El primer bany

Em creix la sensació de que a aquestes últimes setmanes que em queden per fer-me el suec els hi passa el temps a un ritme exponencial. No ho dic perquè comenci a treure el cap al temut abisme del retorn, sinó perquè Estocolm està florit i oscil.lant els vint graus, un temps que convida a encadenar activitats lúdiques a l’aire lliure que engulleixen les hores.

Amb la ciutat recorreguda per tots cantons ha arribat el moment de conèixer altres indrets que l’envolten i ahir em vaig apropar amb uns quants amics a la platja de Nynäsham, al sud de l’arxipèlag. Un parell de transbords amb el Pendeltåg ens van deixar tocant a un port amb alguns petits vaixells amarrats. Es tracta d’una zona despoblada on només hi ha casetes de fusta que fan l’aspecte de segones residències i on les carretera està tan poc transitada que hi ha gent circulant lliurement amb bicicleta, patins en línia, monopatins i altres elements rodats. Pel camí que ens portava a la cala que els meus amics ja coneixien vaig anar estudiant el paisatge. Es tracta d’un tram de costa amb moltes corbes i boscos de pins, tot molt pla com tota la geografia que envolta Estocolm. El mar és una bassa d’oli sense rastre d’onades ni cap tipus de corrent (s’entén que en suec el Bàltic tingui el nom de Llac de l’Est), les cales són esquifides i de pedres i les casetes de fusta apraeixen molt esporàdicament entre els arbres.
En arribar i un cop vam desplegar les tovalloles el temps no era tan càlid com d’esperat i vam aplaçar la idea d’un primer bany per més tard. Ens vam afanyar a treure els tupper wares com pixapins reputats i jo, mentre mastegava amb pedres clavades a les natges, seguia analitzant el paisatge. La calma del mar i aquell relleu tan pla em van semblar trets molt diferenciats dels de la nostra costa brava. Vaig trobar roca, i força hostil, però des d’una panoràmica llunyana l’aspecte de la costa era molt menys brusc, sens dubte perquè la força del Bàltic deu erosionar menys que les onades que un pot fer en una banyera domèstica. L’absència de cases, seguin el patró de la poca densitat d’habitatges a Suècia, li donava a més un aspecte desolat o d’intret oblidat. Em va recordar a la pau de Formentera traslladada a una mar apantanat i sense els colors assilvestrats de la petita de les pitiüsses.
Un cop digerit el menjar en una bacaina comunal, vam explorar una mica el terreny per zones rocoses properes a la nostra cala, aprofitant per cortir les plantes dels peus, post-posar el bany i omplir la memòria de les càmeres digitals (pobre rodet, enfonsat en l’oblit). Uns pastissets polacs van ser l’agradable sorpresa del berenar, i ja no quedaven més excuses per tastar el Bàltic després d’haver-nos reptat els uns als altres per veure qui donava el pas. Només vam tenir valor a capbussar-nos la meitat de nosaltres, dels quals jo vaig ser l’últim. Vaig optar per la tàctica d’arrencar a córrer cap a l’aigua, com qui espera que el mar es solidifiqui per conduir-lo a l’horitzó, i l’última imatge abans de submergir el cap va ser la d’un grotesc cul francès exhibint-se. Un cop recuperada la respiració no vaig voler allargar-ho massa i vaig sortir ràpid però amb el gust de la victòria (molt poc salat) als llavis. Un cop fora el mite d’un Bàltic gèlid que condemna a hipotèrmies em va semblar exagerat, potser l’orgull d’haver-me desvirgat en aquest mar em tenia tenia encara la moral crescuda…
La tornada la vam fer en tongades, jo vaig marxar amb la última i tres aventurers es van quedar a dormir acampant al bosc. Vam perdre el tren i vam optar per esperar a un autobús per fer el primer tram de trajecte, però cap de nosaltres es va lamentar gaire, tornàvem amb la calma i la mandra d’un dia de platja. El dia es va rematar amb una sessió de cine domèstica i intempestiva amb la millor companyia que he tingut a aquestes latituds ; una nova nit que tampoc va voler ser fosca en una ambigüitat que confessava, ara si, que els dies a Suècia se m’acaben.

Això és la porta màgica.

El professor Choe apareix de les escales que donen accés a la sisena planta de l’ala principal de l’edifici de la Södertörns Högskola, no les que un es troba tot just entrar i per les que es triga més en pujar a plantes superiors, sinó per les interiors que un es creua a cada cert tram de passadís, a l’estil de les d’emergència. Carrega, com sempre, material acadèmic no gaire pesat, uns quants feixos de fotocopies i algun llibre. La seva vestimenta consisteix en l’habitual gama de marrons, el més fosc el de l’americana i el més clar el de la samarreta, els pantalons es desvien una mica del patró per la seva tonalitat merda d’oca i com li van una mica curts, quan seu un li veu els mitjons discrets, com les sabates que duu.

Comença el seminari. El primer que veu són cares noves i així ens ho fa saber dirigint-se cap als nou presents però centrant la mirada en tres noies que la semana pasada no hi eren, dues nord-americanes i una francesa. Lentament assenteix davant les explicacions d’aquestes quan expliquen que estaven malaltes o viatjant, alguna entre somriures que no em puc explicar tenint en compte que s’estan dirigint al rigid rictus del profesor Choe. La seva expressio facial, els gestos que encadena i la seva manera de parlar son un manual de la seriositat, fins i tot algun comentari puntual distès passa gairebé inadvertit o es considera una altra afirmació científica quan ens parla, com quan la setmana passada em va fer una brometa sobre l’estat de joc del Barça mentre em presentava en ple estat de nervis. I és que la tensió de l’ambient es podria tallar amb un ganivet, però amb un de gros i bona serra, d’aquells per tallar una xapata amb molt de crostó.

Ha començat a introduir l’estructura del seminari d’avui i sembla que cadascú de nosaltres haurà de fer el seu comentari comentari d’una de les preguntes que hem hagut de respondre per escrit. La proximitat del docent, que seu a un metre i mig de mi, em fan pensar que puc ser la seva primera víctima i contra la meva voluntat em puja una onada de nervis per l’estomac que accelera el meu ritme cardíac, respiratori i la transpiració de les meves glàndules. No em puc concentrar en tàctiques per combatre el pànic com ara imaginar-me els presents en pilotes o pensar en acudits, així que opto per la fugida física i marxo un moment a ventilar-me al lavabo. En tornar el meu estat de nervis no és gaire millor però es fa més intermitent. La gent va responent a les peticions d’en Choe i les seves valoracions; els seus assentiments amb el seu gran cap i els seus ulls rasgats, semblen indicar que tothom se’n va sortint.

Fem una pausa i sóc dels pocs que encara no ha parlat. Se’m reserva pel final, seré els seus doroyakis, els pastissets que feien frisar el Nobita i en Doraemon. En Marco ja es veu amb el pes tret de sobre i es relaxa al balcó fumant un cigarro, segur que la nicotina que el condueix a aquest acte és fins i tot més sana que els nervis que a mi em circulen pels intestins. Reprenem el seminari amb l’explicació d’una altra italiana que borda la resposta. Comentaris, explicacions addicionals i aclariments. Veig que el meu torn és imminent i abans decideixo posar-me a prova, evitant així l’efecte sorpresa. Li pregunto si no és incoherent que el Partit Conservador suec defensés la universalitat en les prestacions socials i a l’hora pretengués reduir la pressió fiscal. No em convenç la seva resposta, més aviat evasiva, però he aconseguit tallar una llesca de xapata i respiro més alleugerit.

Arriba l’atac final. Em confon el nom amb el del Marco i quan el corregeixo se li allarguen una mica més els ulls en un somriure efímer. I començo a respondre al que m’ha preguntat en un discurs que bé podría haver substituït pel següent: “Professor Choe, no tingui en compte els meus pensaments, sóc un inculte en moltes coses entre les que es troben el coneixement d’Àsia. Si no ser distingir els trets facials d’un sud-coreà del d’un japonès no és perquè el meu subconscient amagui un racisme latent, sinó perquè l’ha associat al perfil dels treballadors que serveixen makis a tants restaurants de Barcelona. Els seus petits encallaments al pronunciar la “l” també m’han fet imaginar-lo accentuant aquesta tendència havent begut uns sakes de més. Però de nou, admirat mestre (sense petensió d’adular-lo com ha fet la polaca), no em jutgi pels tòpics que contaminen la meva ment. Si entre el seu estens currículum, que és tres vegades més llarg que la meva biografia sencera, hi pogués afegir una línia de compassió l’estaria eternament agraït. No se’m mengi, Choe! Doraemon, on t’has ficat?!”

Just gimme some truth now

Fa poc més d’una setmana, llegint El País, em vaig aturar en un article que cobria la conferència de Marcos de Quinto, president de Coca-Cola Iberia (que tot i que l’article ho dóna per entès dedueixo que és una sudvidisió organitzativa de la multinacional a Espanya i Portugal), a l’escola de negocis ESIC. Es tracta d’un home d’uns quaranta-cinc anys i a la fotografia que acompanya l’escrit té l’aspecte que un pot esperar d’algú que dóna una conferència sobre marketing: sabates fosques amb una mica de taló, el que juraria que són uns texans, camisa blanca sense corbata i americana. La indumentària i una semi-clenxa engominada li donaven un aspecte polit però informal, l’equilibri i la seguretat del qui vol vendre.
Més enllà de l’aparença de l’individu, va ser allò que l’article destacava del seu discurs i la seva actitud durant la conferència el que em va impedir passar pàgina. L’essència del missatge de de Quinto cap al que m’imagino una muntanya de joves amb esperits mercantilitzats era que s’havia d’apostar pel marketing emocional enlloc del racional, que val més anar a tocar la fibra que no vendre virtuts dels productes,o literalment “Si digo cómprame porque lavo más blanco, bastará que otro detgergente lave aún blanco o lo haga por menos dinero para que el cliente se decante por este. Para fidelizar hacen falta emociones. Entendemos el marketing de esa manera”. I perquè la lliçó fos magistral l’home va acompanyar les seves paraules amb una subtilesa durant tot el discurs, un detall menor però que va captar l’atenció i el morbo dels presents durant tota la conferència: una empolla de Pepsi. En acabar de parlar, i en una acció que personalment m’hagués semblat previsible, va fer un glopet a l’empolla i així tota la sala d’actes de la ESIC va exterioritzar en forma d’aplaudiments un orgasme col.lectiu sense precedents en el món de l’ensenyament del bussiness (si dius negocis ets un botiguer, s’escandalitzaran o no t’entendran).
El discurs no contenia res que em sorprengués, tot i que no coneixia a aquest home de res. Em va semblar del tot previsible en aquest tipus de professionals. Però tot i així no vaig poder evitar que poc a poc el meu estat d’ànim s’irrités en pensar com és possible que aquest senyor fonamenti un discurs en públic en reconèixer que ven a base de l’engany, en que juga amb les emocions del personal, en afirmar que vendre amb sinceritat no té futur. Repeteixo, no és que suri en un mar d’ingenuïtat quan penso en el món de la publicitat, però aquesta barra en reconèixer l’estratègia fora de l’àmbit de l’anunci i sense tenir por de les conseqüències que pugui comportar (com ara la publicació a El País) em confirmen que els qui remenen les cireres del mercat ens tenen per imbècils. El pitjor de tot és que la indiferència dels consumidors al respecte d’aquest marketing emocional (a mi m’agrada més descarat o agressiu) em fa pensar que potser si que ens hem convertit en imbècils.
Amb tot això, ja sé a qui votaré a les properes eleccions a la presidència de la Generalitat: José Montilla. Ho sé des de la setmana passada i després d’escoltar al seu pare donant-li ànims i forces de cara a la campanya electoral en el vídeo projectat al meeting del PSC al pavelló de la Mar Bella. El relat de la seva arribada a Catalunya des de Múrcia, les descripcions d’escenes íntimes amb el seu fill en la quotidianitat dels dinars familiars, l’afirmació que els Montilla han tingut forts ideals d’esquerres des de fa més de quatre generacions i la imatge de la mare del President escoltant tendrament el seu marit compartint el sofà en la tranquil.litat de la vellesa després d’una vida de sacrificis, em van commoure. Ara només lamento que aquest humil avi no ens hagués ajudat amb altres vídeos o altres formats audiovisuals a l’hora de combatre la crisis, el Tribunal Constitucional, en Millet o a les entremaliadures d’en Zapatero, hagués estat un reforç de luxe pel nostre govern.
Així que en un dia del proper més de novembre, abans d’encarar l’urna on cívicament introduiré el meu vot com faig cada quatre anys, m’aproparé a les paperetes i en veure la del PSC serà com sentir el gas que s’escapa en obrir una Coca-Cola, m’hi aproparé, la prendré en les meves mans i després de mostrar el meu carnet d’identitat deixaré caure el meu vot com si el primer glop de refresc m’estigués acariciant la gola.