dimecres, 2 de juny de 2010

Qui s'ha obert?

Diuen els qui tornen a casa després d’una temporada a l’estranger que un cop arribes t’ho trobes tot igual que quan vas marxar. Jo que tot just acabo de tornar per uns dies puc dir que en el meu cas ha estat així. Exceptuant una estranya sensació amb les dimensions de casa meva quan hi vaig tornar a entrar (veia les habitacions molt petites), el meu cervell va adaptar-se ràpidament a tot al que fins el passat gener m’era quotidià. A la fi i al cap són els últims mesos el que han estat excepcionals, casa meva (estenent-me a Barcelona i les seves gents) difícilment serà mai una sorpresa. Tampoc això significa que la tornada a casa per coneguda sigui sempre positiva, però jo si que m’he alegrat de tornar-hi uns dies.

Així que Barcelona m’ha donat nous aires. Uns aires a nivell personal que contrasten amb l’olor a tancat ensumada quan un enfoca amb un objectiu superior que captura al conjunt de la societat. Estem encallats, i no com qui torna a casa i ho veu tot igual, es tracta d’una realitat molt més dramàtica. Ens l’han tornada a jugar. La crisi econòmica que arrosseguem des de fa dos anys havia de servir per refundar el capitalisme i acabat sent l’expressió màxima de la seva crueltat. Els governs europeus disputen per veure qui retalla amb més gràcia, no amb la innocència del nen que perfila cartolines al parvulari sinó amb la immoralitat del qui redueix prestacions socials als més desemparats. Europa, Europa comença a cansar. Cada dia més lluny d’un projecte de representació democràtica conjunta entre milions de persones que comparteixen continent per apropar-se a un model de creixement econòmic a la mida d’uns quants d’aquests. Això no és ser euro-escèptic, això significa que si anem tots junts, ho hem de fer pel bé de tots. El més trist es veure-ho així a escala global, perquè confirma que a altres països poc millor que nosaltres ho fan. Perquè nosaltres ho fem fatal. A Zapatero se li han acabat els invents, i no per treure les estisores tard fa menys mal, al contrari la retallada cou més i a sobre és massa tard. El PP per tal de governar no fa ni d’oposició, s’espera a que el mort es dessagni sense immutar-se que el “cadàver” ens està governanat a tots. Encara s’atreveixen a reivindicar el seu model durant els noranta, fintant amb un nou cop de totxo. I mirem més cap a casa encara que quan més a prop més mal fa, CIU salvador màrtir del govern i Duran Lleida nou emperador de l’honorabilitat nacional després de tres hores de reunió amb Zapatero, què rascaves Duran? I que còmode ser còmplice en abaixar pensions i sous de funcionaris i aparentar que et menges un plat de bledes. Això si, apujar els impostos als qui cobren més de 120.000 euros és martiritzar a classes mitjanes i populars (el mileurista deu ser un discapacitat crònic en aquesta escala) a més de provocar la fugida de capitals. Prou capital ha fugit en males mans per manca de regulació en el mercat financer. Entremig els sindicats i la patronal escenifiquen millor que ningú aquest embús menyspreant que potser la concertació social que tan poc ens va durar ens salvaria de molts mals.

En definitiva, sé que aquesta no ha estat una entrada simpàtica tot i el retorn a casa. Hagués ajudat més parlar també en clau de queixa d’un tema molt més banal com la tortura (consentida, quan decideixes comprar-te el bitllet) de viatjar amb Ryan Air. Només advertir a qui hagi de volar amb aquesta companyia aviat que s’oblidi de dormir, cada deu minuts el torturaran ofertes de productes estranys. Però s’ha de dir que queixar-se és un vici que s’estanca igual que els problemes, cadascú té una eina a les seves mans per petita que sigui, així que més val fer la moral de cadascú una mica més estricta i tractar de ventilar aquesta habitació que emana pet ranci.

Cap comentari:

Publica un comentari