Su asiento en posición vertical

Un Renaul Espace verd ampolla gira Rosselló per baixar per la Rambla Catalunya. Les balles, els forats i les rates van desaparèixer unes setmanes abans, el barri el despedeix amb una imatge més que digna. Li ha ordenat al seu company de malifetes que cuidi de l’Eixample Esquerra durant el seu exili, alhora que l’ha encoratjat a combatre la seva obsessió amb l’alopècia i les intrigues de l’altre sexe amb la teràpia que fins ara havien compartit: les sessions de les deu al Floridablanca. Arrossega una pesant ressaca emocional resultat de l’acumulació excessiva de despedides, tot i que fins i tot les més dures li han deixat un record prodigiós. Ara veu per la finestra com van quedant enrere els carrers que tallen Balmes. La roba d’abric que duu i a la que tan poc està acostumat el fa sentir una mica més estrany. El mateix estaria pensant la seva guitarra Washburn si pogués, veient-se embutida com està en voltes de plàstic protector de bombolles. Li ve al cap la conversa amb la telefonista que el va atendre quan va voler preguntar a la Scandinavian Airlines en quines condicions viatjaria el seu instrument en cas de ser facturat. Ella molt amablement li va venir a dir que s’apanyés, que les condicions de vol de la companyia no entenien de sensibilitat musical. En penjar la informació rebuda l’havia deixat inquiet, per molt que aquella veu desconeguda li hagués resultat força sensual, però de seguida el va confortar pensar que la seva Washburn viatjaria de franc. La Gran Via ja l’expulsa de la ciutat, el Poble Sec li dona l’esquena. Després de tantes hores gastant neumàtics per aquells carrers empinats marxa havent-se de conformar amb portar una bicicleta o un trineu si busca experimentar qualsevol sensació de velocitat en els seguënts mesos. El record de la veu seca de l’examinadora li passa fugaçment pel cap: tenía prioridad, i gairebé amb la mateixa rapidesa un pensament respon: que es foti l’embrague pel cul. Finalment la T1 apareix majestuosa i posa punt i final al viatge. Últims adeus que són gairebé un tràmit, ja que han estat com una música de fons durant tot el trajecte des de casa seva. Controls de seguretat. Un policia l’atura. Uy, ha pitado y mucho, afirmació que suposa plena llibertat perquè li palpin bé el cos, sense excepcions. Sembla mentida el que li poden fer a un jove amb ganes de veure món en un aeroport, perquè després diguin que volar és el transport més segur. Després d’una breu espera hostesses nòrdiques li donen la benvinguda amb un sonriure molt ben treballat que per uns moments li arriba a semblar natural. Quina formació, com es nota que realment són d’un país avançat. No té ningú assegut al costat i disfruta mirant per la finestra durant els intervals de temps en que no dorm. En un moment determinat nota que l’avió perd l’horitzontalitat atravessant núvols espessos i decideix estar atent a l’aterratge. La seva primera imatge de Suècia és una postal en blanc i negre, una inmensa massa de neu tacada d’arbres pelats. Välkommen.