A chuiqui chiqui chiqui chiqui chiqui taum!

Aquesta setmana he rebut la primera visita des de que vaig arribar. Ha estat una amiga també acostumada a viure a l’estranger, havent abandonat Milà ara fa tres anys per instal·lar-se a l’Eixample Dreta de Barcelona. Retrobar-me amb una vella coneguda ha estat per descomptat una gran alegria, ja que ha suposat tornar-la a tenir a prop per uns dies després de temps sense veure-la. Però a més a més era la primera vegada que podia ensenyar el meu nou hàbitat a algú que el desconeixia i ha sigut emocionant.

D’entrada veure-la arribar a l’aeroport d’Arlanda va ser graciós. Li havia demanat que em portés la canya de pescar per empaitar salmons, després de que un col·lega francès m’expliqués que ell ja ho havia provat, i la pobre així ho va fer. Des de la cafeteria on l’esperava des de feia estona la vaig veure carregant la maleta i la canya i amb cara d’expectació, buscant-me entre la poca gent que esperava viatgers. Els primers trajecte en autobús, la seva primera experiència escoltant el suec, posar-me al dia del que fan les amistats que compartim (tot i que parlem sovint i ja sé més o menys com van les coses) va ser l’aperitiu de la seva estada. Durant aquests primers moments se’m feia estrany vèure-la allà al meu costat, infiltrada en el nou món que he estat descobrint els últims mesos. Era simplement una vella cara coneguda dins la meva nova realitat quotidiana, i la combinació em resultava còmica. Una cosa semblant em passa quan faig algun dels recorreguts fins l’estació de tren o fins la universitat escoltant música al mp3 i de sobte em surt el Peret cantant una rumba. Combinar un cel gris, un camí ple de neu i gent carregada que ve del súper amb la veu del mestre cantant “Ana María, Ana María que dolores, esa gitana va robando corazones” és sensacional. Em diverteix pensar, sobretot quan m’he d’afanyar perquè faig tard a les classes de suec, que ningú podria imaginar el que estic escoltant. Així que d’entrada veure-la entre suecs era com si la veiés ficada en un experiment, un pobre hàmster en mans d’un científic. Però quan ja vaig assimilar que realment ella també estava a Suècia em van entrar ganes de parlar-li de tot el que se’ns creuava i de portar-la a alguns dels racons que sabia que li podien agradar. Va ser llavors quan vaig constatar que realment començo a estimar aquest lloc on he anat a parar, que dins meu va creixent lentament un cert sentiment d’orgull al respecte. Realment notava que treia pit a mida que li ensenyava nous racons de la ciutat, i quantes més fotografies ella feia més realitzat em sentia.

A més a més, i com no, he pogut presentar-li les meves noves amistats, un altre gran motiu d’orgull pel meu ego. M’ha alegrat que hagia agradat a la resta i que també s’endugui un bon record dels meus companys d’aventures. Hem compartit àpats, recorreguts per la ciutat i una nit de divendres a l’alçada del que la convidada mereixia. Suposo que precisament perquè és una noia molt alta la nit es va descontrolar una mica i tot.

Després de tot plegat ella ha marxat aquesta tarda. L’hem despedit amb una altra col·lega a l’estació d’autobusos tractant d’evitar dramatismes, però sabent que se la trobarà a faltar. Cal dir, però, que la seva visita no ha estat l’única novetat aquesta setmana, o si més no que la seva arribada ha portat nous aires, i mai millor dit. Si fa deu dies ens vam llevar a -23 graus, les temperatures han pujat darrerament fins a arribar avui a uns pocs però insòlits graus positius. Tot i que encara queda molta neu que s’ha acumulat i que probablement el mercuri dels termòmetres tornarà a anar-se’n de puenting de tant en tant, sembla que estem visquent els primers indicis de la retirada de l’hivern. Un hivern intens que s’ha allargat tant que ara li depara una mort lenta i agònica. A la reraguarda s’amaga impacient la primavera, però nosaltres l’esperem tranquil·lament tapats amb rumbes i altres abrics per l’ànima.

Passi passi, que veurà el piset.

Rågsved és una de les poblacions de l’extraradi d’Estocolm, concretament al Sud Est, dins la comunitat d’Huddinge. Avui m’hi he apropat donat que una amiga i jo estàvem convidats a sopar a casa d’uns veïns de la localitat. El trajecte en autobús des de Fleminsberg són només deu minuts, però el retràs acumulat del transport públic pel mal temps l’han fet una petita agonia. Un quart d’hora plantat al carrer a quinze graus negatius no és com esperar al 17 perquè et pugi a casa des de la Barceloneta. Així que era mitja tarda quan he trepitjat Rågsbed amb els peus adolorits. En Jeppe ens esperava a l’estació per guiar-nos fins casa seva. Pel camí ens ha explicat que el lloc on ens trobàvem havia estat una de les zones més marginals de la perifèria de la capital, sobretot durant els setanta castigada per un alt consum de drogues. L’expansió d’Estocolm, ens comentava, ha fet que avui en dia el contrast en quant a nivell de vida no sigui tan exagerat. La línia verda del Tunelbana (el metro) arriba fins la localitat i força gent jove opta per instal·lar-s’hi quan no es poden permetre pagar els lloguers que se’ls exigeix al centre de la ciutat. Ens ha ensenyat el contrast entre els últims blocs construïts i els que es van aixecar als setanta. Els primers són més petits i funcionals mentre que els més antics són alts i bastant aparatosos, però no es pot comparar al cinturó de Barcelona, la concentració d’habitatges és menor i la zona molt més verda. Com és normal el Jeppe i la Janni, la seva nòvia, viuen a un dels edificis construïts fa relativament poc.

En arribar ella ens ha obert la porta, ens hem tret les sabates i ens ha ensenyat el pis. Deuria fer uns setanta metre quadrats, tenia una bona distribució i estava decorat amb bastant gust. Poc amoblat però amb molta cura dels detalls. Un penja-robes antic elegant, posters del Moderna Museet, les parets empaperades amb estampats originals i una cuina especialment acollidora, amb una taula vermella i rodona amb cadires a joc que semblaven trets de les ilustracions d’un conte infantil, feien sentir bastant a gust. Hem segut a sopar quan encara no eren les sis de la tarda i ens hem servit el una mena d’estofat a base de bolets i hortalisses. La parella d’amfitrions és vegetariana, per tant no hem menjat carn. Molt moderns ells. Només portaven un any visquen a Estocolm i ja estaven al corrent de totes les tendències del moment. Entre bolet i bolet he trobat a faltar mastegar una mica de vedella, però sóc un noi educat i no m’he queixat, fins i tot he repetit. Havia dinat feia un parell d’hores però el fred m’havia fet venir gana, i de tant en tant berenar uns rovellons no fa mal. Els postres m’han posat a prova, però, ja que hem menjat un tortell de poma i pera que havia cuinat jo mateix aquest matí. Una recepta fàcil per estrenar-me extreta d’un llibre que el meu germà em va regalar tement que em morís de gana. Es tracta d’una petita Biblia per joves aburgesats inútils que no passen de la truita a la francesa o abusen de la pasta i aspiren a alguna cosa més, i porta per títol Bueno, bonito y barato. 200 recetas tan ricas como económicas, d’Elena Figueras Albi i publicat per Debolsillo. “Crumble de frutas” és com l’anomena l’autora (pàgina 289). Han quedat bastant satisfets o així m’ho han fet creure.

Després d’un breu sobretaula ens hem desplaçat a la sala d’estar on hem seguit conversant una mica més còmodes. L’efecte sofà i una làmpada excessivament baixa m’han deixat una mica grogui durant l’estona que ha seguit fins abandonar la llar dels nostres amics. La temàtica de la conversa ha anat variant com si algú canviés de canal fent zàping després de dinar. Aviat he comprovat que no era l’únic a qui el sofà havia anestesiat, hem començat a parlar d’estupideses com ara els gustos més típics de les patates fregides de bossa a Suècia o les normes de la modalitat del Curling als Jocs Olímpics d’hivern. En els moments en que recuperàvem una mica de lucidesa hem arribat a parlar de les botigues de segona mà de la ciutat i fins i trot en un breu parèntesi hem torturat el nostres estovats cervells per abordar el tema de les properes eleccions al Riksdag a Suècia.

Ha estat una tarda de diumenge agradable i interessant quan un vol fer una mica el tafaner a casa d’uns suecs. Tenint-los davant al sofà, ella fent-li discretes carícies de tant en tant, ell mirant-la buscant que assentís les seves explicacions, m’ha xocat veure una parella tan jove (cap dels dos sembla arribar als trenta) tan instal·lada en la vida de parella de parella estable. És clar que el futur és imprevisible per tothom. Ell treballant a la Universitat i ella funcionària de la comunitat d’Huddinge no es deuen poder permetre excessives comoditats, els uneixen moltes complicitats, però també un préstec compartit del banc per pagar un pis de propietat. Però sí, tot i que a casa nostra un jove hagi de fer piruetes i salts sense xarxa per abandonar la casa dels pares, com ara viure en un cau amb deu conills més, no he sentit enveja per la vida que porta aquesta parella. No aparenten ser gent avorrida. Surten, tenen amics, inquietuds i es diverteixen; però semblen tenir-ho tan fàcil que tot plegat m’ha deixat un regust empalagós a dinàmica monòtona i acaramel·lada. Si és que només cal que et plantin a la cara allò que lamentes no tenir perquè hi trobis inconvenients, però potser ells també donen voltes a la vida que porten quan se’n van a dormir. O potser només pensen en el saltejat de verdures que compartiran feliços l'endemà.

Mr. Björk: la volta al món en cent-vuitanta lents minuts.

Des de l’inici del semestre estic cursant una assignatura que porta per títol el que en català quedaria traduït com Suècia: Societat i cultura. L’enfocament del curs es basa en analitzar com és aquest país social i culturalment tant des del punt de vista dels autòctons com des de les mirades estrangeres, actualment i en perspectiva històrica partint de finals del segle XIX. Es tracta d’una matèria poc exigent en quant a esforç a l’hora de superar-la, no perquè tracti temes menors (la relació històrica amb els països nòrdics veïns, els orígens del paper interventor de l’Estat en la societat, com s’ha anat construint la identitat nacional sueca o el paper de Suècia en la Segona Guerra Mundial) sinó per la intensitat amb la que els tractem.

Qui porta aquesta assignatura és el senyor Björk, un home arribat fa poc a la cinquantena, blanc, més aviat alt i canós, però d’aspecte saludable. Per com ha explicat fins a dia d’avui sembla una persona culta i amb un bon coneixement històric. Cal destacar que no es mostra altiu ni arrogant quan explica, com a molts professors els agrada mostrar-se; ni tampoc és passiu o s’estalvia posar-hi una mica de ganes, com molts altres docents no poden evitar. El problema que tinc personalment amb ell és que se’m fa pesat. De fet sembla que no és una percepció únicament meva, un col·lega madrileny el va sentenciar després de la primera classe, “qué tio más brasas!”, va dir extenuat. El cert és que a la seva manera de parlar excessivament pausada i reflexiva se li suma un estancament crònic en cada tema que decideix abordar. A vegades després d’una pausa o per superar els seus propis murmurs d’indecisió reprèn l’explicació en un to de veu sorprenentment més alt, com si algú li hagués donat una necessària colleja de sobte. La seva manera d’escriure a la pissarra és molt estranya, com si no volgués ensenyar mai quina és la seva cal·ligrafia real i tractés de fer un tipus de lletra nova a cada frase. A més més li costa una mica crear conflicte o tensió per animar el debat a l’aula, però malgrat tot em cau força bé.

En definitiva, avui teníem sessió de seminari i he fet cinc minuts tard. Un cop he trobat l’aula (no sé perquè ens la canvien cada dia, potser per donar una mica d’emoció) m’he trobat a Mr. Björk i als meus companys apunt de començar la jugada. Les taules sempre estan distribuïdes en forma de lletra u, de tal manera que ningú està per davant ni per darrera de ningú. Avui m’he assegut de cara a la finestra, una mala elecció tenint en compte la dinàmica del brasas i que sóc propens a emvobar-me. Efectivament, uns minuts més tard he trobat una distracció. De fet no he deixat d’estar atent al professor, simplement no retenia gaire del que deia perquè estava concentrat comparant-lo amb un altre home. Resulta que a l’edifici que hi ha davant del de la meva Universitat li estaven traient la neu de la teulada. Concretament ho feia un treballador amb mono blau, de mitjana edat o un pel avançada i que feia una mica de panxeta. La seva feina era força mecànica: arrossegava una pala gran, feia palanca en la neu i en treia blocs d’un mig metre quadrat, s’apropava al final de la teulada i tirava els blocs d’altabaix. El que no he pogut evitar és comparar el ritme de treball dels dos homes. Mentre Mr. Björk arrencava amb molts connectors de l’anglès la seva explicació sobre els elements de base en la construcció del model suec, l’home de blau trigava el mateix temps (uns deu segons) en anar a buscar neu, carregar-la, llençar-la i tornar a buscar-ne més. Era una imatge còmica però bastant relaxant comparar totes dues formes de treball. De sobte la meva atenció s’ha desviat a causa d’un missatge del meu company d’habitació al meu mòbil. Em preguntava si m’havia endut la seva clau a més de la meva. Efectivament he comprovat a l’instant que tenia un joc de claus a la butxaca del pantaló i un altre a la de la jaqueta. Excel·lent, m'havia llevat fresc aquest matí. M’he lamentat pel meu pobre amic durant uns instants fins que he tornat a mirar cap a la finestra. La imatge que ara veia era encara millor que la d’abans. El senyor de blau s’havia aturat en la seva feina per fumar-se una cigarreta en plena teulada, assegut i sense pressa. Increïble, s’estava enrient del brasas descaradament, li estava donant peixet per veure si s’espavilava amb tanta divagació i aconseguia arribar al seu ritme de treball. Però res, el professor no alterava la seva velocitat, potser per orgull o potser perquè no podia.

Un descans ha interromput la meva observació obsessiva dels dos personatges i en tornar a classe he baixat dels núvols perquè es començava a debatre. Un dels exercicis estrella d’avui ha estat explicar quina imatge crèiem que els estrangers tenen del nostre país i si encaixa amb la que nosaltres mateixos tenim d’ell; si a cadascú de nosaltres se’ns veu com creiem que som, vaja. Després de que nord-americans, alemanys, francesos, croats i suecs diguessin la seva m’he pogut despatxar a gust quan pensava que ja s’oblidaven de mi. Una mirada de Mr. Björk i un directe “What about Spain?” m’han accelerat i amb la veu tremolosa típica de les meves intervencions en públic he tractat d’explicar que a Espanya el turisme de sol, platja, sangria i hotels a primera línia de mar és la nostre principal font d’ingressos, i que precisament per això circula pel món una imatge estereotipada en forma de toreros, sevillanas i paelles. Els he intentat dir que si bé sóm tan garrulos que no sabem vendre el que tenim, el cliché Macarena tapa cultura, gastronomia i un país plurinacional (si al centre no ho accepten com ho sabran fora?). I no feia referència només als llocs d'estiueig, que per les Rambles (multiculturals, diverses i sostenibles) baixen molts barrets mexicans. També he recordat que també tenim un passat negre que no hem d’oblidar i que les estampes assoleiades amenacen de deixar en l’oblit de cara al públic. El Caudillo li deien, els hi he comentat. El professor ha assentit sense afegir gran cosa, i el debat ha continuat amb tendència a tornar-se descafeinat. Abans d’acabar i amb el migsomriure que mai l’abandona ha repartit un totxo de fotocòpies a llegir per la setmana que ve. Si el meu col·lega madrileny no fes sonar tant la campana li hagués preguntat com li diuen a un totxo en la capital del Imperio, però ara em ve més de gust preguntar-li per com paeixen una derrota per la mínima davant l’Olimpique de Lyon.

Gemstomes cracking 'cause we're just to strong.

Mr. Adam Green ha sortit a l'escenari amb moltes ganes de passar-s'ho bé i tot el públic ha gaudit d'ell. No caldria estendre's més en la crònica d'un concert de rock amb majúscules, però afegiré algunes línies per contextualitzar l'experiència viscuda fa només unes hores i així recrear-m'hi de nou.

Havent arribat amb temps per por de que la puntualitat sueca em deixés al carrer per culpa d'un aforament complert m'he trobat amb una cua molt modesta. Una vintena de persones esperaven l'opertura de portes per comprar l'entrada, que no es podia adquirir amb antelació. Tot i que faltaven més de quinze minuts per entrar i encara havien de tocar els artistes convidats no semblava que Estocolm tingués gaire ben considerat al mestre. Això si, entre els primers en fer cua era l'únic home; Adam Green no mourà masses però atrau a un grup gens menyspreable de fidels seguidores. Les primeres impressions, però, no han estat més que falses aparences. Podem dir que hem estat la meva acompanyant i jo els qui hem fet el panoli arribant després del rotet del berenar; la cua s'ha multiplicat a última hora (com si es tractés d'un partit al Camp Nou) i tots cap a dins contents. Com a curiositat puntualitzar que un cop a l'interior de la sala ens han ofert una magdalena, un detall poc adequat per l'ocasió però d'agrair.

El grup convidat, Jukebox the ghost, m'ha sorprès positivament. Es tracta d'una valoració purament subjectiva, mai sé de que em parlen quan llegeixo crítiques musicals i per tant no faré cap judici semblant. Simplement ens han fet ballar, tenien molt de ritme i cantaven bé, i el teclat m'ha semblat meravellós. Superats els preliminars (molt encertats) ha arribat l'hora del pocavergonya, el dandy, el descarat: Adam Green. L'entrada en escena ha estat digne d'estrella i s'ha entregat fins l'última cançó. Entre el repertori seleccionat de cara al (ara si) nombrós públic de la sala Strand d'Estocolm autèntiques perles com Gemstones, Emily, Jessica, Morning after midnight, We are not suposed to be lovers o la més potent i de comiat Baby's (Stockholm) gonna die tonight. Ha ballat compulsivament, ha saltat damunt del públic; ha acabat mig despullat, esgarrapat i acumulant litres de cervesa proporcionals a la suor que contínuament transpirava...tot sense que en cap moment desafinés la beu greu i elegant que el caracteritza. El proper dos de març aterra a la ciutat comtal, no us el perdeu.

Djurgården

“Today it was my first time in the library. It’s really nice. No, I was in the main floor actually. The Swedes are crazy, when finally it is shiny they close the curtains. The one in my home University is really big and nice. It used to be a water deposit for the fountains of a big park that is right next to it. We have the Zoo really close as well. No, we don’t smell the animals from the University, just sometimes when we walk to it. From time to time you can hear the elephants as well. Have you heard about “Floquet de neu”?”Copito de nieve”? Well, the translation would be something like little piece of snow. It was a unique gorilla because he was the only white one. He died a few years a go, it was a shock for the city, well at least for me. I also remember a killer whale called Ulises that used to live in our Zoo as well. They moved it to San Diego sometime in the nineties and it is still there, they call it Samu now though. It was so impacting when they took it out of the swimming pool in Barcelona’s Zoo. I think they did it by helicopter or a small plain. No I haven’t heard about that bear in Berlin’s Zoo. Shit, that’s such a dramatic story. Well, my dog is turning twelve this year.”

“It was a nice walk, despite the cold. I really look forward to fishing in the lake in spring. Really? You get bored just in an hour? I can’t imagine how Björnkulla looks like with all the grass that the snow is covering right now. Ok, I want to see those pictures. Oh, the Nordic Museum looks like a haunted castle now that it is cloudy again. Great, the bus is coming in one minute.”

Dale pulguita!

Fa uns dies se’m va demanar que triés un llibre escrit per un autor suec d’entre tots els que hi havia en un llistat de títols sense traducció. En donar-hi un cop d’ull vaig veure que desconeixia la majoria d’escriptors seleccionats, tret de Henning Mankell i Astrid Lindgren. Del primer n’he llegit poca cosa, vaig deixar a la meitat El viatge d’en Joel perquè se’m fèia lent i massa infantil; a Lindgren no l’he llegit, tot i que de petit mirava sovint l’adaptació televisiva de les aventures de Pippi Långstrump, el seu personatge més famós. Era una nena curiosa i divertida que donava a cada capítol de la sèrie un cert aire surrealista. Deixant de banda les meves experiències prèvies amb la producció literària sueca torno al que portava entre mans. Vaig recórrer a una amiga autòctona, dentista de professió i molt agradable en el tracte, per tal de que m’aconsellés i poder fer una bona tria entre l’oferta del llistat. Em va dir que n’hi havia uns quants d’interessants i finalment em va fer la seva sugerència. Va asenyalar sis llibres i em va fer una petita descripció de la temàtica i l’estil de cadascún d’ells. Com que realment anava força perdut i tenia poques referències vaig tractar d’estar atent als seus comentaris i veure quina de les crítiques reflectia més passió i entusiasme. Finalment vaig acabar optant per Els germans Cor de Lleó (Bröderna Lejonhjärta), de la mateixa Lindgren. La Hanna me’l va descriure com un llibre aparentment dirigit al públic infantil, però amb una temàtica fantàstica de cert contingut filosòfic que el fèia interessant per a qualsevol edat. Les valoracions personals arribaran en el seu moment.

Amb la tria decidida vaig començar a buscar el llibre. Aprofitant que fèia una volta pel centre d’Estocolm vaig entrar al Kulturhuset, una biblioteca pública bastant gran i ben situada. Al taulell un home em va atendre molt amablement, però resulta que el meu llibre estava a la bilblioteca infantil, que tot i trobar-se dues plantes per sobre en aquell mateix edifici ja havia tancat. Vaig aprofitar per fer-me la targeta de la biblioteca, que surt gratis i en pots treure tot el que vulguis, aplaçant la meva búsqueda al dia següent. I el dia següent era ahir, quan vaig tenir l’oportunitat d’entrar en aquest món bibliotecari reservat als mocs, les babes els plors les mamàs i els papàs: Kidzone, Rum för Barn (la zona dels nens, vaja). No recordo haver vist una cosa semblant abans. Les biblioteques sempre tenen la seva secció dedicada als nens, algunes amb més gràcia que altres, però això era un concepte diferent. Per poder imaginar-se el lloc pot ajudar pensar en un híbrid entre una biblioteca convencional de tamany mitjà i un Happy Park. No hi havia piscines de boles, ni cordes d’on penjar-se, ni entrapans de Nocilla, però si que hi havia escales, ponts i petites cases on entranyables babosos recreaben les seves fantasies. Tornant al meu llibre, em va atendre una rossa que no arribava als trenta i de nou sumament cordial, però resulta que allà tampoc el tenien (per acabar amb l'angoixa que pugui generar la meva persecució de Els germans Cor de Lleó diré que el vaig acabar trobant a la biblioteca de Medborgarplatsen). Com que la nòia era simpàtica li vaig preguntar perquè els nens no estaven a l’escola (n’hi havia una trentena i era primera hora de la tarda). Em va dir que la majoria eren massa petits per anar-hi i era veritat, no m’hi havia fixat abans. A l’instant vaig pensar que tot i així tots aquells pares haurien d’estar treballant, però no vaig voler insistir en aquella mena de preguntes. De sobte al costat del petit taulell des d’on m’atenia la cordial bibliotecària (les atraccions infantils feien que quedés reduït a una merdeta de taula) vaig veure una fotografia que va cridar la meva atenció i va encendre el meu orgull. Era l’equip de gala del Barça (només em faltava Iniesta i em sobrava Touré Yaya) immortalitzat com de rigor abans de començar a jugar un partit. Evidentment li vaig preguntar si hi havia algun culé entre els qui treballaven allà dins, esperant que ella mateixa em digués que si i em cantés apassionadament una estrofa de l’himne. Va dir que no sabia d’on havia sortit la foto, però que els nens sempre s’hi apropaven i es sabien els noms de tots els jugadors. Una decepció que ella no tingués una vessant hooligan, però que bé que creixia la quitxalla sueca doncs, envoltats de llibres i referències culés. De nou el model nòrdic socialment avançat havia trobat la manera d’aprofitar les grans habilitats cognitives que l’ésser humà té dels zero als cinc anys. Vaig pensar en suggerir que de tant en tant posessin per megafonia l’himne i que algú els ensenyés a dir amb accent argentí “dale pulga!”, però la meva relació amb la bibliotecària no havia donat per tant. Potser un altre dia, Màrius.

Filma sense vergonya

Ahir, en un dels meus parèntesis a terres nòrdiques per no perdre el fil de l’actualitat allà on tinc les arrels, vaig saber que la majoria de cinemes de Catalunya es trobaven en plena jornada de vaga. El motiu de protesta era projecte de llei del cinema presentat pel govern i que pretén imposar una quota amb la qual la meitat de les pel·lícules s’emetin o bé doblades o bé subtitulades en català. Segons m’informava la meva font (la web d’un diari de gran tirada) formen part del gremi que va convocar la vaga 74 sales de les 175 que hi ha a Catalunya, que alhora suposen 525 pantalles d’un total de 795. Els exhibidors justifiquen la protesta pel seu convenciment de que les majors nord-americanes preferiran no estrenar les seves pel·lícules a Catalunya abans que haver-ho de fer en català una de cada dues vegades. Em sembla una reacció exagerada tenint en compte que per molt major que sigui una companyia dificilment voldrà rebutjar a part del pastís de 130 milions d’euros que els nostres cinemes van recaptar el 2009. La gent deixarà d’anar a veure una pel·lícula que l’interessi en cas de que s’estreni només doblada en català? No ho crec. Si estem acostumats a veure cinema doblat només és qüestió de temps que la gent s’habitui a sentir la interpretació dels actors a través d’una veu en català. Seria un obstacle si a la majoria de públic ja li és igual anar al cinema i no poder escoltar la veu del propi actor? Si algun propietari de cinema segueix atemorit i no ho veu així que m’expliqui perquè TV3 emet pel·lícules.

Ara bé, que la por sigui infundada no implica que la mesura sigui encertada. El cine pot ser un mitjà perquè el català no mori, però per damunt de tot ha de ser un mitjà d’expressió artístic, i el doblatge el desvirtua. Crec que és evident que canviarli la veu a un actor per la d’un doblador implica perdre gran part de la seva interpretació. Els detractors de la versió original subtitulada diran que la interpretació un se la perd quan ha de llegir subtítols, però amb la pràctica ho considero un mal menor. A Estocolm no he sentit cap queixa ni d'exhibidors ni d’espectadors, quan aquí tots els cinemes projecten en VOS. Si el que volem és promoure el català a les pantalles, invertim més en el cinema que es crea a casa nostra, que evidentment no l’haurem de doblar ni subtitular i tant el nostre art com la nostra llengua sortiran guanyant. Ah! Que potser això últim és més car que una simple quota de doblatge?