests primers moments se’m feia estrany vèure-la allà al meu costat, infiltrada en el nou món que he estat descobrint els últims mesos. Era simplement una vella cara coneguda dins la meva nova realitat quotidiana, i la combinació em resultava còmica. Una cosa semblant em passa quan faig algun dels recorreguts fins l’estació de tren o fins la universitat escoltant música al mp3 i de sobte em surt el Peret cantant una rumba. Combinar un cel gris, un camí ple de neu i gent carregada que ve del súper amb la veu del mestre cantant “Ana María, Ana María que dolores, esa gitana va robando corazones” és sensacional. Em diverteix pensar, sobretot quan m’he d’afanyar perquè faig tard a les classes de suec, que ningú podria imaginar el que estic escoltant. Així que d’entrada veure-la entre suecs era com si la veiés ficada en un experiment, un pobre hàmster en mans d’un científic. Però quan ja vaig assimilar que realment ella també estava a Suècia em van entrar ganes de parlar-li de tot el que se’ns creuava i de portar-la a alguns dels racons que sabia que li podien agradar. Va ser llavors quan vaig constatar que realment començo a estimar aquest lloc on he anat a parar, que dins meu va creixent lentament un cert sentiment d’orgull al respecte. Realment notava que treia pit a mida que li ensenyava nous racons de la ciutat, i quantes més fotografies ella feia més realitzat em sentia.

A més a més, i com no, he pogut presentar-li les meves noves amistats, un altre gran motiu d’orgull pel meu ego. M’ha alegrat que hagia agradat a la resta i que també s’endugui un bon record dels meus companys d’aventures. Hem compartit àpats, recorreguts per la ciutat i una nit de divendres a l’alçada del que la convidada mereixia. Suposo que precisament perquè és una noia molt alta la nit es va descontrolar una mica i tot.

Després de tot plegat ella ha marxat aquesta tarda. L’hem despedit amb una altra col·lega a l’estació d’autobusos tractant d’evitar dramatismes, però sabent que se la trobarà a faltar. Cal dir, però, que la seva visita no ha estat l’única novetat aquesta setmana, o si més no que la seva arribada ha portat nous aires, i mai millor dit. Si fa deu dies ens vam llevar a -23 graus, les temperatures han pujat darrerament fins a arribar avui a uns pocs però insòlits graus positius. Tot i que encara queda molta neu que s’ha acumulat i que probablement el mercuri dels termòmetres tornarà a anar-se’n de puenting de tant en tant, sembla que estem visquent els primers indicis de la retirada de l’hivern. Un hivern intens que s’ha allargat tant que ara li depara una mort lenta i agònica. A la reraguarda s’amaga impacient la primavera, però nosaltres l’esperem tranquil·lament tapats amb rumbes i altres abrics per l’ànima.

2 comentaris: