dijous, 13 de maig de 2010

Això és la porta màgica.

El professor Choe apareix de les escales que donen accés a la sisena planta de l’ala principal de l’edifici de la Södertörns Högskola, no les que un es troba tot just entrar i per les que es triga més en pujar a plantes superiors, sinó per les interiors que un es creua a cada cert tram de passadís, a l’estil de les d’emergència. Carrega, com sempre, material acadèmic no gaire pesat, uns quants feixos de fotocopies i algun llibre. La seva vestimenta consisteix en l’habitual gama de marrons, el més fosc el de l’americana i el més clar el de la samarreta, els pantalons es desvien una mica del patró per la seva tonalitat merda d’oca i com li van una mica curts, quan seu un li veu els mitjons discrets, com les sabates que duu.

Comença el seminari. El primer que veu són cares noves i així ens ho fa saber dirigint-se cap als nou presents però centrant la mirada en tres noies que la semana pasada no hi eren, dues nord-americanes i una francesa. Lentament assenteix davant les explicacions d’aquestes quan expliquen que estaven malaltes o viatjant, alguna entre somriures que no em puc explicar tenint en compte que s’estan dirigint al rigid rictus del profesor Choe. La seva expressio facial, els gestos que encadena i la seva manera de parlar son un manual de la seriositat, fins i tot algun comentari puntual distès passa gairebé inadvertit o es considera una altra afirmació científica quan ens parla, com quan la setmana passada em va fer una brometa sobre l’estat de joc del Barça mentre em presentava en ple estat de nervis. I és que la tensió de l’ambient es podria tallar amb un ganivet, però amb un de gros i bona serra, d’aquells per tallar una xapata amb molt de crostó.

Ha començat a introduir l’estructura del seminari d’avui i sembla que cadascú de nosaltres haurà de fer el seu comentari comentari d’una de les preguntes que hem hagut de respondre per escrit. La proximitat del docent, que seu a un metre i mig de mi, em fan pensar que puc ser la seva primera víctima i contra la meva voluntat em puja una onada de nervis per l’estomac que accelera el meu ritme cardíac, respiratori i la transpiració de les meves glàndules. No em puc concentrar en tàctiques per combatre el pànic com ara imaginar-me els presents en pilotes o pensar en acudits, així que opto per la fugida física i marxo un moment a ventilar-me al lavabo. En tornar el meu estat de nervis no és gaire millor però es fa més intermitent. La gent va responent a les peticions d’en Choe i les seves valoracions; els seus assentiments amb el seu gran cap i els seus ulls rasgats, semblen indicar que tothom se’n va sortint.

Fem una pausa i sóc dels pocs que encara no ha parlat. Se’m reserva pel final, seré els seus doroyakis, els pastissets que feien frisar el Nobita i en Doraemon. En Marco ja es veu amb el pes tret de sobre i es relaxa al balcó fumant un cigarro, segur que la nicotina que el condueix a aquest acte és fins i tot més sana que els nervis que a mi em circulen pels intestins. Reprenem el seminari amb l’explicació d’una altra italiana que borda la resposta. Comentaris, explicacions addicionals i aclariments. Veig que el meu torn és imminent i abans decideixo posar-me a prova, evitant així l’efecte sorpresa. Li pregunto si no és incoherent que el Partit Conservador suec defensés la universalitat en les prestacions socials i a l’hora pretengués reduir la pressió fiscal. No em convenç la seva resposta, més aviat evasiva, però he aconseguit tallar una llesca de xapata i respiro més alleugerit.

Arriba l’atac final. Em confon el nom amb el del Marco i quan el corregeixo se li allarguen una mica més els ulls en un somriure efímer. I començo a respondre al que m’ha preguntat en un discurs que bé podría haver substituït pel següent: “Professor Choe, no tingui en compte els meus pensaments, sóc un inculte en moltes coses entre les que es troben el coneixement d’Àsia. Si no ser distingir els trets facials d’un sud-coreà del d’un japonès no és perquè el meu subconscient amagui un racisme latent, sinó perquè l’ha associat al perfil dels treballadors que serveixen makis a tants restaurants de Barcelona. Els seus petits encallaments al pronunciar la “l” també m’han fet imaginar-lo accentuant aquesta tendència havent begut uns sakes de més. Però de nou, admirat mestre (sense petensió d’adular-lo com ha fet la polaca), no em jutgi pels tòpics que contaminen la meva ment. Si entre el seu estens currículum, que és tres vegades més llarg que la meva biografia sencera, hi pogués afegir una línia de compassió l’estaria eternament agraït. No se’m mengi, Choe! Doraemon, on t’has ficat?!”

Cap comentari:

Publica un comentari