dijous, 1 de juliol de 2010

Don't stop me now!

Una frase curta i sentenciadora m'ha portat de tornada a casa aquesta setmana: l'Erasmus a Estocolm se m'ha acabat. Sis mesos en una realitat diferent; una altra ciutat, noves vides, una altra rutina, altres llengües, la meva habitació, tot s'estampa contra un adéu. I aquesta és la forma que té el relat del comiat, anar citant fragments que simplifiquen el que he viscut perquè costa descriure-ho bé; què he estat fent durant aquest temps i què m'ha significat? A més em suposa el risc de veure'm repetint tòpics de la vida d'Erasmus que ara em resulten repulsius. El que he viscut em sembla únic i personal, em fa mandra estandaritzar-ho amb les experiències d'altres. Tot i així i per no deixar aquest bloc fora del comiat (no s'ho mereix, sens dubte forma part de tot plegat), intentaré fer un balanç, un resum, o una recopilació dels millors capítols d'aquesta temporada.
Estocolm serà ja sempre la meva segona residència, tot i que dubto que el meu ritme de vida em permeti visitar-la amb la freqüència de qui se'n va d'estiueig. Com canten Los Planetas en una cançó del seu Contra la ley de la gravedad, si em fessin president dels Estats d'Ànim, fixaria la capital a Barcelona però sens dubte Estocolm seria el lloc immediatament següent on desplegaria la meva acció de govern. Els posters que m'he emportat de Strand (com m'agrada l'estil dels dibuixant que els fa), el dels Beatles que em va donar la Tiffany i una fotografia de Götgatan en plena ebullició que penso ampliar decoraran aviat la meva habitació (la de Barcelona, és clar). Com m'ha agradat intimidar amb la ciutat a base de caminar, quina estampa la de l'hivern, tota blanca, i què verda i lluminosa amb el bon temps (acceleraran tantes hores de sol la fotosíntesi?). Des de les altures de l'ajuntament, o les de la roca del nord Södermalm, o les de la torre de televisió de Djurgården, o les del sostre del Kulturhuset; des d'uns barca-pedal pel canal també de Djurgården, des del Pendeltåg o el Tunelbana, els meus ulls han l'han contemplat. Fet una bola d'abrics i girant una cantonada amb la neu picant-me la cara, amb unes cerveses de més anant cap al bus nocturn amb l'eufòria i la son en plena lluita, ensopit i indagant dins meu després de fer la compra, corrent perquè perdia el tren; tot ho he seqüenciat amb Estocolm d'escenari.
I no he estat sol, tot el contrari. He compartit més que les parets amb l'Abou (veure l'entrada Aboubakry), he rebut una nova educació per part del Bruno, he vist el Ramiro fent el gos, al Carlos la cabra, el Fernando en ple riure histèric, l'Eva pintada cantant i a l'Elisa encuriosida amb qualsevol cosa. He vist pel·lícules de l'Almodóvar subtitulades al suec, a un mexicà de més de noranta kilos desolat en el plor per l'eliminació del seu equip al mundial, he conegut un suec que m'ha retat a futbol pachanga, he menjat plats sud-coreans, kurds, italians, gaditans i francesos. He vist la transformació d'un home, el Bruno, per l'efecte del seu emparellament amb una dona, la Maren; de cuinar barretes de peix arrebossat a fer amanides amb collonades, bravo chef! També podria parlar de la Tiffany, però em faltaria espai tan sols per tractar de descriure una tarda observant-la. En definitiva, he viscut la transformació d'un lloc estrany i gent desconeguda en elements quotidians i fins i tot íntims a mida que emocions, a vegades petites a vegades més grans, m'omplien el cap.
I havent passat per l'on, el qui (o amb qui) i el com (una mica en cada entrada anterior) torno a preguntar-me pel què. Què he estat fent realment? Veure món? Espavilar-me tot sol? Aprendre a cuinar? Potser estudiar? Simplement fer amics? Viure i descobrir Estocolm i a qui m'he trobat, ni més ni menys, perquè buscar-li una altra finalitat a tot plegat. L'estudi ha estat totalment un element secundari, perquè amagar-ho, però torno a casa havent conegut moltes coses. Que per veure món no s'han de donar beques? Sí, estic d'acord en que l'Erasmus s'hauria de donar amb més cura i fent que cadascú assumís costos en proporció als seus ingressos, sobretot amb la que està caient, però a part d'això em sembla una de les poques polítiques d'ensenyament menys mercantilitzades. Em refereixo, per exemple, a que he pogut aprendre suec sense que em serveixi de gran cosa de cara a un futur (més enllà de l'oportunitat de lligar una nit per Lloret o la Rambla), o que he conviscut amb estudiants d'altres carreres, compartint inquietuds sobre el futur laboral, etc.
Com que aquesta mena de valoracions finals es fan pesades, ara em quedo amb el final tal com va ser, en la versió crua i no recuita amb paraules que construeixen judicis. Així que heu de saber que el dimarts vam sopar en un restaurant bufet lliure vegetarià dalt de Slusen. Allà es formaven cues immenses i la gent repetia a muntanyes encara que no tingués més gana, com a tots els bufets. Arrossegant la meva maleta de vint-i-tres quilos i amb els meus amics repartint-se el pes de la Washburn amb la funda plena de calçotets protectors, dues motxilles i la canya de pescar (quina imatge) ens vam apropar a Gamla Stan per fer una cervesa en ple concert al Stampen, un bar de jazz. La línia verda ens va portar a tots i a tota la càrrega fins a T-Centralen i allà es va escenificar l'adéu. Ja en direcció a Märsta vaig plorar una estona , gairebé com qui obre l'aixeta, ja sabia que em passaria i no vaig fer res per evitar-ho. Un colombià em va ajudar amb les coses fins la parada de l'autobús que em va deixar a la terminal cinc d'Arlanda. Passar l'última nit a un banc de màrmol a Suècia va afegir dramatisme a la situació; com diria la Tiff, el tipus de situacions que et fan sentir en una pel·lícula nord-americana dolenta. No vaig poder dormir però si facturar-ho tot a primera hora sense que em cobressin tres quilos de sobrepès i incomplint les restriccions d'equipatge de mà a cabina de l'aerolinia Spanair. Un tripulación, desarmando rampas em va recordar a Antònia Font, ironies dels enlairaments, quan el d'aquest bloc va començar fent us de la lletra de Tòquio m'és igual. I ironies del aterratges, Barcelona em va rebre amb un cel gris pàlid equiparable al d'un 16 de gener de 2010 a Estocolm. Últimes línies que ja alimenten la nostalgia. Hej då!

Cap comentari:

Publica un comentari