Prostíbul bordell

A Oceà mar Alessandro Baricco relata una història on diferents individus conviuen entre ells i amb el mar, sobretot i inevitablement amb la immensitat blava, ja que la història en qüestió (al meu entendre) equipara el mar a la vida; el mar és el misteriós fenomen que despulla l’ésser humà de qualsevol aparença o aprenentatge, el context on els instints desfilen nuus sense que un ho vulgui ni ho pugui evitar. Tot amb un llenguatge molt poètic i amb un estil molt juganer, a vegades en excés o de forma carregant si se’m permet l’atreviment. Com que vaig acabar de llegir aquest llibre fa només unes setmanes i la meva ridícula memòria encara el manté en procés de digestió, no puc evitar fer un paral.lelisme entre el rerefons filosòfic de Barrico i la realitat que m’envolta. Prostíbul bordell és com es podria titular una trama inspirada en el llibre citat però ambientada en les afores d’Estocolm, concretament en dues residències germanes d’estudiants Erasmus: Björnkulla i Riksten.

Quan vaig arribar a Suècia ho vaig fer amb una nova fornada d’estudiants, sumant-nos a aquells que ja estaven curtits de l’experiència del primer semestre i que havien decidit no tornar a casa fins el més de juny. Durant les primeres setmanes el mite de la vida dels Erasmus i de l’agitada vida sexual que se’ls atribuïa em va semblar una exageració. El lleure nocturn no em va decepcionar, des d’un primer moment tothom va saber aprofitar la flexibilitat universitària per deixar-se veure assíduament en la nit d’Estocolm i la seva perifèria. El Systembolaget (les botigues de l’estat que monopolitzen la venda d’alcohol)va ser el nostre primer contacte institucional amb Suècia, i tant en col.ectiu (en festes temàtiques o en celebracions vàries) com desperdigats (en escapades en pétit comité en funció dels gustos)ens vam habituar a sortir per la ciutat. Però el conegut com a Orgasmus no era més que el relat de les malifetes dels del primer semestre, batalletes d’antics herois repatriats, episodis tòrrids amb protagonistes desconeguts. El sexe estranger a Estocolm vivia del record. Tampoc podem parlar de que em trobés reclutat en un convent a la meva arribada, de seguida van quedar assenyalats uns quants promiscus, alguna parella ensucrada i exemplars als qui se’ls atribuïa un passat agitat i un futur malintencionat. De fet, tot i la calma inicial, de malintencionats se n’endevinaven uns quants, si no una gran majoria.

Efectivament, i potser perquè aquest període inicial de contenció dels instints s’havia allargat massa, la cosa ha acabat petant i ben fort. On hi havia calma ha arribat la tempesta. Aquells que semblaven haver vingut per estudiar víkings, Estats del Benestar o el comportament del cérvol escandinau en hiverns adversos; cadascun dels qui aparentava buscar els diferents escenaris de la trilogia Millenium escampats per la capital sueca o contagiar-se de la passió per les mandonguilles, el salmó i els mobles de baix cost han acabat destapant una motivació superior a la resta o si més no molt destacada entre l’ordre de prioritats: fornicar. Cal dir que ha estat una explosió de grans dimensions però amb silenciador; la gent no es podia contenir més però ha aconseguit ser força discreta, només queda un rastre subtil en forma de rumors, potser equiperable a la cendra del volcà islandès que no es divisava en el cel d’Europa. Tot i així ja se sap que vivim en un mon globalitzat on l’accés a la informació està a l’abast de tothom, ve sigui llegint el diari per internet o bé espiant darrera de la columna d’una discoteca.

El més graciós de tot plegat, i per la fortuna d’aquest blog, és que sembla que m’he erigit com la figura el confident en aquest joc de passió carnal, resulta que tinc cara de bona persona i que sóc la sortida d’emergència d’algunes consciències. És un rol entretingut, a un li arriben històries que es podrien escenificar en un musical, però sóc força respectuós amb la confidencialitat i només puc riure o escandalitzar-me per dins.

Les jugades mestre, com no, són les infidelitats. En la distància abunden els qui no temen més els remordiments i canvien el compromís de la fidelitat pel de no passar una nit sense dormir calent. Parelles amb orígens en l’escola primària, gent que ja tenia l’aliança encarregada, projectes de família nombrosa, canells adornats amb nomeolvides, declaracions d’amor difoses a través de xarxes socials o fins i tot, i pels més atrevits, visites del Romeo o Julieta en qüestió…queden com una anècdota per alguns quan s’han habituat a l’ús de la llengua anglesa (i d’altres nacionalitats) en les aventures de la nit. Encara que no la necessitin, jo em dedico a pensar en les excuses que els poden rondar pel cap: que ha estat un hivern molt dur, que els mexicans es saluden així, que a Suècia et droguen molt amb la beguda, que tanta rossa em va marejar i no sabia on era,(…), però seguia pensant en tu, cari.

Parèntesi alemany.

Dijous 18 d'abril, 14:10 de la tarda. El vol de Ryan Air 3794 procedent de l'aeroport de Skavsta (Estocolm) aterrava a Bremen. Culminava un trajecte però no el meu viatge. Durant l'hora i mitja que havia volat no havia pogut evitar pensar que un trajecte tan poc habitual em conduïa a retrobar-me amb un vell amic.

No es tracta d'un amic dels que un coneix en una ocasió puntual (més o menys breu en el temps), conecta intensament i es compromet a visitar-lo malgrat la distància. Es tracta d'un amic dels que un coneix de petit, comparteix infinites estones i construeix una complicitat que fins i tot en la distància creada pel temps ( en part física però també inevitablement per simple evolució de personalitats i circumstàncies) perdura inalterable. És una constant basada en l'empatia, els dos sabem com és l'altre. Així que la naturalesa de l'amistat que ens uneix explica perquè en un moment del vol i amb la mirada perduda més enllà de l'ala de l'avió vaig somriure pensant en qui m'hagués dit fa un parell d'anys que estaria anant a veure l'enginyer Beltran a Alemanya des de Suècia.

Immediatament després d'aterrar vaig rebre un missatge de la Tiffany, una amiga parisenca, preguntant-me si estava a l'avió, que ella acabava de veure que els vols procedents o amb destinació a Estocolm estaven cancel·lats per l'erupció d'un volcà. Segon somriure indiscret dins d'aquell aparell, aquest cop no estava tant inmers en pensaments i em vaig adonar més de que estava rient sol. Sí, coneixent la Tiffany (una tia molt divertida) vaig pensar que el que em deia al missatge era humor francès poc contextualitzat o vinculat a una broma prèvia que no recordava. El vol havia anat com la seda (o el pilot era un figura del transport aeri) i la imatge d'un volcà en erupció al mig de la tranquil·la Suècia em semblava de pel·lícula. Així que sense saber ben bé què pensar al respecte - una broma? un succés intranscendent? la fi del món? - em vaig concentrar en el proper tram de recorregut fins a Braunschweig.

El següent trajecte va ser en tren i fent escala a Hanover. Em va sentar prou bé. Sempre he preferit el tren a l'avió, o més ben dit a les estones als aeroports. Les estacions i els vagons de tren em semblen més confortables, menys freds i fins i tot més romàntics. Segurament hi haurà contribuït l'experiència d'un Inter-rail per Itàlia idílic fa anys i, si forceu la meva nostàlgia, el record d'anar a recollir o acomiadar a algun familiar a l'estació de Puigcerdà quan estiuejava a Alp. En definitiva, una estona entretinguda (em vaig aliar amb altres joves viatgers per pagar un bitllet compartit) i sense més notícies de la hipotètica lava apocalíptica (a el Mundo de dos dies abans que m'havia endut de la biblioteca lògicament no en deien res).

I vaig arribar a Braunschweig. El Marc m'esperava a l'estació però ja havia perdut l'esperança de trobar-m'hi, ell que ja coneixia els detalls de l'erupció. I l'alegria en veure'ns va ser doble: per tornar a estar junts després de mesos i per la gràcia que feia finalment haver superat la distància i els fenòmens naturals que ho havien fet difícil. Vam anar fins casa seva en tramvia i em vaig instal·lar, més tard vam sopar amb uns parell d'amics seus i per rematar el primer dia de visita vam anar a fer una cervesa amb companyia internacional...

Després d'aquell primer dia n'han seguit cinc més a la Baixa Saxònia alemanya. Ben aviat vam veure que el núvol de cendra s'estava enrient de tota Europa i que diumenge no se'm veuria de nou per Estocolm. També des d'un bon inici va començar un toreig memorable (que hagués posat d'en peus a la Monumental i a altres places de les quals desconec el nom perquè ni m'importa ni hi assistiré mai) per part de Ryan Air, la companyia de baix cost si tot va bé i d'un cost de deu mil metres d'alçada si van mal dades. La seva pàgina web estava inoperant i les línies telefòniques en espera robaven a innocents com jo. Total que vaig acabar optant per comprar un bitllet nou i deixar la cornada final en forma de reclamacions per quan torni a Estocolm. Que no es creguin que em tallaran la cua i les orelles....

Cal dir que la meva situació (estar d'Erasmus) no implica compromisos ni lligams que no puguin patir alteracions com aquesta. L'excusa per la meva absència en les obligacions acadèmiques és més que coneguda, i vivint a casa el Marc no m'ha suposat cap cost estar-me uns dies més aquí. La meteorologia ha compensat la seva jugada amb un temps sumament primaveral, arribant als vint graus mentre ens esteníem a l'herba fent hores extres d'irradiació solar, ja que havíem perdut moltes hores en els últims mesos. Al mal temps (volcànicament parlant) bona cara, que en diuen. A més, tal com he comentat en les primeres línies d'aquest escrit, el Marc i jo hem pogut tornar a fer de les nostres: anar amb bici, experimentar la nit de Braunschweig, enriure'ns del caràcter dels nord-europeus, adoptar l'accent balear més tancat quan ens en volem enfotre d'algú que parla o xapurreja el castellà (com xerrar de ses alotes), parlar de l'estiu, parlar de la resta d'amics...

I per acabar una última reflexió que sura en l'espai encendrat d'aquests últims dies. Escoltant RAC 1 mentre sopàvem, el Marc i jo ens enrèiem de la indignació de la gent a la que se li ha alterat els plans per l'anormalitat aèria. Efectivament hi ha hagut gent amb compromisos molt més seriosos que els meus que ha sortit molt malparada dels capricis del volcà islandès, però la indignació que es propagava al mateix ritme que el núvol no deixava de ser còmica, i les responsabilitats exigides fins i tot patètiques. Fills meus, és un volcà; una escopinada de lava de la mare natura, un rotet enverinat de les profunditats de la terra, una menstruació geològica esporàdica en el temps però molesta com totes (segons tinc entès); qui cony (aprofitant la metàfora) ens n'havia de salvar si no Déu tot poderós?

Mariners d'aigua dolça! Filibusters!

Crònica esquemàtica del destacat del meu oci en una setmana atrafagada.

Oci nocturn:

Discoteca Embassador: Un bon lloc per passar una bona nit, obtenir material per a aquest bloc i procurar no tornar-hi. Ambient ortera i repulsivament presumptuós (americanes, gomina i molt de maquillatge), la música canònica per aquesta mena d’ambients (house repetitiu) i abundància del pitjor gremi a escala internacional (segons la meva humil opinió): el personal de seguretat. Seguratas, goril.les, porters de discoteca, i moltes altres noms responen a un mateix perfil de treballador. Com que tothom té al cap a què em refereixo, no m’extendré gaire. Només diré que a les perles que guardo de la meva experiència amb aquesta elit d’intel.lectuals nocturns (expulsions de la vorera, insults i altres mostres de cordialitat) he d’afegir el fet que un tiu amb un aire de Mat Damon a El caso Bourne no em deixés entrar perquè deia no trobar-me en una llista en la que (de forma humiliant) m’havia allistat el dia abans. Una amiga va ser prou murri com per fintar la musculatura i vaig acabar entrant-hi.

Discoteca Debaser: Un bon lloc per escoltar bona música quan un ha estat respectuós amb la seva economia durant la setmana. Mai si entra de franc però sempre se’n surt havent ballat bé. Un bon repertori de rock que sempre comença amb l’actuació d’un grup modernet i jove, sovint suec o britànic, per acabar amb un DJ que acostuma a punxar clàssics durant la resta de la nit. Un bon lloc per gastar la sola de les bambes i, perquè enganyar-nos, algunes corones en cervesa. La gent que s’hi deixa veure acostumen a ser membres fervorosos de la religió de l’estil alternatiu suec, que si ve pot ser un símptoma de superficialitat a l’alçada de la de la fauna de l’Embassador, ofereixen més varietat i ballen de forma més descarada, a més de tenir un gust musical indubtablement millor.

Oci cultural:

Vasa Museum: No tot ha estat vida nocturna. La tarda de diumenge la vaig aprofitar per endinsar-me en aquest museu de temàtica històrica. Tot i que ja sabia què anava a veure, no va deixar de sorprendre’m el fet que un vaixell descansés en l’oblit del fons del mar durant 333 anys per acabar retornant primer a la superfície i després a les instal.lacions del museu actual gràcies a l’acció de l’home.

El vaixell, construït per ordre del Rei Gustau Adolf II de Suècia, va sortir a la mar des del port d’Estocolm l’agost de 1628, però tant sols un centenar de metres més enllà es va enfonsar en un ridícul majúscul per la flota sueca. I no va ser fins als anys seixanta del segle passat que un investigador particular, Anders Franzén, el va localitzar al fons del mar i va moure tots els fils perquè el Vasa recuperés la superfície i el ressò mundial. Part de la gràcia de la història està també en les aigües del bàltic, ja que el mol.lusc que debora les restes de fusta en aigües salades no hi és present, així que cap bitxet es va poder dedicar a mossegar aquest vaixell imperial.

En definitiva, un fet històric molt peculiar i en el que un pot fer volar la imaginació, inclús en excés (jo vaig fantasiar amb la vida pirata, el rom i les tempestes oceàniques). Només destacar-ne una curiositat. Entre la contextualització de la història del vaixell hi havia recreacions de cera de les cares d’alguns dels que van perdre la vida en el neufragi (uns 50 entre el total dels 150 tripulants) a partir de les restes trobades. Els diferents cranis han permès als paleontropòlegs recrear aproximadament l’aspecte d’aquests malhaurats, donarlis una cara i, el que més gràcia em va fer, una classe social en funció de l’estat de la seva dentadura.

Lligant-ho tot plegat, aquesta setmana he pogut reafirmar tres creences de les quals ja no em quedaven dubtes prèviament: el segurata és una espècie hostil molt avançada en el procés de globalització, el rock and roll mai serà desbancat pel house perquè els separa un abisme, i per últim per molt que tots acabem en un forat sota terra (o en la profunditat marina) les diferències de classe són una pauta amb la que els segles no han sapigut acabar. I si no compareu maxilars, incisius o ullals.

Perdó, se m’oblidava una quarta veritat a la que no he fet referència abans, potser perquè és massa òbvia: que el Barça és molt millor equip que el Madrid i que cap altre. (Oci esportiu i memorable).

Ensaïmada de xoriço.

La família, aquest conjunt de persones sempre presents en la vida d’un sense haver-les triat ni poder alterar el seu caràcter, una xarxa tramada d’emocions conviscudes que poc té de racional, rols que cadascú assumeix sense instruccions ni prediccions…Deu ser per això que un no pot evitar tenir sentiments contradictoris al respecte, perquè sopant un dijous és la pedra amb la que un ensopega a cada cantonada però passejant divendres torna a despertar l’instint animal que ens faria protegir-la de qualsevol mal, encara que no en sapiguem, i a l’hora prendre-la com el remei primari quan un necessita consol, encara que no el trobi. La meva família ha aprofitat les curtes vacances de Setmana Santa per venir-me a veure uns dies i el resultat final ha estat inevitablement de satisfacció pels dies que ha durat el retrobament.

El cas és que, com cada visita i en aquest cas de forma més exagerada, no han vingut sols sinó carregats amb coses que saben que trobo a faltar, fonamentalment menjar. La meva nevera té ara un aspecte sensacional, amb les últimes tendències en formatges i embotit. Ya hay comida ibérica en Björnkulla. Però a part de la teca també m’han portat roba pel bon temps i algun diari de la setmana passada perquè pogués deixar per una estona de llegir l’actualitat en format digital. Precisament aquesta tarda, després d’un bon dinar aprofitant les reserves, he estat llegint atentament una notícia que venia en el diari del passat dimecres. Anava d’un xoriço, i no perquè fos un reportatge culinari o un article que destaqués les qualitats nutritives d’aquest aliment que ara m’espera a la nevera, sinó perquè feia referència a l’expresident de les Illes Balears, exministre de Medi Ambient i, des de fa uns dies, exmembre del PP, Jaume Matas. Ja havia llegit la notícia uns dies abans de que el subjecte en qüestió estava ficat i de ple en el cas de corrupció Palma Arenas, així que la sorpresa i la incredulitat les tenia ja superades, però avui he pogut saber més detalls sobre el tema. Deixant de banda la indecència d’aquest personatge que no mereix ni el qualificatiu d’embotit ibèric, havent tingut la cara de desviar cap a la seva butxaca i cap a meetings del PP ni més ni menys que 60 milions d’euros (això si, després els més entesos afirmaran amb posat seriós i assenyalant xifres de dèficits pressupostaris que els populars sempre condueixen millor l’economia del país), el que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’acta del jutge José Castro en la que estableix la pena de presó provisional amb fiança de tres milions d’euros per l’imputat. No per la condemna, que entenc que s’ajusta a la legalitat, sinó per com s’expressa el jutge. El tal Castro sembla estar empatxat dels chanchullos i la forma amb la que tracta de justificar-los l’acusat i decideix fer ús de la ironia, tal com recull la premsa en diferents exemples de les 147 pàgines de l’acta escrita pel jutge. L’actitud de José Castro em resulta comprensible i gens condemnable, però no deixa de semblar-me una mostra de la impotència i la inoperància de la justícia a Espanya. Que la única arma efectiva contra delinqüents en la primera línia de la política sigui l’astúcia verbal d’un jutge em sembla lamentable. Tres milions d’euros de fiança? Però no havíem quedat que n’havia desviat seixanta i que no se sap quants en té d’amagatotis als Estats Units? Qui assegura que no comprarà la seva llibertat amb diners xoriçats? I perquè, perquè quan s’acumulen delictes només es pot imposar una pena de presó tres vegades superior a la del delicte més important? Si les penes per don Jaimito sumen fins a 64 anys, perquè n’hauria de complir només 24? On és la proporcionalitat en les condemnes? Que si home, que la ironia si és fina sempre fa mal, però amb gent amb tan pocs escrúpols un es queda més tranquil veient-los entre reixes. Si el que el jutge vol es treure’n suc literari, que escrigui un bloc, que els principiants sempre necessitem models a seguir, o encara millor, estic segur que els grans Antònia Font, sent veïns d’en Matas, en podrien fer una cançó memorable.

En definitiva, i aparcant la gentussa per tornar a la família, els meus lligams de sang s’han tornat cap a Barcelona abandonant-me a la fortuna dels vents nòrdics. En realitat no, saben que em deixen ven alimentat i envoltat de bones amistats. Cal dir que entre aquestes últimes, però, hi ha algun merengue confessat, espècie especialment hostil aquesta setmana. Ja se sap que, fins i tot en les millors famílies, a cada convent hi ha una monja puta.