Samba de Estocolmo

Quatre joves caminen per Estocolm en direcció a Södra Station per agafar el tren de tornada a les afores de la ciutat. Es tracta d’un austríac, una alemanya i dos espanyols (sí, un d’aquests últims és també català). Han passat un bon dia voltant per Södermalm i surten d’una última parada a una cerveseria (paradoxalment els germànics no han vegut la seva beguda predilecta). Com encara el viatge de tornada a casa cadascun d’ells? L’austríac i l’alemanya corren perquè saben quan passa el tren i perquè no el volen perdre; els espanyols els segueixen a la distància perquè no controlen l’horari, saben que el tren passa cada quinze minuts i no tenen pressa. Finalment aquests dos últims agafen el ritme dels primers per una qüestió de solidaritat i per patir menys el fred. El resultat: han perdut el tren de totes maneres, i per l’humiliant temps d’un minut. Els dos germànics es lamenten, l’austríac fins i tot s’ensorra quan recorda que també han perdut l'enllaç amb l’autobús que els deixava a la porta de casa. Els espanyols tracten de desdramatitzar la situació i contenen el riure.

Passen uns minuts de les nou i en una cuina es troba un gadità cuinant des de fa una estona. El chef té d’ajudant una berlinesa que l’assisteix en l’elaboració del plat que junts porten entre mans. Se’ls afegeix una parella d’intrussos que venien de visita, l’una parisenca, l’altre barceloní. La benentesa s’aprofita, el chef ja té quatre mans més. Y que arte tiene, pixa. Es posa d’evidència la manca de pràctica d’algun d’ells, la mama no hi és i de sobte toca fer frivolitats amb els fogons. El treball en equip evita ridículs majúsculs. La feina ja està acabada i el resultat a punt de ser devorat. Un gazpacho andaluz? Una ratatouille? Saltxixes de Baviera? Potser un pà amb tomàquet per sortir de les dificultats? Res de res. Una empanada gallega que s’empassa tots els tòpics.

Dins un club nocturn en ple Södermalm rebota música techno. Una sueca morena amb faccions orientals li acaba d’explicar a un aragonès que parla el català. Hi ha una noia asseguda a la cabina del DJ que crida coses en suec, com si fes aclariments en una exposició en llenguatge techno-primitiu-psicodèlic a estones hard-trance. Un ros modèlic i fins i tot potser model entabana a una francesa dient-li com n’és de guapa, per acabar desapareixent entre la fauna de la discoteca condemnant-la als sospirs tota la nit. Ara apareix una noia rossa que diu conèixer el Raval de cap a peus, de Tallers fins Nou de la Rambla. Quina gràcia. Alguna cosa també fa riure a un alemany fidel seguidor de l’Atlético de Madrid que balla atent a tota fèmina que se li creua.

Ex-alcalde Clos, potser a Turquia ha descobert que marxar d’Erasmus és viure un Fòrum de les Cultures amb exposicions itinerants a cada lloc on la manada d’estudiants es desplaça. Si li atrau venir a Sùecia i Ankara li dóna un respir pensi que aquí s’estalviarà normatives municipals, a deu graus negatius tothom tracta de beure, orinar i fornicar a casa seva. O a la del veí.