Samba de Estocolmo

Quatre joves caminen per Estocolm en direcció a Södra Station per agafar el tren de tornada a les afores de la ciutat. Es tracta d’un austríac, una alemanya i dos espanyols (sí, un d’aquests últims és també català). Han passat un bon dia voltant per Södermalm i surten d’una última parada a una cerveseria (paradoxalment els germànics no han vegut la seva beguda predilecta). Com encara el viatge de tornada a casa cadascun d’ells? L’austríac i l’alemanya corren perquè saben quan passa el tren i perquè no el volen perdre; els espanyols els segueixen a la distància perquè no controlen l’horari, saben que el tren passa cada quinze minuts i no tenen pressa. Finalment aquests dos últims agafen el ritme dels primers per una qüestió de solidaritat i per patir menys el fred. El resultat: han perdut el tren de totes maneres, i per l’humiliant temps d’un minut. Els dos germànics es lamenten, l’austríac fins i tot s’ensorra quan recorda que també han perdut l'enllaç amb l’autobús que els deixava a la porta de casa. Els espanyols tracten de desdramatitzar la situació i contenen el riure.

Passen uns minuts de les nou i en una cuina es troba un gadità cuinant des de fa una estona. El chef té d’ajudant una berlinesa que l’assisteix en l’elaboració del plat que junts porten entre mans. Se’ls afegeix una parella d’intrussos que venien de visita, l’una parisenca, l’altre barceloní. La benentesa s’aprofita, el chef ja té quatre mans més. Y que arte tiene, pixa. Es posa d’evidència la manca de pràctica d’algun d’ells, la mama no hi és i de sobte toca fer frivolitats amb els fogons. El treball en equip evita ridículs majúsculs. La feina ja està acabada i el resultat a punt de ser devorat. Un gazpacho andaluz? Una ratatouille? Saltxixes de Baviera? Potser un pà amb tomàquet per sortir de les dificultats? Res de res. Una empanada gallega que s’empassa tots els tòpics.

Dins un club nocturn en ple Södermalm rebota música techno. Una sueca morena amb faccions orientals li acaba d’explicar a un aragonès que parla el català. Hi ha una noia asseguda a la cabina del DJ que crida coses en suec, com si fes aclariments en una exposició en llenguatge techno-primitiu-psicodèlic a estones hard-trance. Un ros modèlic i fins i tot potser model entabana a una francesa dient-li com n’és de guapa, per acabar desapareixent entre la fauna de la discoteca condemnant-la als sospirs tota la nit. Ara apareix una noia rossa que diu conèixer el Raval de cap a peus, de Tallers fins Nou de la Rambla. Quina gràcia. Alguna cosa també fa riure a un alemany fidel seguidor de l’Atlético de Madrid que balla atent a tota fèmina que se li creua.

Ex-alcalde Clos, potser a Turquia ha descobert que marxar d’Erasmus és viure un Fòrum de les Cultures amb exposicions itinerants a cada lloc on la manada d’estudiants es desplaça. Si li atrau venir a Sùecia i Ankara li dóna un respir pensi que aquí s’estalviarà normatives municipals, a deu graus negatius tothom tracta de beure, orinar i fornicar a casa seva. O a la del veí.

Al vent!

Començar a conèixer una ciutat acompanyat per algú que ja porta uns mesos visquent-hi m’està resultant curiós. Jo ja havia estat a Estocolm, però en un context molt diferent i ara ja fa uns anys. Va ser en un tendre viatge estiuenc dels Palmera Klein, del qual tinc un record bo però bastant desgastat. El fet és que en una setmana he tingut l’oportunitat d’estrenar amistats i una ciutat que no recordava, i fer-ho simultàniament dóna que pensar en un període d’adaptació on l’anàlisi de les novetats és constant.

El meu primer contacte va ser amb el sistema de transports públics i amb una sueca provinent del nord que viu a la capital per motius aparentment acadèmics. Es podria resumir com una presa de contacte cordial, tot i força pragmàtica. De la combinació de tren i autobús em limitaré a dir que va ser la primera oportunitat per comprovar que realment hi ha dues lleis inalterables a Suècia: la puntualitat i l’estacada que un s’emporta acostumat a l’IPC espanyol. Pel que fa a ella, no desencaixaria en el prototip de suec que tothom s’esforça en esquematitzar-me i que encara no vull acceptar com a definició definitiva: molt servicial però sempre prudent amb l’expressió d’emocions, efectiu però reservat fins que no li grates el fons de l’ànima. També diuen que amb l’alcohol és més fàcil despertar la seva passió víkinga. Realment un cop instal·lat n’he sabut poc més.

El seguënt pas va ser endinsar-me a la ciutat pròpiament dita amb la companyia d’un maño com a guia improvitzat. Curiosament entre els meus nous companys d’aventures predomina la vocació empresarial i l’interès pel marketing, però he tingut la sort de deixar les meves primeres petjades per Estocolm amb gent amb interessos que em resulten més simpàtics. Així la primera ruta la va triar en Ramiro des de la seva òptica de les ciències medioambientals. Tot i que gran part de les seves explicacions em volien fer entendre el tipus de vida que portaria durant els propers mesos, la buena vida com ell diu, amb notes al peu amb les gamberrades que ja ha pogut fer durant els seus primers sis mesos, va deixar anar alguns comentaris que em van semblar les primeres perles que he sentit de la societat sueca. Jo ja m’havia fixat, i havia fet broma amb una col·lega parisina, en el fet que aquí a tot arreu les finestres són molt grans. Ara mateix escric amb una àmplia panoràmica del bosc de Björnkulla. Òbviament es tracta d’aprofitar bé les poques hores de sol i els pocs raigs que el cel tapat deixa arribar a les llars dels estimats suecs. Però el Ramiro es va extendre una mica més, i em va comentar que és un bon complement pel caràcter suec, és a dir, compensen el seu comportament més aviat hermètic i distant quan van pel carrer amb una manera de viure la intimitat de casa seva molt oberta al públic. Vida social distant, intimitat col·lectiva. Pot semblar una tonteria i una obvietat, però em va semblar una bona observació. I si us heu fet la imatge al cap del Ramiro com una rata de biblioteca que s’emboba mirant les finestres del carrer enlloc de mirar les rosses que se li creuen desdibueixeu-la, és un cachondo perdut. Pel que fa al primer recorregut, va ser en una primera part un passeig clàssic pel turista nouvingut. Vam creuar Gamla Stan (la antiga ciutat mevieval) sense perturbar els seus petits carrerons, per després fer les primeres passes per Södermalm, que seguiria coneixent més a fons en els següents dies. Se’m va sumar més companyia que la de l’amic aragonès i vaig acabar provant els primers cafès i cerveseries de la ciutat.

A la primera presa de contacte seriosa amb el meu nou hàbitat urbà la va seguir una nova visita a Södermalm, però en aquest cas deixant de banda Gamla Stan i la resta de la ciutat per centrar-nos en aquesta illa. La guia de les meves passes va ser llavors una berlinesa que porta instal·lada a terres nòrdiques el mateix temps que el Ramiro, i l’enfocament de la ruta partia ni més ni menys que de la filosofia pura i dura. Així que vam voltar per aquesta illa, antic bastió obrer de la ciutat transformat en zona d’ambientillo cool, amb galeries d’art i botigues de segona mà, i que més enllà de les etiquetes em va descobrir tímidament els seus encants. Tot i la vocació filosòfica de l’Elisa no hi va haver cap reflexió o pirueta intel·lectual que superés el comentari del Rami sobre les finestres. Suposo que el pragmatisme alemany va fer que es centrés en explicar-me tot el que no em podia perdre de la ciutat, que realment es coneix bastant a fons, a més a més de parlar un suec fluid. O això o em va veure amb cara d’idiota que no arriba a la metafísica, i no estaria desencaminada. Estudiar filosofia i en suec, es diu rapidet.

La setmana s’ha anat complementant amb més recorreguts per la ciutat, feines domèstiques, unes nocions de suec bàsiques i el tret de sortida a les aventures nocturnes. Les meves primeres experiències en una residència d’estudiants mereixen un capítol a part que abordaré properament. Pel que fa a l’idioma suec només dir que pronunciar per primer cop les seves vocals mereixia una sessió fotogràfica per la cara d’imbècil que se’m va quedar intentant-ho i per les dificultats que vaig tenir per aguantar-me el riure. I de nou les finestres. La meva respectable professora ens va explicar que finestra en suec es diu fönstret, però que originàriament tenien una paraula que s’ha perdut. No vaig tenir temps d'apuntar-me-la però sé que els anglesos la van copiar, per tant deuria ser semblant a window. El cas és que el seu significat literal era “els ulls al vent”, i em va semblar extraordinàriament poètic. Llàstima que el seu ús degenerés donant nom a un simple programa informàtic, tan lluny del vent.

Su asiento en posición vertical

Un Renaul Espace verd ampolla gira Rosselló per baixar per la Rambla Catalunya. Les balles, els forats i les rates van desaparèixer unes setmanes abans, el barri el despedeix amb una imatge més que digna. Li ha ordenat al seu company de malifetes que cuidi de l’Eixample Esquerra durant el seu exili, alhora que l’ha encoratjat a combatre la seva obsessió amb l’alopècia i les intrigues de l’altre sexe amb la teràpia que fins ara havien compartit: les sessions de les deu al Floridablanca. Arrossega una pesant ressaca emocional resultat de l’acumulació excessiva de despedides, tot i que fins i tot les més dures li han deixat un record prodigiós. Ara veu per la finestra com van quedant enrere els carrers que tallen Balmes. La roba d’abric que duu i a la que tan poc està acostumat el fa sentir una mica més estrany. El mateix estaria pensant la seva guitarra Washburn si pogués, veient-se embutida com està en voltes de plàstic protector de bombolles. Li ve al cap la conversa amb la telefonista que el va atendre quan va voler preguntar a la Scandinavian Airlines en quines condicions viatjaria el seu instrument en cas de ser facturat. Ella molt amablement li va venir a dir que s’apanyés, que les condicions de vol de la companyia no entenien de sensibilitat musical. En penjar la informació rebuda l’havia deixat inquiet, per molt que aquella veu desconeguda li hagués resultat força sensual, però de seguida el va confortar pensar que la seva Washburn viatjaria de franc. La Gran Via ja l’expulsa de la ciutat, el Poble Sec li dona l’esquena. Després de tantes hores gastant neumàtics per aquells carrers empinats marxa havent-se de conformar amb portar una bicicleta o un trineu si busca experimentar qualsevol sensació de velocitat en els seguënts mesos. El record de la veu seca de l’examinadora li passa fugaçment pel cap: tenía prioridad, i gairebé amb la mateixa rapidesa un pensament respon: que es foti l’embrague pel cul. Finalment la T1 apareix majestuosa i posa punt i final al viatge. Últims adeus que són gairebé un tràmit, ja que han estat com una música de fons durant tot el trajecte des de casa seva. Controls de seguretat. Un policia l’atura. Uy, ha pitado y mucho, afirmació que suposa plena llibertat perquè li palpin bé el cos, sense excepcions. Sembla mentida el que li poden fer a un jove amb ganes de veure món en un aeroport, perquè després diguin que volar és el transport més segur. Després d’una breu espera hostesses nòrdiques li donen la benvinguda amb un sonriure molt ben treballat que per uns moments li arriba a semblar natural. Quina formació, com es nota que realment són d’un país avançat. No té ningú assegut al costat i disfruta mirant per la finestra durant els intervals de temps en que no dorm. En un moment determinat nota que l’avió perd l’horitzontalitat atravessant núvols espessos i decideix estar atent a l’aterratge. La seva primera imatge de Suècia és una postal en blanc i negre, una inmensa massa de neu tacada d’arbres pelats. Välkommen.