Passi passi, que veurà el piset.

Rågsved és una de les poblacions de l’extraradi d’Estocolm, concretament al Sud Est, dins la comunitat d’Huddinge. Avui m’hi he apropat donat que una amiga i jo estàvem convidats a sopar a casa d’uns veïns de la localitat. El trajecte en autobús des de Fleminsberg són només deu minuts, però el retràs acumulat del transport públic pel mal temps l’han fet una petita agonia. Un quart d’hora plantat al carrer a quinze graus negatius no és com esperar al 17 perquè et pugi a casa des de la Barceloneta. Així que era mitja tarda quan he trepitjat Rågsbed amb els peus adolorits. En Jeppe ens esperava a l’estació per guiar-nos fins casa seva. Pel camí ens ha explicat que el lloc on ens trobàvem havia estat una de les zones més marginals de la perifèria de la capital, sobretot durant els setanta castigada per un alt consum de drogues. L’expansió d’Estocolm, ens comentava, ha fet que avui en dia el contrast en quant a nivell de vida no sigui tan exagerat. La línia verda del Tunelbana (el metro) arriba fins la localitat i força gent jove opta per instal·lar-s’hi quan no es poden permetre pagar els lloguers que se’ls exigeix al centre de la ciutat. Ens ha ensenyat el contrast entre els últims blocs construïts i els que es van aixecar als setanta. Els primers són més petits i funcionals mentre que els més antics són alts i bastant aparatosos, però no es pot comparar al cinturó de Barcelona, la concentració d’habitatges és menor i la zona molt més verda. Com és normal el Jeppe i la Janni, la seva nòvia, viuen a un dels edificis construïts fa relativament poc.

En arribar ella ens ha obert la porta, ens hem tret les sabates i ens ha ensenyat el pis. Deuria fer uns setanta metre quadrats, tenia una bona distribució i estava decorat amb bastant gust. Poc amoblat però amb molta cura dels detalls. Un penja-robes antic elegant, posters del Moderna Museet, les parets empaperades amb estampats originals i una cuina especialment acollidora, amb una taula vermella i rodona amb cadires a joc que semblaven trets de les ilustracions d’un conte infantil, feien sentir bastant a gust. Hem segut a sopar quan encara no eren les sis de la tarda i ens hem servit el una mena d’estofat a base de bolets i hortalisses. La parella d’amfitrions és vegetariana, per tant no hem menjat carn. Molt moderns ells. Només portaven un any visquen a Estocolm i ja estaven al corrent de totes les tendències del moment. Entre bolet i bolet he trobat a faltar mastegar una mica de vedella, però sóc un noi educat i no m’he queixat, fins i tot he repetit. Havia dinat feia un parell d’hores però el fred m’havia fet venir gana, i de tant en tant berenar uns rovellons no fa mal. Els postres m’han posat a prova, però, ja que hem menjat un tortell de poma i pera que havia cuinat jo mateix aquest matí. Una recepta fàcil per estrenar-me extreta d’un llibre que el meu germà em va regalar tement que em morís de gana. Es tracta d’una petita Biblia per joves aburgesats inútils que no passen de la truita a la francesa o abusen de la pasta i aspiren a alguna cosa més, i porta per títol Bueno, bonito y barato. 200 recetas tan ricas como económicas, d’Elena Figueras Albi i publicat per Debolsillo. “Crumble de frutas” és com l’anomena l’autora (pàgina 289). Han quedat bastant satisfets o així m’ho han fet creure.

Després d’un breu sobretaula ens hem desplaçat a la sala d’estar on hem seguit conversant una mica més còmodes. L’efecte sofà i una làmpada excessivament baixa m’han deixat una mica grogui durant l’estona que ha seguit fins abandonar la llar dels nostres amics. La temàtica de la conversa ha anat variant com si algú canviés de canal fent zàping després de dinar. Aviat he comprovat que no era l’únic a qui el sofà havia anestesiat, hem començat a parlar d’estupideses com ara els gustos més típics de les patates fregides de bossa a Suècia o les normes de la modalitat del Curling als Jocs Olímpics d’hivern. En els moments en que recuperàvem una mica de lucidesa hem arribat a parlar de les botigues de segona mà de la ciutat i fins i trot en un breu parèntesi hem torturat el nostres estovats cervells per abordar el tema de les properes eleccions al Riksdag a Suècia.

Ha estat una tarda de diumenge agradable i interessant quan un vol fer una mica el tafaner a casa d’uns suecs. Tenint-los davant al sofà, ella fent-li discretes carícies de tant en tant, ell mirant-la buscant que assentís les seves explicacions, m’ha xocat veure una parella tan jove (cap dels dos sembla arribar als trenta) tan instal·lada en la vida de parella de parella estable. És clar que el futur és imprevisible per tothom. Ell treballant a la Universitat i ella funcionària de la comunitat d’Huddinge no es deuen poder permetre excessives comoditats, els uneixen moltes complicitats, però també un préstec compartit del banc per pagar un pis de propietat. Però sí, tot i que a casa nostra un jove hagi de fer piruetes i salts sense xarxa per abandonar la casa dels pares, com ara viure en un cau amb deu conills més, no he sentit enveja per la vida que porta aquesta parella. No aparenten ser gent avorrida. Surten, tenen amics, inquietuds i es diverteixen; però semblen tenir-ho tan fàcil que tot plegat m’ha deixat un regust empalagós a dinàmica monòtona i acaramel·lada. Si és que només cal que et plantin a la cara allò que lamentes no tenir perquè hi trobis inconvenients, però potser ells també donen voltes a la vida que porten quan se’n van a dormir. O potser només pensen en el saltejat de verdures que compartiran feliços l'endemà.