dissabte, 22 de maig de 2010

El primer bany

Em creix la sensació de que a aquestes últimes setmanes que em queden per fer-me el suec els hi passa el temps a un ritme exponencial. No ho dic perquè comenci a treure el cap al temut abisme del retorn, sinó perquè Estocolm està florit i oscil.lant els vint graus, un temps que convida a encadenar activitats lúdiques a l’aire lliure que engulleixen les hores.
Amb la ciutat recorreguda per tots cantons ha arribat el moment de conèixer altres indrets que l’envolten i ahir em vaig apropar amb uns quants amics a la platja de Nynäsham, al sud de l’arxipèlag. Un parell de transbords amb el Pendeltåg ens van deixar tocant a un port amb alguns petits vaixells amarrats. Es tracta d’una zona despoblada on només hi ha casetes de fusta que fan l’aspecte de segones residències i on les carretera està tan poc transitada que hi ha gent circulant lliurement amb bicicleta, patins en línia, monopatins i altres elements rodats. Pel camí que ens portava a la cala que els meus amics ja coneixien vaig anar estudiant el paisatge. Es tracta d’un tram de costa amb moltes corbes i boscos de pins, tot molt pla com tota la geografia que envolta Estocolm. El mar és una bassa d’oli sense rastre d’onades ni cap tipus de corrent (s’entén que en suec el Bàltic tingui el nom de Llac de l’Est), les cales són esquifides i de pedres i les casetes de fusta apraeixen molt esporàdicament entre els arbres.
En arribar i un cop vam desplegar les tovalloles el temps no era tan càlid com d’esperat i vam aplaçar la idea d’un primer bany per més tard. Ens vam afanyar a treure els tupper wares com pixapins reputats i jo, mentre mastegava amb pedres clavades a les natges, seguia analitzant el paisatge. La calma del mar i aquell relleu tan pla em van semblar trets molt diferenciats dels de la nostra costa brava. Vaig trobar roca, i força hostil, però des d’una panoràmica llunyana l’aspecte de la costa era molt menys brusc, sens dubte perquè la força del Bàltic deu erosionar menys que les onades que un pot fer en una banyera domèstica. L’absència de cases, seguin el patró de la poca densitat d’habitatges a Suècia, li donava a més un aspecte desolat o d’intret oblidat. Em va recordar a la pau de Formentera traslladada a una mar apantanat i sense els colors assilvestrats de la petita de les pitiüsses.
Un cop digerit el menjar en una bacaina comunal, vam explorar una mica el terreny per zones rocoses properes a la nostra cala, aprofitant per cortir les plantes dels peus, post-posar el bany i omplir la memòria de les càmeres digitals (pobre rodet, enfonsat en l’oblit). Uns pastissets polacs van ser l’agradable sorpresa del berenar, i ja no quedaven més excuses per tastar el Bàltic després d’haver-nos reptat els uns als altres per veure qui donava el pas. Només vam tenir valor a capbussar-nos la meitat de nosaltres, dels quals jo vaig ser l’últim. Vaig optar per la tàctica d’arrencar a córrer cap a l’aigua, com qui espera que el mar es solidifiqui per conduir-lo a l’horitzó, i l’última imatge abans de submergir el cap va ser la d’un grotesc cul francès exhibint-se. Un cop recuperada la respiració no vaig voler allargar-ho massa i vaig sortir ràpid però amb el gust de la victòria (molt poc salat) als llavis. Un cop fora el mite d’un Bàltic gèlid que condemna a hipotèrmies em va semblar exagerat, potser l’orgull d’haver-me desvirgat en aquest mar em tenia tenia encara la moral crescuda…
La tornada la vam fer en tongades, jo vaig marxar amb la última i tres aventurers es van quedar a dormir acampant al bosc. Vam perdre el tren i vam optar per esperar a un autobús per fer el primer tram de trajecte, però cap de nosaltres es va lamentar gaire, tornàvem amb la calma i la mandra d’un dia de platja. El dia es va rematar amb una sessió de cine domèstica i intempestiva amb la millor companyia que he tingut a aquestes latituds ; una nova nit que tampoc va voler ser fosca en una ambigüitat que confessava, ara si, que els dies a Suècia se m’acaben.

Cap comentari:

Publica un comentari