Dale pulguita!

Fa uns dies se’m va demanar que triés un llibre escrit per un autor suec d’entre tots els que hi havia en un llistat de títols sense traducció. En donar-hi un cop d’ull vaig veure que desconeixia la majoria d’escriptors seleccionats, tret de Henning Mankell i Astrid Lindgren. Del primer n’he llegit poca cosa, vaig deixar a la meitat El viatge d’en Joel perquè se’m fèia lent i massa infantil; a Lindgren no l’he llegit, tot i que de petit mirava sovint l’adaptació televisiva de les aventures de Pippi Långstrump, el seu personatge més famós. Era una nena curiosa i divertida que donava a cada capítol de la sèrie un cert aire surrealista. Deixant de banda les meves experiències prèvies amb la producció literària sueca torno al que portava entre mans. Vaig recórrer a una amiga autòctona, dentista de professió i molt agradable en el tracte, per tal de que m’aconsellés i poder fer una bona tria entre l’oferta del llistat. Em va dir que n’hi havia uns quants d’interessants i finalment em va fer la seva sugerència. Va asenyalar sis llibres i em va fer una petita descripció de la temàtica i l’estil de cadascún d’ells. Com que realment anava força perdut i tenia poques referències vaig tractar d’estar atent als seus comentaris i veure quina de les crítiques reflectia més passió i entusiasme. Finalment vaig acabar optant per Els germans Cor de Lleó (Bröderna Lejonhjärta), de la mateixa Lindgren. La Hanna me’l va descriure com un llibre aparentment dirigit al públic infantil, però amb una temàtica fantàstica de cert contingut filosòfic que el fèia interessant per a qualsevol edat. Les valoracions personals arribaran en el seu moment.

Amb la tria decidida vaig començar a buscar el llibre. Aprofitant que fèia una volta pel centre d’Estocolm vaig entrar al Kulturhuset, una biblioteca pública bastant gran i ben situada. Al taulell un home em va atendre molt amablement, però resulta que el meu llibre estava a la bilblioteca infantil, que tot i trobar-se dues plantes per sobre en aquell mateix edifici ja havia tancat. Vaig aprofitar per fer-me la targeta de la biblioteca, que surt gratis i en pots treure tot el que vulguis, aplaçant la meva búsqueda al dia següent. I el dia següent era ahir, quan vaig tenir l’oportunitat d’entrar en aquest món bibliotecari reservat als mocs, les babes els plors les mamàs i els papàs: Kidzone, Rum för Barn (la zona dels nens, vaja). No recordo haver vist una cosa semblant abans. Les biblioteques sempre tenen la seva secció dedicada als nens, algunes amb més gràcia que altres, però això era un concepte diferent. Per poder imaginar-se el lloc pot ajudar pensar en un híbrid entre una biblioteca convencional de tamany mitjà i un Happy Park. No hi havia piscines de boles, ni cordes d’on penjar-se, ni entrapans de Nocilla, però si que hi havia escales, ponts i petites cases on entranyables babosos recreaben les seves fantasies. Tornant al meu llibre, em va atendre una rossa que no arribava als trenta i de nou sumament cordial, però resulta que allà tampoc el tenien (per acabar amb l'angoixa que pugui generar la meva persecució de Els germans Cor de Lleó diré que el vaig acabar trobant a la biblioteca de Medborgarplatsen). Com que la nòia era simpàtica li vaig preguntar perquè els nens no estaven a l’escola (n’hi havia una trentena i era primera hora de la tarda). Em va dir que la majoria eren massa petits per anar-hi i era veritat, no m’hi havia fixat abans. A l’instant vaig pensar que tot i així tots aquells pares haurien d’estar treballant, però no vaig voler insistir en aquella mena de preguntes. De sobte al costat del petit taulell des d’on m’atenia la cordial bibliotecària (les atraccions infantils feien que quedés reduït a una merdeta de taula) vaig veure una fotografia que va cridar la meva atenció i va encendre el meu orgull. Era l’equip de gala del Barça (només em faltava Iniesta i em sobrava Touré Yaya) immortalitzat com de rigor abans de començar a jugar un partit. Evidentment li vaig preguntar si hi havia algun culé entre els qui treballaven allà dins, esperant que ella mateixa em digués que si i em cantés apassionadament una estrofa de l’himne. Va dir que no sabia d’on havia sortit la foto, però que els nens sempre s’hi apropaven i es sabien els noms de tots els jugadors. Una decepció que ella no tingués una vessant hooligan, però que bé que creixia la quitxalla sueca doncs, envoltats de llibres i referències culés. De nou el model nòrdic socialment avançat havia trobat la manera d’aprofitar les grans habilitats cognitives que l’ésser humà té dels zero als cinc anys. Vaig pensar en suggerir que de tant en tant posessin per megafonia l’himne i que algú els ensenyés a dir amb accent argentí “dale pulga!”, però la meva relació amb la bibliotecària no havia donat per tant. Potser un altre dia, Màrius.