dimecres, 17 de febrer del 2010

Mr. Björk: la volta al món en cent-vuitanta lents minuts.

Des de l’inici del semestre estic cursant una assignatura que porta per títol el que en català quedaria traduït com Suècia: Societat i cultura. L’enfocament del curs es basa en analitzar com és aquest país social i culturalment tant des del punt de vista dels autòctons com des de les mirades estrangeres, actualment i en perspectiva històrica partint de finals del segle XIX. Es tracta d’una matèria poc exigent en quant a esforç a l’hora de superar-la, no perquè tracti temes menors (la relació històrica amb els països nòrdics veïns, els orígens del paper interventor de l’Estat en la societat, com s’ha anat construint la identitat nacional sueca o el paper de Suècia en la Segona Guerra Mundial) sinó per la intensitat amb la que els tractem.

Qui porta aquesta assignatura és el senyor Björk, un home arribat fa poc a la cinquantena, blanc, més aviat alt i canós, però d’aspecte saludable. Per com ha explicat fins a dia d’avui sembla una persona culta i amb un bon coneixement històric. Cal destacar que no es mostra altiu ni arrogant quan explica, com a molts professors els agrada mostrar-se; ni tampoc és passiu o s’estalvia posar-hi una mica de ganes, com molts altres docents no poden evitar. El problema que tinc personalment amb ell és que se’m fa pesat. De fet sembla que no és una percepció únicament meva, un col·lega madrileny el va sentenciar després de la primera classe, “qué tio más brasas!”, va dir extenuat. El cert és que a la seva manera de parlar excessivament pausada i reflexiva se li suma un estancament crònic en cada tema que decideix abordar. A vegades després d’una pausa o per superar els seus propis murmurs d’indecisió reprèn l’explicació en un to de veu sorprenentment més alt, com si algú li hagués donat una necessària colleja de sobte. La seva manera d’escriure a la pissarra és molt estranya, com si no volgués ensenyar mai quina és la seva cal·ligrafia real i tractés de fer un tipus de lletra nova a cada frase. A més més li costa una mica crear conflicte o tensió per animar el debat a l’aula, però malgrat tot em cau força bé.

En definitiva, avui teníem sessió de seminari i he fet cinc minuts tard. Un cop he trobat l’aula (no sé perquè ens la canvien cada dia, potser per donar una mica d’emoció) m’he trobat a Mr. Björk i als meus companys apunt de començar la jugada. Les taules sempre estan distribuïdes en forma de lletra u, de tal manera que ningú està per davant ni per darrera de ningú. Avui m’he assegut de cara a la finestra, una mala elecció tenint en compte la dinàmica del brasas i que sóc propens a emvobar-me. Efectivament, uns minuts més tard he trobat una distracció. De fet no he deixat d’estar atent al professor, simplement no retenia gaire del que deia perquè estava concentrat comparant-lo amb un altre home. Resulta que a l’edifici que hi ha davant del de la meva Universitat li estaven traient la neu de la teulada. Concretament ho feia un treballador amb mono blau, de mitjana edat o un pel avançada i que feia una mica de panxeta. La seva feina era força mecànica: arrossegava una pala gran, feia palanca en la neu i en treia blocs d’un mig metre quadrat, s’apropava al final de la teulada i tirava els blocs d’altabaix. El que no he pogut evitar és comparar el ritme de treball dels dos homes. Mentre Mr. Björk arrencava amb molts connectors de l’anglès la seva explicació sobre els elements de base en la construcció del model suec, l’home de blau trigava el mateix temps (uns deu segons) en anar a buscar neu, carregar-la, llençar-la i tornar a buscar-ne més. Era una imatge còmica però bastant relaxant comparar totes dues formes de treball. De sobte la meva atenció s’ha desviat a causa d’un missatge del meu company d’habitació al meu mòbil. Em preguntava si m’havia endut la seva clau a més de la meva. Efectivament he comprovat a l’instant que tenia un joc de claus a la butxaca del pantaló i un altre a la de la jaqueta. Excel·lent, m'havia llevat fresc aquest matí. M’he lamentat pel meu pobre amic durant uns instants fins que he tornat a mirar cap a la finestra. La imatge que ara veia era encara millor que la d’abans. El senyor de blau s’havia aturat en la seva feina per fumar-se una cigarreta en plena teulada, assegut i sense pressa. Increïble, s’estava enrient del brasas descaradament, li estava donant peixet per veure si s’espavilava amb tanta divagació i aconseguia arribar al seu ritme de treball. Però res, el professor no alterava la seva velocitat, potser per orgull o potser perquè no podia.

Un descans ha interromput la meva observació obsessiva dels dos personatges i en tornar a classe he baixat dels núvols perquè es començava a debatre. Un dels exercicis estrella d’avui ha estat explicar quina imatge crèiem que els estrangers tenen del nostre país i si encaixa amb la que nosaltres mateixos tenim d’ell; si a cadascú de nosaltres se’ns veu com creiem que som, vaja. Després de que nord-americans, alemanys, francesos, croats i suecs diguessin la seva m’he pogut despatxar a gust quan pensava que ja s’oblidaven de mi. Una mirada de Mr. Björk i un directe “What about Spain?” m’han accelerat i amb la veu tremolosa típica de les meves intervencions en públic he tractat d’explicar que a Espanya el turisme de sol, platja, sangria i hotels a primera línia de mar és la nostre principal font d’ingressos, i que precisament per això circula pel món una imatge estereotipada en forma de toreros, sevillanas i paelles. Els he intentat dir que si bé sóm tan garrulos que no sabem vendre el que tenim, el cliché Macarena tapa cultura, gastronomia i un país plurinacional (si al centre no ho accepten com ho sabran fora?). I no feia referència només als llocs d'estiueig, que per les Rambles (multiculturals, diverses i sostenibles) baixen molts barrets mexicans. També he recordat que també tenim un passat negre que no hem d’oblidar i que les estampes assoleiades amenacen de deixar en l’oblit de cara al públic. El Caudillo li deien, els hi he comentat. El professor ha assentit sense afegir gran cosa, i el debat ha continuat amb tendència a tornar-se descafeinat. Abans d’acabar i amb el migsomriure que mai l’abandona ha repartit un totxo de fotocòpies a llegir per la setmana que ve. Si el meu col·lega madrileny no fes sonar tant la campana li hagués preguntat com li diuen a un totxo en la capital del Imperio, però ara em ve més de gust preguntar-li per com paeixen una derrota per la mínima davant l’Olimpique de Lyon.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada