Al vent!

Començar a conèixer una ciutat acompanyat per algú que ja porta uns mesos visquent-hi m’està resultant curiós. Jo ja havia estat a Estocolm, però en un context molt diferent i ara ja fa uns anys. Va ser en un tendre viatge estiuenc dels Palmera Klein, del qual tinc un record bo però bastant desgastat. El fet és que en una setmana he tingut l’oportunitat d’estrenar amistats i una ciutat que no recordava, i fer-ho simultàniament dóna que pensar en un període d’adaptació on l’anàlisi de les novetats és constant.

El meu primer contacte va ser amb el sistema de transports públics i amb una sueca provinent del nord que viu a la capital per motius aparentment acadèmics. Es podria resumir com una presa de contacte cordial, tot i força pragmàtica. De la combinació de tren i autobús em limitaré a dir que va ser la primera oportunitat per comprovar que realment hi ha dues lleis inalterables a Suècia: la puntualitat i l’estacada que un s’emporta acostumat a l’IPC espanyol. Pel que fa a ella, no desencaixaria en el prototip de suec que tothom s’esforça en esquematitzar-me i que encara no vull acceptar com a definició definitiva: molt servicial però sempre prudent amb l’expressió d’emocions, efectiu però reservat fins que no li grates el fons de l’ànima. També diuen que amb l’alcohol és més fàcil despertar la seva passió víkinga. Realment un cop instal·lat n’he sabut poc més.

El seguënt pas va ser endinsar-me a la ciutat pròpiament dita amb la companyia d’un maño com a guia improvitzat. Curiosament entre els meus nous companys d’aventures predomina la vocació empresarial i l’interès pel marketing, però he tingut la sort de deixar les meves primeres petjades per Estocolm amb gent amb interessos que em resulten més simpàtics. Així la primera ruta la va triar en Ramiro des de la seva òptica de les ciències medioambientals. Tot i que gran part de les seves explicacions em volien fer entendre el tipus de vida que portaria durant els propers mesos, la buena vida com ell diu, amb notes al peu amb les gamberrades que ja ha pogut fer durant els seus primers sis mesos, va deixar anar alguns comentaris que em van semblar les primeres perles que he sentit de la societat sueca. Jo ja m’havia fixat, i havia fet broma amb una col·lega parisina, en el fet que aquí a tot arreu les finestres són molt grans. Ara mateix escric amb una àmplia panoràmica del bosc de Björnkulla. Òbviament es tracta d’aprofitar bé les poques hores de sol i els pocs raigs que el cel tapat deixa arribar a les llars dels estimats suecs. Però el Ramiro es va extendre una mica més, i em va comentar que és un bon complement pel caràcter suec, és a dir, compensen el seu comportament més aviat hermètic i distant quan van pel carrer amb una manera de viure la intimitat de casa seva molt oberta al públic. Vida social distant, intimitat col·lectiva. Pot semblar una tonteria i una obvietat, però em va semblar una bona observació. I si us heu fet la imatge al cap del Ramiro com una rata de biblioteca que s’emboba mirant les finestres del carrer enlloc de mirar les rosses que se li creuen desdibueixeu-la, és un cachondo perdut. Pel que fa al primer recorregut, va ser en una primera part un passeig clàssic pel turista nouvingut. Vam creuar Gamla Stan (la antiga ciutat mevieval) sense perturbar els seus petits carrerons, per després fer les primeres passes per Södermalm, que seguiria coneixent més a fons en els següents dies. Se’m va sumar més companyia que la de l’amic aragonès i vaig acabar provant els primers cafès i cerveseries de la ciutat.

A la primera presa de contacte seriosa amb el meu nou hàbitat urbà la va seguir una nova visita a Södermalm, però en aquest cas deixant de banda Gamla Stan i la resta de la ciutat per centrar-nos en aquesta illa. La guia de les meves passes va ser llavors una berlinesa que porta instal·lada a terres nòrdiques el mateix temps que el Ramiro, i l’enfocament de la ruta partia ni més ni menys que de la filosofia pura i dura. Així que vam voltar per aquesta illa, antic bastió obrer de la ciutat transformat en zona d’ambientillo cool, amb galeries d’art i botigues de segona mà, i que més enllà de les etiquetes em va descobrir tímidament els seus encants. Tot i la vocació filosòfica de l’Elisa no hi va haver cap reflexió o pirueta intel·lectual que superés el comentari del Rami sobre les finestres. Suposo que el pragmatisme alemany va fer que es centrés en explicar-me tot el que no em podia perdre de la ciutat, que realment es coneix bastant a fons, a més a més de parlar un suec fluid. O això o em va veure amb cara d’idiota que no arriba a la metafísica, i no estaria desencaminada. Estudiar filosofia i en suec, es diu rapidet.

La setmana s’ha anat complementant amb més recorreguts per la ciutat, feines domèstiques, unes nocions de suec bàsiques i el tret de sortida a les aventures nocturnes. Les meves primeres experiències en una residència d’estudiants mereixen un capítol a part que abordaré properament. Pel que fa a l’idioma suec només dir que pronunciar per primer cop les seves vocals mereixia una sessió fotogràfica per la cara d’imbècil que se’m va quedar intentant-ho i per les dificultats que vaig tenir per aguantar-me el riure. I de nou les finestres. La meva respectable professora ens va explicar que finestra en suec es diu fönstret, però que originàriament tenien una paraula que s’ha perdut. No vaig tenir temps d'apuntar-me-la però sé que els anglesos la van copiar, per tant deuria ser semblant a window. El cas és que el seu significat literal era “els ulls al vent”, i em va semblar extraordinàriament poètic. Llàstima que el seu ús degenerés donant nom a un simple programa informàtic, tan lluny del vent.