Fent-me el suec

Don't stop me now!

2010-07-01T18:20:00.005+02:00

Una frase curta i sentenciadora m'ha portat de tornada a casa aquesta setmana: l'Erasmus a Estocolm se m'ha acabat. Sis mesos en una realitat diferent; una altra ciutat, noves vides, una altra rutina, altres llengües, la meva habitació, tot s'estampa contra un adéu. I aquesta és la forma que té el relat del comiat, anar citant fragments que simplifiquen el que he viscut perquè costa descriure-ho bé; què he estat fent durant aquest temps i què m'ha significat? A més em suposa el risc de veure'm repetint tòpics de la vida d'Erasmus que ara em resulten repulsius. El que he viscut em sembla únic i personal, em fa mandra estandaritzar-ho amb les experiències d'altres. Tot i així i per no deixar aquest bloc fora del comiat (no s'ho mereix, sens dubte forma part de tot plegat), intentaré fer un balanç, un resum, o una recopilació dels millors capítols d'aquesta temporada.

Estocolm serà ja sempre la meva segona residència, tot i que dubto que el meu ritme de vida em permeti visitar-la amb la freqüència de qui se'n va d'estiueig. Com canten Los Planetas en una cançó del seu Contra la ley de la gravedad, si em fessin president dels Estats d'Ànim, fixaria la capital a Barcelona però sens dubte Estocolm seria el lloc immediatament següent on desplegaria la meva acció de govern. Els posters que m'he emportat de Strand (com m'agrada l'estil dels dibuixant que els fa), el dels Beatles que em va donar la Tiffany i una fotografia de Götgatan en plena ebullició que penso ampliar decoraran aviat la meva habitació (la de Barcelona, és clar). Com m'ha agradat intimidar amb la ciutat a base de caminar, quina estampa la de l'hivern, tota blanca, i què verda i lluminosa amb el bon temps (acceleraran tantes hores de sol la fotosíntesi?). Des de les altures de l'ajuntament, o les de la roca del nord Södermalm, o les de la torre de televisió de Djurgården, o les del sostre del Kulturhuset; des d'uns barca-pedal pel canal també de Djurgården, des del Pendeltåg o el Tunelbana, els meus ulls han l'han contemplat. Fet una bola d'abrics i girant una cantonada amb la neu picant-me la cara, amb unes cerveses de més anant cap al bus nocturn amb l'eufòria i la son en plena lluita, ensopit i indagant dins meu després de fer la compra, corrent perquè perdia el tren; tot ho he seqüenciat amb Estocolm d'escenari.

I no he estat sol, tot el contrari. He compartit més que les parets amb l'Abou (veure l'entrada Aboubakry), he rebut una nova educació per part del Bruno, he vist el Ramiro fent el gos, al Carlos la cabra, el Fernando en ple riure histèric, l'Eva pintada cantant i a l'Elisa encuriosida amb qualsevol cosa. He vist pel·lícules de l'Almodóvar subtitulades al suec, a un mexicà de més de noranta kilos desolat en el plor per l'eliminació del seu equip al mundial, he conegut un suec que m'ha retat a futbol pachanga, he menjat plats sud-coreans, kurds, italians, gaditans i francesos. He vist la transformació d'un home, el Bruno, per l'efecte del seu emparellament amb una dona, la Maren; de cuinar barretes de peix arrebossat a fer amanides amb collonades, bravo chef! També podria parlar de la Tiffany, però em faltaria espai tan sols per tractar de descriure una tarda observant-la. En definitiva, he viscut la transformació d'un lloc estrany i gent desconeguda en elements quotidians i fins i tot íntims a mida que emocions, a vegades petites a vegades més grans, m'omplien el cap.

I havent passat per l'on, el qui (o amb qui) i el com (una mica en cada entrada anterior) torno a preguntar-me pel què. Què he estat fent realment? Veure món? Espavilar-me tot sol? Aprendre a cuinar? Potser estudiar? Simplement fer amics? Viure i descobrir Estocolm i a qui m'he trobat, ni més ni menys, perquè buscar-li una altra finalitat a tot plegat. L'estudi ha estat totalment un element secundari, perquè amagar-ho, però torno a casa havent conegut moltes coses. Que per veure món no s'han de donar beques? Sí, estic d'acord en que l'Erasmus s'hauria de donar amb més cura i fent que cadascú assumís costos en proporció als seus ingressos, sobretot amb la que està caient, però a part d'això em sembla una de les poques polítiques d'ensenyament menys mercantilitzades. Em refereixo, per exemple, a que he pogut aprendre suec sense que em serveixi de gran cosa de cara a un futur (més enllà de l'oportunitat de lligar una nit per Lloret o la Rambla), o que he conviscut amb estudiants d'altres carreres, compartint inquietuds sobre el futur laboral, etc.

Com que aquesta mena de valoracions finals es fan pesades, ara em quedo amb el final tal com va ser, en la versió crua i no recuita amb paraules que construeixen judicis. Així que heu de saber que el dimarts vam sopar en un restaurant bufet lliure vegetarià dalt de Slusen. Allà es formaven cues immenses i la gent repetia a muntanyes encara que no tingués més gana, com a tots els bufets. Arrossegant la meva maleta de vint-i-tres quilos i amb els meus amics repartint-se el pes de la Washburn amb la funda plena de calçotets protectors, dues motxilles i la canya de pescar (quina imatge) ens vam apropar a Gamla Stan per fer una cervesa en ple concert al Stampen, un bar de jazz. La línia verda ens va portar a tots i a tota la càrrega fins a T-Centralen i allà es va escenificar l'adéu. Ja en direcció a Märsta vaig plorar una estona , gairebé com qui obre l'aixeta, ja sabia que em passaria i no vaig fer res per evitar-ho. Un colombià em va ajudar amb les coses fins la parada de l'autobús que em va deixar a la terminal cinc d'Arlanda. Passar l'última nit a un banc de màrmol a Suècia va afegir dramatisme a la situació; com diria la Tiff, el tipus de situacions que et fan sentir en una pel·lícula nord-americana dolenta. No vaig poder dormir però si facturar-ho tot a primera hora sense que em cobressin tres quilos de sobrepès i incomplint les restriccions d'equipatge de mà a cabina de l'aerolinia Spanair. Un tripulación, desarmando rampas em va recordar a Antònia Font, ironies dels enlairaments, quan el d'aquest bloc va començar fent us de la lletra de Tòquio m'és igual. I ironies del aterratges, Barcelona em va rebre amb un cel gris pàlid equiparable al d'un 16 de gener de 2010 a Estocolm. Últimes línies que ja alimenten la nostalgia. Hej då!

Carretera i manta

2010-06-26T15:18:00.002+02:00

El Huevo és un exemplar únic d'un model petit de la firma Skoda pintat de blau i verd estrident per ressaltar la publicitat d'una companyia aèria. El primer lloc on ens va portar va ser Riga, uns kilòmetres més enllà d'on el vam llogar. Poc després d'arribar-hi vam fer el primer tast de la cuina letona a preu barat per nosaltres, però tot i així per a turistes, en un bufet lliure en ple casc antic. Des de llavors no vam parar de menjar plats amb noms estranys on abundava el porc, les mongetes i sovint estofats servits en cassoletes, tot baixat a base un mínim de mig litre de cervesa. A Riga, a part de menjar i allotjar-nos, vam donar voltes pel casc antic, petit i acollidor, mentre músics entretenien altres turistes a les terrasses. Ens vam moure bàsicament per la zona on tothom es deixa arrossegar, vaja, i quan ens en vam allunyar una mica la part més nova em va entristir. Abans de marxar, però, vam entrar al Museu de l'Oucpació d'Estònia i en vaig sortir molt satisfet. Per molt que m'expliquin atrocitats comeses en altres llocs és només quan les veig d'aprop que me n'adono del que van poder arribar a significar per la gent que les va patir. Vaig pensar que potser si que a Espanya el més trist és que els espanyols ens matéssim entre nosaltres durant la Guerra Civil, però imaginar que estonià, letons i lituans van ser conduïts a la misèria pels dos grans totalitarismes del segle XX, el nazisme i l'estalinisme, espanta. En definitiva un últim plat de difícil digestió abans de pujar de nou al Huevo.

Per recuperar l'atmosfera positiva del viatge vam decidir jugar una estona a cavallers pels castells medievals de Cesis i Tirauda, al nord de la capital, que si bé segur que van veure rajar bastanta sang sempre es poden vincular al record infantil dels Playmobil. A Tirauda també vam contemplar escultures dedicades a la música folk letona, la qual desconec completament. També he oblidat el nom de l'escultor. Abans d'agafar la carretera dirigits a la costa vam tornar a passar per Riga per recollir a la Mari, una amiga murciana del Ramiro que es va afegir al Huevo pel que quedava de viatge. S'havien conegut tocant el tambor i pel que sembla aquesta és una tradició capaç de crear una intensa química. Així que ja érem quatre quan vam agafar una carretera que intercalava trams asfaltats per estones de sorra i pedres per la desesperació del Ramiro al volant i pel meu divertiment al seient de darrera. El que em divertia era que creuàvem el no res, només prats i boscos sense desnivell, amb pobles ínfims i tan esporàdics com les senyals de circulació. Tres-cents quilòmetres més tard vam parar a Kuldiga, un poble que enlloc de l'Europa oriental semblava el Far West i on un es troba amb una petita cascada quan li han promès unes inoblidables catarates. Vam sopar com marquesos en un restaurant de cuina típica (unes cassoletes increïbles) decorat només amb fotos de Barcelona, la majoria de la Boqueria, tot i que no l'havíem triat per aquest motiu.

Liepaja, última parada abans de creuar la frontera amb Lituània, va ser vista i no vista. El sopar a Kuldiga va entrar tan bé que hi vam arribar de matinada i condemnats a dormir dins l'estimat Huevo. L'ocpció de fer nit en una antiga presó soviètica convertida en hostal i on el personal que hi treballa segueix disfressat d'oficials estalinistes, per mantenir l'autenticitat, va espantar els meus col.legues, un gadità i un aragonès que se les donaven de valents. I és que pot semblar de mal gust recrear horrors del passat de cara al turisme, però serveix perquè no s'oblidin. Després d'apropar-nos a la llarga platja de la ciutat de bona matí a Liepaja no li quedava res més per oferir-nos.

La millora de l'esfaltat de les carreteres va ser evident un cop creuat la frontera i un primer símptoma de que Lituània està unes passes per davant que Letònia en el seu desenvolupament, tot i que vaig llegir més tard que la crisi actual s'està carregant el seu creixement de forma estrepitosa. Klaipeda va ser una parada anecdòtica i no li va el cor a cap de nosaltres. Ens vam dedicar a posar en murals medievals on vam substituir els caps de ancestres lituans pels nostres. Vaig ser un pescador geperut de mirada esquerpa i un nen petit amb una barba molt precoç.

Fent més carretera cap a l'interior vam anara a parar a Kaunas, la segona ciutat més gran d'aquest petit país. De rebuda vam tenir el passeig principal animat i vam poder corroborar la sorpresa que hi ha lituanes molt atractives. El record que ens quedarà del ciutat, però, serà el d'una nit on arrossegats per l'ambient festiu local vam acabar fent ruta per bars on la cervesa se'ns va servir a litres entre lituans retant-se a polsos, porters de discoteca simpàtics per trencar el patró i un Carlos pletòric ensenyant a la Mari el seu salt de cabra gaditana mentre ella m'instruia en ritmes tamboriners. El Ramiro, sense desentonar, no volia donar mai aquella nit per acabada.

Sortint de Kaunas per la porta gran vam dirigir-nos sense més temps a la capital. I com de maca ens vam trobar a Vilnius. Encara no puc entendre com no la recordava després d'haver-la vist només fa set anys. Enfilar-se o deixar-se caure pel casc antic per trobar-se amb alguna de les tantes esglésies escampades per la ciutat, vicentines i acolorides, ortodoxes o catòliques (confonent la nostra incultura atea) i amb el barri jueu per completar el mosaic. Una animalada històrica més a mencionar : l'antic cementiri jueu resultant de l'extermini de la comunitat jueva per part dels nazis (que havia arribat a tenir 100.000 membres i 100 sinagogues escampades per Vilnius) va ser assetjat pels soviètics un cop van haver recuperat el control de la zona , decidint ni més ni menys que utilitzar les làpides com a material de construcció. Amb les que s'han pogut recuperar s'ha fet un monument commemoratiu.

Matàvem ja el viatge amb els últims litres de benzina quan ens vam aturar a les afores de Siauliai per veure potser l'estampa més sòrdida i surrealista del viatge. Una muntanya amb milers de crucifixos apilats per creients de totes bandes se'ns va plantar al davant, per sort encara amb la llum del dia. Un adéu a Letònia dels que espanta. Potser els bàltics tenen tanta història pesada al damunt que l'únic que volen és apilar-la i tirar endavant d'una vegada.

La pluja dels últims dies va deixar el Huevo relluent de nou, com si res hagués passat, tot i els mil cinc-cents kilòmetres que va recórrer en total. Si hagués pogut parlar estic segur que ens hagués dit « venga ya pa'l caraho » al més pur estil Carlos, però una mica de carinyo ens deuria haver agafat quan va tornar a passar per davant nostre, mentre esperàvem a la terminal de l'aeroport, acomiadant-se per última vegada abans de deixar el seu rumb a la voluntat dels següents turistes.

Aboubakry

2010-06-11T15:46:00.001+02:00

El vaig veure per primera vegada la tarda del dia que vaig arribar a Suècia. Després d’instal.lar-me amb l’ajuda de la Sandra, havia decidit anar al super per omplir la nevera i començar a orientar-me pels voltants de Björnkulla. De tornada, al autobús, va ser quan el vaig veure pujar amb un grup amb més francesos, recordo que també hi era la Céline. Crec que va entrar remugant alguna cosa, potser pel fred o per la maleta, i feia aspecte d’estar pensant on s’havia ficat. Potser no, potser és perquè jo si que ho vaig pensar en les meves primeres hores. El cas és que dins el bus el vaig perdre de vista i va ser quan vaig arribar a l’habitació que em vaig trobar la porta oberta i a ell acomodant-se. El primer que em va dir va ser que s’havia alegrat quan li havien dit que compartiria habitació amb un espanyol i crec que vam xapurrejar una mica d’espanyol ell i de francès jo. Després vam anar a la cuina del Carlos (a qui encara no coneixíem) on a tots els nous ens esperava una festa de benvinguda. Acabàvem de conèixer també el Bruno, era la primera jugada del nostre trident.

Les primeres nits van ser bastant còmiques, havíem « heretat » l’habitació en format parella, amb els llits ben juntets, i cap dels dos es va atrevir a fer el gest de canviar la distribució. La gent riu quan ho explico però a mi no m’incomodava gaire i a ell crec que tampoc. Passades dues setmanes vam abordar el tema, vam posar el meu llit arrambat a la finestra i el seu es va quedar on era. Sempre ens hem entès fàcilment, encara que al principi em costés acostumar-me a la seva manera de parlar, com a cops de veu, i a la seva tendència a utilitzar l’anglès en present. Quan l’imitava amb els altres mai s’enfadava, sabia que era amb carinyo i sense malícia.

Van anar passant les setmanes, tan ràpid que semblaven cada vegada més curtes. Els matins (o més aviat, el moment en que ens llevàvem) es van convertir en un ritual. El veia sortir en calçotets cap al lavabo mentre em saludava pel nom, o me’l trobava fent unes flexions abans d’anar a la uni, o agenollat resant. « How are you ? Yeah, good good ! » (el yeah que només l’Abou sap fer). Després, gairebé de forma matemàtica, algú dels dos afegia « Where is Cabrón ? ». I és que la nostra relació va més enllà de les parets de la nostra habitació i des de un principi està estretament lligada a aquest lionès que respon a nom de Bruno i que ens ha fet de pare durant aquests mesos. Le petit conard, no perdona ni una relliscada, sempre atent a qualsevol error, un entranyable toca-collons. Si ens oblidàvem de tornar gots a la cuina que es quedaven a l’habitació, si se’ns passava l’hora que havíem reservat la rentadora, si ens deixàvem qualsevol cosa, ell sempre tenia preparat un « muy estúpido tío… », tan irritant com gramàticament incoherent. El nostre tripartit ha estat una combinació tan estranya com divertida; sense compartir gaire més que la passió pel futbol el que ens ha unit ha estat el dia a dia , les hores a la cuina (sempre en un equip espontani, qui no cuinava rentava) parlar de ties o fer la compra junts . Un cúmul de petits moments.

Cal dir que el comportament paternal del Bruno estava sempre bastant justificat. Quins professionals els del Comitè Internacional de la Södertörns Högskola ! Quina manera de triar companys d’habitació mitjançant un qüestionari aparentment estúpid i al qual no recordo què vaig respondre ! Aquests sabis van trobar algun indici de que l’Abou i jo pertanyem a la raça internacional dels despistats. Ell, cal reconèixer-ho, crec que em supera. La seva estada a Suècia li ha permès afegir al seu palmarès perdre dues vegades les claus de casa i comprar un vol equivocant-se de dia entre moltes altres fites, i jo sempre era allà per veure la reacció de lamentació. Es clar que ell ja em tenia calat i sabia el que trigo en sortir de casa i que sempre acabo corrent per anar a tot arreu, per no dir que coneixia la meva relació amb les tecnologies.

Avui, i després d’haver compartit tant, m’he llevat amb un nus a la gola que no m’ha deixat esmorzar mentre fora plovia. L’hem acompanyat a agafar el bus amb el Bruno i la Madji i no ha calgut afegir res més que una abraçada. M’ha deixat una samarreta de les que a vegades feia servir de pijama i jo li he donat una tassa de Barcelona que m’agradava, per quan es mengi els cereals i no poguem interncambiar un yeah.

Tot i que la meitat d’aquest escrit sembli una necrològica per l’ús constant del passat i el to nostàlgic, sé que aviat el tornaré a veure per Barcelona i que podré entrar a casa seva a París. Ja me l’imagino de paquet a la moto i em fa gràcia, o fent uns dels seus balls per alguna disco si em visita aquest estiu. A més, ja li vaig dir, arribarà el dia en que l’aniré a veure al Senegal on tindrà milers de fills amb la dona amb la que té clar que passarà la resta de la seva vida.

Go with the flow.

2010-06-06T21:01:00.002+02:00

La manera com es comença el dia condiciona molt la forma del pas de les hores fins l’endemà. Llevar-se ben entrat el matí, trobar-se la porta del lavabo tancada perquè algú està fent les seves necessitats i optar fer fer el primer riu del dia a un pi del bosc és una predicció inequívoca d’un dia plàcid. Més enllà d’on orini quan em desperto, aquesta és la dinàmica que em puc permetre un cop acabats els cursos a la Södertörns Högskola. La calor diürna (a la nit refresca) dilata les hores i el sol no deixa d’irradiar llum durant tot el dia. La foscor mai arriba a ser absoluta i només s’imposa unes hores a la mitja nit intentant demostrar que canviem de dia.

Estocolm és astuta i també es deixa portar per la benevolència del clima. Els pamflets d’informació turística proposen al guiri tot un mes de festeig amb la ciutat amb multitud de pretextos: avui festa nacional, més endavant festival de Jazz a Skeppsholmen, un casament reial, el 25 la mítica celebració del dia de dia del mig de l’estiu, Midsommar (pel que em comenten inclús més festejat que el nostre Sant Joan), a més a més de l’oferta permanent de museus i diversitat de fonts de consumisme. A destacar que els desperts de l’ajuntament de la ciutat han aprofitat la cerimònia nupcial de la princesa Victòria per treure’s de la màniga la instauració de deu dies d’amor a Estocolm; LOVE Stockholm (gairebé a l’alçada del turístico-populisme d’Hereu) acabarà de fer més mediàtica aquesta cerimònia, un caprici reial que tot i així donarà el seu suc en corones.

I enmig d’aquest estat on les coses semblen surar per manca d’obligacions i per l’efecte de celebracions folclòriques amb complicitat atmosfèrica, arriben i marxen les últimes visites catalanes, segueix un degoteig d’acomiadaments internacionals. Ara em faig un propòsit per les setmanes que queden per davant: amb la ciutat vista des de tots els angles, els que quedem ens hem d’entregar a la natura escandinava que ens envolta. Sí, ha arribat l’hora de calçar-se les xiruques (encara que no n’hagi portat) i aventurar-se per boscos i llacs, intimar amb esquirols, cérvols i ants; en definitiva i com diria un amic alpinista de Lió: fer l’amor amb la natura. Sexe silvestre, potser més espiritual que carnal, però bastant més accessible i segur, no hi ha desnivells i un es pot oblidar de mesures anticonceptives. Només cal pensar en un jersei per quan refresqui de nit.

Qui s'ha obert?

2010-06-02T19:48:00.000+02:00

Diuen els qui tornen a casa després d’una temporada a l’estranger que un cop arribes t’ho trobes tot igual que quan vas marxar. Jo que tot just acabo de tornar per uns dies puc dir que en el meu cas ha estat així. Exceptuant una estranya sensació amb les dimensions de casa meva quan hi vaig tornar a entrar (veia les habitacions molt petites), el meu cervell va adaptar-se ràpidament a tot al que fins el passat gener m’era quotidià. A la fi i al cap són els últims mesos el que han estat excepcionals, casa meva (estenent-me a Barcelona i les seves gents) difícilment serà mai una sorpresa. Tampoc això significa que la tornada a casa per coneguda sigui sempre positiva, però jo si que m’he alegrat de tornar-hi uns dies.

Així que Barcelona m’ha donat nous aires. Uns aires a nivell personal que contrasten amb l’olor a tancat ensumada quan un enfoca amb un objectiu superior que captura al conjunt de la societat. Estem encallats, i no com qui torna a casa i ho veu tot igual, es tracta d’una realitat molt més dramàtica. Ens l’han tornada a jugar. La crisi econòmica que arrosseguem des de fa dos anys havia de servir per refundar el capitalisme i acabat sent l’expressió màxima de la seva crueltat. Els governs europeus disputen per veure qui retalla amb més gràcia, no amb la innocència del nen que perfila cartolines al parvulari sinó amb la immoralitat del qui redueix prestacions socials als més desemparats. Europa, Europa comença a cansar. Cada dia més lluny d’un projecte de representació democràtica conjunta entre milions de persones que comparteixen continent per apropar-se a un model de creixement econòmic a la mida d’uns quants d’aquests. Això no és ser euro-escèptic, això significa que si anem tots junts, ho hem de fer pel bé de tots. El més trist es veure-ho així a escala global, perquè confirma que a altres països poc millor que nosaltres ho fan. Perquè nosaltres ho fem fatal. A Zapatero se li han acabat els invents, i no per treure les estisores tard fa menys mal, al contrari la retallada cou més i a sobre és massa tard. El PP per tal de governar no fa ni d’oposició, s’espera a que el mort es dessagni sense immutar-se que el “cadàver” ens està governanat a tots. Encara s’atreveixen a reivindicar el seu model durant els noranta, fintant amb un nou cop de totxo. I mirem més cap a casa encara que quan més a prop més mal fa, CIU salvador màrtir del govern i Duran Lleida nou emperador de l’honorabilitat nacional després de tres hores de reunió amb Zapatero, què rascaves Duran? I que còmode ser còmplice en abaixar pensions i sous de funcionaris i aparentar que et menges un plat de bledes. Això si, apujar els impostos als qui cobren més de 120.000 euros és martiritzar a classes mitjanes i populars (el mileurista deu ser un discapacitat crònic en aquesta escala) a més de provocar la fugida de capitals. Prou capital ha fugit en males mans per manca de regulació en el mercat financer. Entremig els sindicats i la patronal escenifiquen millor que ningú aquest embús menyspreant que potser la concertació social que tan poc ens va durar ens salvaria de molts mals.

En definitiva, sé que aquesta no ha estat una entrada simpàtica tot i el retorn a casa. Hagués ajudat més parlar també en clau de queixa d’un tema molt més banal com la tortura (consentida, quan decideixes comprar-te el bitllet) de viatjar amb Ryan Air. Només advertir a qui hagi de volar amb aquesta companyia aviat que s’oblidi de dormir, cada deu minuts el torturaran ofertes de productes estranys. Però s’ha de dir que queixar-se és un vici que s’estanca igual que els problemes, cadascú té una eina a les seves mans per petita que sigui, així que més val fer la moral de cadascú una mica més estricta i tractar de ventilar aquesta habitació que emana pet ranci.

El primer bany

2010-05-22T16:06:00.002+02:00

Em creix la sensació de que a aquestes últimes setmanes que em queden per fer-me el suec els hi passa el temps a un ritme exponencial. No ho dic perquè comenci a treure el cap al temut abisme del retorn, sinó perquè Estocolm està florit i oscil.lant els vint graus, un temps que convida a encadenar activitats lúdiques a l’aire lliure que engulleixen les hores.

Amb la ciutat recorreguda per tots cantons ha arribat el moment de conèixer altres indrets que l’envolten i ahir em vaig apropar amb uns quants amics a la platja de Nynäsham, al sud de l’arxipèlag. Un parell de transbords amb el Pendeltåg ens van deixar tocant a un port amb alguns petits vaixells amarrats. Es tracta d’una zona despoblada on només hi ha casetes de fusta que fan l’aspecte de segones residències i on les carretera està tan poc transitada que hi ha gent circulant lliurement amb bicicleta, patins en línia, monopatins i altres elements rodats. Pel camí que ens portava a la cala que els meus amics ja coneixien vaig anar estudiant el paisatge. Es tracta d’un tram de costa amb moltes corbes i boscos de pins, tot molt pla com tota la geografia que envolta Estocolm. El mar és una bassa d’oli sense rastre d’onades ni cap tipus de corrent (s’entén que en suec el Bàltic tingui el nom de Llac de l’Est), les cales són esquifides i de pedres i les casetes de fusta apraeixen molt esporàdicament entre els arbres.
En arribar i un cop vam desplegar les tovalloles el temps no era tan càlid com d’esperat i vam aplaçar la idea d’un primer bany per més tard. Ens vam afanyar a treure els tupper wares com pixapins reputats i jo, mentre mastegava amb pedres clavades a les natges, seguia analitzant el paisatge. La calma del mar i aquell relleu tan pla em van semblar trets molt diferenciats dels de la nostra costa brava. Vaig trobar roca, i força hostil, però des d’una panoràmica llunyana l’aspecte de la costa era molt menys brusc, sens dubte perquè la força del Bàltic deu erosionar menys que les onades que un pot fer en una banyera domèstica. L’absència de cases, seguin el patró de la poca densitat d’habitatges a Suècia, li donava a més un aspecte desolat o d’intret oblidat. Em va recordar a la pau de Formentera traslladada a una mar apantanat i sense els colors assilvestrats de la petita de les pitiüsses.
Un cop digerit el menjar en una bacaina comunal, vam explorar una mica el terreny per zones rocoses properes a la nostra cala, aprofitant per cortir les plantes dels peus, post-posar el bany i omplir la memòria de les càmeres digitals (pobre rodet, enfonsat en l’oblit). Uns pastissets polacs van ser l’agradable sorpresa del berenar, i ja no quedaven més excuses per tastar el Bàltic després d’haver-nos reptat els uns als altres per veure qui donava el pas. Només vam tenir valor a capbussar-nos la meitat de nosaltres, dels quals jo vaig ser l’últim. Vaig optar per la tàctica d’arrencar a córrer cap a l’aigua, com qui espera que el mar es solidifiqui per conduir-lo a l’horitzó, i l’última imatge abans de submergir el cap va ser la d’un grotesc cul francès exhibint-se. Un cop recuperada la respiració no vaig voler allargar-ho massa i vaig sortir ràpid però amb el gust de la victòria (molt poc salat) als llavis. Un cop fora el mite d’un Bàltic gèlid que condemna a hipotèrmies em va semblar exagerat, potser l’orgull d’haver-me desvirgat en aquest mar em tenia tenia encara la moral crescuda…
La tornada la vam fer en tongades, jo vaig marxar amb la última i tres aventurers es van quedar a dormir acampant al bosc. Vam perdre el tren i vam optar per esperar a un autobús per fer el primer tram de trajecte, però cap de nosaltres es va lamentar gaire, tornàvem amb la calma i la mandra d’un dia de platja. El dia es va rematar amb una sessió de cine domèstica i intempestiva amb la millor companyia que he tingut a aquestes latituds ; una nova nit que tampoc va voler ser fosca en una ambigüitat que confessava, ara si, que els dies a Suècia se m’acaben.

Això és la porta màgica.

2010-05-13T15:34:00.001+02:00

El professor Choe apareix de les escales que donen accés a la sisena planta de l’ala principal de l’edifici de la Södertörns Högskola, no les que un es troba tot just entrar i per les que es triga més en pujar a plantes superiors, sinó per les interiors que un es creua a cada cert tram de passadís, a l’estil de les d’emergència. Carrega, com sempre, material acadèmic no gaire pesat, uns quants feixos de fotocopies i algun llibre. La seva vestimenta consisteix en l’habitual gama de marrons, el més fosc el de l’americana i el més clar el de la samarreta, els pantalons es desvien una mica del patró per la seva tonalitat merda d’oca i com li van una mica curts, quan seu un li veu els mitjons discrets, com les sabates que duu.

Comença el seminari. El primer que veu són cares noves i així ens ho fa saber dirigint-se cap als nou presents però centrant la mirada en tres noies que la semana pasada no hi eren, dues nord-americanes i una francesa. Lentament assenteix davant les explicacions d’aquestes quan expliquen que estaven malaltes o viatjant, alguna entre somriures que no em puc explicar tenint en compte que s’estan dirigint al rigid rictus del profesor Choe. La seva expressio facial, els gestos que encadena i la seva manera de parlar son un manual de la seriositat, fins i tot algun comentari puntual distès passa gairebé inadvertit o es considera una altra afirmació científica quan ens parla, com quan la setmana passada em va fer una brometa sobre l’estat de joc del Barça mentre em presentava en ple estat de nervis. I és que la tensió de l’ambient es podria tallar amb un ganivet, però amb un de gros i bona serra, d’aquells per tallar una xapata amb molt de crostó.

Ha començat a introduir l’estructura del seminari d’avui i sembla que cadascú de nosaltres haurà de fer el seu comentari comentari d’una de les preguntes que hem hagut de respondre per escrit. La proximitat del docent, que seu a un metre i mig de mi, em fan pensar que puc ser la seva primera víctima i contra la meva voluntat em puja una onada de nervis per l’estomac que accelera el meu ritme cardíac, respiratori i la transpiració de les meves glàndules. No em puc concentrar en tàctiques per combatre el pànic com ara imaginar-me els presents en pilotes o pensar en acudits, així que opto per la fugida física i marxo un moment a ventilar-me al lavabo. En tornar el meu estat de nervis no és gaire millor però es fa més intermitent. La gent va responent a les peticions d’en Choe i les seves valoracions; els seus assentiments amb el seu gran cap i els seus ulls rasgats, semblen indicar que tothom se’n va sortint.

Fem una pausa i sóc dels pocs que encara no ha parlat. Se’m reserva pel final, seré els seus doroyakis, els pastissets que feien frisar el Nobita i en Doraemon. En Marco ja es veu amb el pes tret de sobre i es relaxa al balcó fumant un cigarro, segur que la nicotina que el condueix a aquest acte és fins i tot més sana que els nervis que a mi em circulen pels intestins. Reprenem el seminari amb l’explicació d’una altra italiana que borda la resposta. Comentaris, explicacions addicionals i aclariments. Veig que el meu torn és imminent i abans decideixo posar-me a prova, evitant així l’efecte sorpresa. Li pregunto si no és incoherent que el Partit Conservador suec defensés la universalitat en les prestacions socials i a l’hora pretengués reduir la pressió fiscal. No em convenç la seva resposta, més aviat evasiva, però he aconseguit tallar una llesca de xapata i respiro més alleugerit.

Arriba l’atac final. Em confon el nom amb el del Marco i quan el corregeixo se li allarguen una mica més els ulls en un somriure efímer. I començo a respondre al que m’ha preguntat en un discurs que bé podría haver substituït pel següent: “Professor Choe, no tingui en compte els meus pensaments, sóc un inculte en moltes coses entre les que es troben el coneixement d’Àsia. Si no ser distingir els trets facials d’un sud-coreà del d’un japonès no és perquè el meu subconscient amagui un racisme latent, sinó perquè l’ha associat al perfil dels treballadors que serveixen makis a tants restaurants de Barcelona. Els seus petits encallaments al pronunciar la “l” també m’han fet imaginar-lo accentuant aquesta tendència havent begut uns sakes de més. Però de nou, admirat mestre (sense petensió d’adular-lo com ha fet la polaca), no em jutgi pels tòpics que contaminen la meva ment. Si entre el seu estens currículum, que és tres vegades més llarg que la meva biografia sencera, hi pogués afegir una línia de compassió l’estaria eternament agraït. No se’m mengi, Choe! Doraemon, on t’has ficat?!”

Just gimme some truth now

2010-05-03T13:13:00.004+02:00

Fa poc més d’una setmana, llegint El País, em vaig aturar en un article que cobria la conferència de Marcos de Quinto, president de Coca-Cola Iberia (que tot i que l’article ho dóna per entès dedueixo que és una sudvidisió organitzativa de la multinacional a Espanya i Portugal), a l’escola de negocis ESIC. Es tracta d’un home d’uns quaranta-cinc anys i a la fotografia que acompanya l’escrit té l’aspecte que un pot esperar d’algú que dóna una conferència sobre marketing: sabates fosques amb una mica de taló, el que juraria que són uns texans, camisa blanca sense corbata i americana. La indumentària i una semi-clenxa engominada li donaven un aspecte polit però informal, l’equilibri i la seguretat del qui vol vendre.
Més enllà de l’aparença de l’individu, va ser allò que l’article destacava del seu discurs i la seva actitud durant la conferència el que em va impedir passar pàgina. L’essència del missatge de de Quinto cap al que m’imagino una muntanya de joves amb esperits mercantilitzats era que s’havia d’apostar pel marketing emocional enlloc del racional, que val més anar a tocar la fibra que no vendre virtuts dels productes,o literalment “Si digo cómprame porque lavo más blanco, bastará que otro detgergente lave aún blanco o lo haga por menos dinero para que el cliente se decante por este. Para fidelizar hacen falta emociones. Entendemos el marketing de esa manera”. I perquè la lliçó fos magistral l’home va acompanyar les seves paraules amb una subtilesa durant tot el discurs, un detall menor però que va captar l’atenció i el morbo dels presents durant tota la conferència: una empolla de Pepsi. En acabar de parlar, i en una acció que personalment m’hagués semblat previsible, va fer un glopet a l’empolla i així tota la sala d’actes de la ESIC va exterioritzar en forma d’aplaudiments un orgasme col.lectiu sense precedents en el món de l’ensenyament del bussiness (si dius negocis ets un botiguer, s’escandalitzaran o no t’entendran).
El discurs no contenia res que em sorprengués, tot i que no coneixia a aquest home de res. Em va semblar del tot previsible en aquest tipus de professionals. Però tot i així no vaig poder evitar que poc a poc el meu estat d’ànim s’irrités en pensar com és possible que aquest senyor fonamenti un discurs en públic en reconèixer que ven a base de l’engany, en que juga amb les emocions del personal, en afirmar que vendre amb sinceritat no té futur. Repeteixo, no és que suri en un mar d’ingenuïtat quan penso en el món de la publicitat, però aquesta barra en reconèixer l’estratègia fora de l’àmbit de l’anunci i sense tenir por de les conseqüències que pugui comportar (com ara la publicació a El País) em confirmen que els qui remenen les cireres del mercat ens tenen per imbècils. El pitjor de tot és que la indiferència dels consumidors al respecte d’aquest marketing emocional (a mi m’agrada més descarat o agressiu) em fa pensar que potser si que ens hem convertit en imbècils.
Amb tot això, ja sé a qui votaré a les properes eleccions a la presidència de la Generalitat: José Montilla. Ho sé des de la setmana passada i després d’escoltar al seu pare donant-li ànims i forces de cara a la campanya electoral en el vídeo projectat al meeting del PSC al pavelló de la Mar Bella. El relat de la seva arribada a Catalunya des de Múrcia, les descripcions d’escenes íntimes amb el seu fill en la quotidianitat dels dinars familiars, l’afirmació que els Montilla han tingut forts ideals d’esquerres des de fa més de quatre generacions i la imatge de la mare del President escoltant tendrament el seu marit compartint el sofà en la tranquil.litat de la vellesa després d’una vida de sacrificis, em van commoure. Ara només lamento que aquest humil avi no ens hagués ajudat amb altres vídeos o altres formats audiovisuals a l’hora de combatre la crisis, el Tribunal Constitucional, en Millet o a les entremaliadures d’en Zapatero, hagués estat un reforç de luxe pel nostre govern.
Així que en un dia del proper més de novembre, abans d’encarar l’urna on cívicament introduiré el meu vot com faig cada quatre anys, m’aproparé a les paperetes i en veure la del PSC serà com sentir el gas que s’escapa en obrir una Coca-Cola, m’hi aproparé, la prendré en les meves mans i després de mostrar el meu carnet d’identitat deixaré caure el meu vot com si el primer glop de refresc m’estigués acariciant la gola.

Prostíbul bordell

2010-04-25T20:57:00.000+02:00

A Oceà mar Alessandro Baricco relata una història on diferents individus conviuen entre ells i amb el mar, sobretot i inevitablement amb la immensitat blava, ja que la història en qüestió (al meu entendre) equipara el mar a la vida; el mar és el misteriós fenomen que despulla l’ésser humà de qualsevol aparença o aprenentatge, el context on els instints desfilen nuus sense que un ho vulgui ni ho pugui evitar. Tot amb un llenguatge molt poètic i amb un estil molt juganer, a vegades en excés o de forma carregant si se’m permet l’atreviment. Com que vaig acabar de llegir aquest llibre fa només unes setmanes i la meva ridícula memòria encara el manté en procés de digestió, no puc evitar fer un paral.lelisme entre el rerefons filosòfic de Barrico i la realitat que m’envolta. Prostíbul bordell és com es podria titular una trama inspirada en el llibre citat però ambientada en les afores d’Estocolm, concretament en dues residències germanes d’estudiants Erasmus: Björnkulla i Riksten.

Quan vaig arribar a Suècia ho vaig fer amb una nova fornada d’estudiants, sumant-nos a aquells que ja estaven curtits de l’experiència del primer semestre i que havien decidit no tornar a casa fins el més de juny. Durant les primeres setmanes el mite de la vida dels Erasmus i de l’agitada vida sexual que se’ls atribuïa em va semblar una exageració. El lleure nocturn no em va decepcionar, des d’un primer moment tothom va saber aprofitar la flexibilitat universitària per deixar-se veure assíduament en la nit d’Estocolm i la seva perifèria. El Systembolaget (les botigues de l’estat que monopolitzen la venda d’alcohol)va ser el nostre primer contacte institucional amb Suècia, i tant en col.ectiu (en festes temàtiques o en celebracions vàries) com desperdigats (en escapades en pétit comité en funció dels gustos)ens vam habituar a sortir per la ciutat. Però el conegut com a Orgasmus no era més que el relat de les malifetes dels del primer semestre, batalletes d’antics herois repatriats, episodis tòrrids amb protagonistes desconeguts. El sexe estranger a Estocolm vivia del record. Tampoc podem parlar de que em trobés reclutat en un convent a la meva arribada, de seguida van quedar assenyalats uns quants promiscus, alguna parella ensucrada i exemplars als qui se’ls atribuïa un passat agitat i un futur malintencionat. De fet, tot i la calma inicial, de malintencionats se n’endevinaven uns quants, si no una gran majoria.

Efectivament, i potser perquè aquest període inicial de contenció dels instints s’havia allargat massa, la cosa ha acabat petant i ben fort. On hi havia calma ha arribat la tempesta. Aquells que semblaven haver vingut per estudiar víkings, Estats del Benestar o el comportament del cérvol escandinau en hiverns adversos; cadascun dels qui aparentava buscar els diferents escenaris de la trilogia Millenium escampats per la capital sueca o contagiar-se de la passió per les mandonguilles, el salmó i els mobles de baix cost han acabat destapant una motivació superior a la resta o si més no molt destacada entre l’ordre de prioritats: fornicar. Cal dir que ha estat una explosió de grans dimensions però amb silenciador; la gent no es podia contenir més però ha aconseguit ser força discreta, només queda un rastre subtil en forma de rumors, potser equiperable a la cendra del volcà islandès que no es divisava en el cel d’Europa. Tot i així ja se sap que vivim en un mon globalitzat on l’accés a la informació està a l’abast de tothom, ve sigui llegint el diari per internet o bé espiant darrera de la columna d’una discoteca.

El més graciós de tot plegat, i per la fortuna d’aquest blog, és que sembla que m’he erigit com la figura el confident en aquest joc de passió carnal, resulta que tinc cara de bona persona i que sóc la sortida d’emergència d’algunes consciències. És un rol entretingut, a un li arriben històries que es podrien escenificar en un musical, però sóc força respectuós amb la confidencialitat i només puc riure o escandalitzar-me per dins.

Les jugades mestre, com no, són les infidelitats. En la distància abunden els qui no temen més els remordiments i canvien el compromís de la fidelitat pel de no passar una nit sense dormir calent. Parelles amb orígens en l’escola primària, gent que ja tenia l’aliança encarregada, projectes de família nombrosa, canells adornats amb nomeolvides, declaracions d’amor difoses a través de xarxes socials o fins i tot, i pels més atrevits, visites del Romeo o Julieta en qüestió…queden com una anècdota per alguns quan s’han habituat a l’ús de la llengua anglesa (i d’altres nacionalitats) en les aventures de la nit. Encara que no la necessitin, jo em dedico a pensar en les excuses que els poden rondar pel cap: que ha estat un hivern molt dur, que els mexicans es saluden així, que a Suècia et droguen molt amb la beguda, que tanta rossa em va marejar i no sabia on era,(…), però seguia pensant en tu, cari.

Parèntesi alemany.

2010-04-20T13:08:00.003+02:00

Dijous 18 d'abril, 14:10 de la tarda. El vol de Ryan Air 3794 procedent de l'aeroport de Skavsta (Estocolm) aterrava a Bremen. Culminava un trajecte però no el meu viatge. Durant l'hora i mitja que havia volat no havia pogut evitar pensar que un trajecte tan poc habitual em conduïa a retrobar-me amb un vell amic.

No es tracta d'un amic dels que un coneix en una ocasió puntual (més o menys breu en el temps), conecta intensament i es compromet a visitar-lo malgrat la distància. Es tracta d'un amic dels que un coneix de petit, comparteix infinites estones i construeix una complicitat que fins i tot en la distància creada pel temps ( en part física però també inevitablement per simple evolució de personalitats i circumstàncies) perdura inalterable. És una constant basada en l'empatia, els dos sabem com és l'altre. Així que la naturalesa de l'amistat que ens uneix explica perquè en un moment del vol i amb la mirada perduda més enllà de l'ala de l'avió vaig somriure pensant en qui m'hagués dit fa un parell d'anys que estaria anant a veure l'enginyer Beltran a Alemanya des de Suècia.

Immediatament després d'aterrar vaig rebre un missatge de la Tiffany, una amiga parisenca, preguntant-me si estava a l'avió, que ella acabava de veure que els vols procedents o amb destinació a Estocolm estaven cancel·lats per l'erupció d'un volcà. Segon somriure indiscret dins d'aquell aparell, aquest cop no estava tant inmers en pensaments i em vaig adonar més de que estava rient sol. Sí, coneixent la Tiffany (una tia molt divertida) vaig pensar que el que em deia al missatge era humor francès poc contextualitzat o vinculat a una broma prèvia que no recordava. El vol havia anat com la seda (o el pilot era un figura del transport aeri) i la imatge d'un volcà en erupció al mig de la tranquil·la Suècia em semblava de pel·lícula. Així que sense saber ben bé què pensar al respecte - una broma? un succés intranscendent? la fi del món? - em vaig concentrar en el proper tram de recorregut fins a Braunschweig.

El següent trajecte va ser en tren i fent escala a Hanover. Em va sentar prou bé. Sempre he preferit el tren a l'avió, o més ben dit a les estones als aeroports. Les estacions i els vagons de tren em semblen més confortables, menys freds i fins i tot més romàntics. Segurament hi haurà contribuït l'experiència d'un Inter-rail per Itàlia idílic fa anys i, si forceu la meva nostàlgia, el record d'anar a recollir o acomiadar a algun familiar a l'estació de Puigcerdà quan estiuejava a Alp. En definitiva, una estona entretinguda (em vaig aliar amb altres joves viatgers per pagar un bitllet compartit) i sense més notícies de la hipotètica lava apocalíptica (a el Mundo de dos dies abans que m'havia endut de la biblioteca lògicament no en deien res).

I vaig arribar a Braunschweig. El Marc m'esperava a l'estació però ja havia perdut l'esperança de trobar-m'hi, ell que ja coneixia els detalls de l'erupció. I l'alegria en veure'ns va ser doble: per tornar a estar junts després de mesos i per la gràcia que feia finalment haver superat la distància i els fenòmens naturals que ho havien fet difícil. Vam anar fins casa seva en tramvia i em vaig instal·lar, més tard vam sopar amb uns parell d'amics seus i per rematar el primer dia de visita vam anar a fer una cervesa amb companyia internacional...

Després d'aquell primer dia n'han seguit cinc més a la Baixa Saxònia alemanya. Ben aviat vam veure que el núvol de cendra s'estava enrient de tota Europa i que diumenge no se'm veuria de nou per Estocolm. També des d'un bon inici va començar un toreig memorable (que hagués posat d'en peus a la Monumental i a altres places de les quals desconec el nom perquè ni m'importa ni hi assistiré mai) per part de Ryan Air, la companyia de baix cost si tot va bé i d'un cost de deu mil metres d'alçada si van mal dades. La seva pàgina web estava inoperant i les línies telefòniques en espera robaven a innocents com jo. Total que vaig acabar optant per comprar un bitllet nou i deixar la cornada final en forma de reclamacions per quan torni a Estocolm. Que no es creguin que em tallaran la cua i les orelles....

Cal dir que la meva situació (estar d'Erasmus) no implica compromisos ni lligams que no puguin patir alteracions com aquesta. L'excusa per la meva absència en les obligacions acadèmiques és més que coneguda, i vivint a casa el Marc no m'ha suposat cap cost estar-me uns dies més aquí. La meteorologia ha compensat la seva jugada amb un temps sumament primaveral, arribant als vint graus mentre ens esteníem a l'herba fent hores extres d'irradiació solar, ja que havíem perdut moltes hores en els últims mesos. Al mal temps (volcànicament parlant) bona cara, que en diuen. A més, tal com he comentat en les primeres línies d'aquest escrit, el Marc i jo hem pogut tornar a fer de les nostres: anar amb bici, experimentar la nit de Braunschweig, enriure'ns del caràcter dels nord-europeus, adoptar l'accent balear més tancat quan ens en volem enfotre d'algú que parla o xapurreja el castellà (com xerrar de ses alotes), parlar de l'estiu, parlar de la resta d'amics...

I per acabar una última reflexió que sura en l'espai encendrat d'aquests últims dies. Escoltant RAC 1 mentre sopàvem, el Marc i jo ens enrèiem de la indignació de la gent a la que se li ha alterat els plans per l'anormalitat aèria. Efectivament hi ha hagut gent amb compromisos molt més seriosos que els meus que ha sortit molt malparada dels capricis del volcà islandès, però la indignació que es propagava al mateix ritme que el núvol no deixava de ser còmica, i les responsabilitats exigides fins i tot patètiques. Fills meus, és un volcà; una escopinada de lava de la mare natura, un rotet enverinat de les profunditats de la terra, una menstruació geològica esporàdica en el temps però molesta com totes (segons tinc entès); qui cony (aprofitant la metàfora) ens n'havia de salvar si no Déu tot poderós?

Mariners d'aigua dolça! Filibusters!

2010-04-15T00:26:00.003+02:00

Crònica esquemàtica del destacat del meu oci en una setmana atrafagada.

Oci nocturn:

Discoteca Embassador: Un bon lloc per passar una bona nit, obtenir material per a aquest bloc i procurar no tornar-hi. Ambient ortera i repulsivament presumptuós (americanes, gomina i molt de maquillatge), la música canònica per aquesta mena d’ambients (house repetitiu) i abundància del pitjor gremi a escala internacional (segons la meva humil opinió): el personal de seguretat. Seguratas, goril.les, porters de discoteca, i moltes altres noms responen a un mateix perfil de treballador. Com que tothom té al cap a què em refereixo, no m’extendré gaire. Només diré que a les perles que guardo de la meva experiència amb aquesta elit d’intel.lectuals nocturns (expulsions de la vorera, insults i altres mostres de cordialitat) he d’afegir el fet que un tiu amb un aire de Mat Damon a El caso Bourne no em deixés entrar perquè deia no trobar-me en una llista en la que (de forma humiliant) m’havia allistat el dia abans. Una amiga va ser prou murri com per fintar la musculatura i vaig acabar entrant-hi.

Discoteca Debaser: Un bon lloc per escoltar bona música quan un ha estat respectuós amb la seva economia durant la setmana. Mai si entra de franc però sempre se’n surt havent ballat bé. Un bon repertori de rock que sempre comença amb l’actuació d’un grup modernet i jove, sovint suec o britànic, per acabar amb un DJ que acostuma a punxar clàssics durant la resta de la nit. Un bon lloc per gastar la sola de les bambes i, perquè enganyar-nos, algunes corones en cervesa. La gent que s’hi deixa veure acostumen a ser membres fervorosos de la religió de l’estil alternatiu suec, que si ve pot ser un símptoma de superficialitat a l’alçada de la de la fauna de l’Embassador, ofereixen més varietat i ballen de forma més descarada, a més de tenir un gust musical indubtablement millor.

Oci cultural:

Vasa Museum: No tot ha estat vida nocturna. La tarda de diumenge la vaig aprofitar per endinsar-me en aquest museu de temàtica històrica. Tot i que ja sabia què anava a veure, no va deixar de sorprendre’m el fet que un vaixell descansés en l’oblit del fons del mar durant 333 anys per acabar retornant primer a la superfície i després a les instal.lacions del museu actual gràcies a l’acció de l’home.

El vaixell, construït per ordre del Rei Gustau Adolf II de Suècia, va sortir a la mar des del port d’Estocolm l’agost de 1628, però tant sols un centenar de metres més enllà es va enfonsar en un ridícul majúscul per la flota sueca. I no va ser fins als anys seixanta del segle passat que un investigador particular, Anders Franzén, el va localitzar al fons del mar i va moure tots els fils perquè el Vasa recuperés la superfície i el ressò mundial. Part de la gràcia de la història està també en les aigües del bàltic, ja que el mol.lusc que debora les restes de fusta en aigües salades no hi és present, així que cap bitxet es va poder dedicar a mossegar aquest vaixell imperial.

En definitiva, un fet històric molt peculiar i en el que un pot fer volar la imaginació, inclús en excés (jo vaig fantasiar amb la vida pirata, el rom i les tempestes oceàniques). Només destacar-ne una curiositat. Entre la contextualització de la història del vaixell hi havia recreacions de cera de les cares d’alguns dels que van perdre la vida en el neufragi (uns 50 entre el total dels 150 tripulants) a partir de les restes trobades. Els diferents cranis han permès als paleontropòlegs recrear aproximadament l’aspecte d’aquests malhaurats, donarlis una cara i, el que més gràcia em va fer, una classe social en funció de l’estat de la seva dentadura.

Lligant-ho tot plegat, aquesta setmana he pogut reafirmar tres creences de les quals ja no em quedaven dubtes prèviament: el segurata és una espècie hostil molt avançada en el procés de globalització, el rock and roll mai serà desbancat pel house perquè els separa un abisme, i per últim per molt que tots acabem en un forat sota terra (o en la profunditat marina) les diferències de classe són una pauta amb la que els segles no han sapigut acabar. I si no compareu maxilars, incisius o ullals.

Perdó, se m’oblidava una quarta veritat a la que no he fet referència abans, potser perquè és massa òbvia: que el Barça és molt millor equip que el Madrid i que cap altre. (Oci esportiu i memorable).

Ensaïmada de xoriço.

2010-04-06T02:45:00.002+02:00

La família, aquest conjunt de persones sempre presents en la vida d’un sense haver-les triat ni poder alterar el seu caràcter, una xarxa tramada d’emocions conviscudes que poc té de racional, rols que cadascú assumeix sense instruccions ni prediccions…Deu ser per això que un no pot evitar tenir sentiments contradictoris al respecte, perquè sopant un dijous és la pedra amb la que un ensopega a cada cantonada però passejant divendres torna a despertar l’instint animal que ens faria protegir-la de qualsevol mal, encara que no en sapiguem, i a l’hora prendre-la com el remei primari quan un necessita consol, encara que no el trobi. La meva família ha aprofitat les curtes vacances de Setmana Santa per venir-me a veure uns dies i el resultat final ha estat inevitablement de satisfacció pels dies que ha durat el retrobament.

El cas és que, com cada visita i en aquest cas de forma més exagerada, no han vingut sols sinó carregats amb coses que saben que trobo a faltar, fonamentalment menjar. La meva nevera té ara un aspecte sensacional, amb les últimes tendències en formatges i embotit. Ya hay comida ibérica en Björnkulla. Però a part de la teca també m’han portat roba pel bon temps i algun diari de la setmana passada perquè pogués deixar per una estona de llegir l’actualitat en format digital. Precisament aquesta tarda, després d’un bon dinar aprofitant les reserves, he estat llegint atentament una notícia que venia en el diari del passat dimecres. Anava d’un xoriço, i no perquè fos un reportatge culinari o un article que destaqués les qualitats nutritives d’aquest aliment que ara m’espera a la nevera, sinó perquè feia referència a l’expresident de les Illes Balears, exministre de Medi Ambient i, des de fa uns dies, exmembre del PP, Jaume Matas. Ja havia llegit la notícia uns dies abans de que el subjecte en qüestió estava ficat i de ple en el cas de corrupció Palma Arenas, així que la sorpresa i la incredulitat les tenia ja superades, però avui he pogut saber més detalls sobre el tema. Deixant de banda la indecència d’aquest personatge que no mereix ni el qualificatiu d’embotit ibèric, havent tingut la cara de desviar cap a la seva butxaca i cap a meetings del PP ni més ni menys que 60 milions d’euros (això si, després els més entesos afirmaran amb posat seriós i assenyalant xifres de dèficits pressupostaris que els populars sempre condueixen millor l’economia del país), el que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’acta del jutge José Castro en la que estableix la pena de presó provisional amb fiança de tres milions d’euros per l’imputat. No per la condemna, que entenc que s’ajusta a la legalitat, sinó per com s’expressa el jutge. El tal Castro sembla estar empatxat dels chanchullos i la forma amb la que tracta de justificar-los l’acusat i decideix fer ús de la ironia, tal com recull la premsa en diferents exemples de les 147 pàgines de l’acta escrita pel jutge. L’actitud de José Castro em resulta comprensible i gens condemnable, però no deixa de semblar-me una mostra de la impotència i la inoperància de la justícia a Espanya. Que la única arma efectiva contra delinqüents en la primera línia de la política sigui l’astúcia verbal d’un jutge em sembla lamentable. Tres milions d’euros de fiança? Però no havíem quedat que n’havia desviat seixanta i que no se sap quants en té d’amagatotis als Estats Units? Qui assegura que no comprarà la seva llibertat amb diners xoriçats? I perquè, perquè quan s’acumulen delictes només es pot imposar una pena de presó tres vegades superior a la del delicte més important? Si les penes per don Jaimito sumen fins a 64 anys, perquè n’hauria de complir només 24? On és la proporcionalitat en les condemnes? Que si home, que la ironia si és fina sempre fa mal, però amb gent amb tan pocs escrúpols un es queda més tranquil veient-los entre reixes. Si el que el jutge vol es treure’n suc literari, que escrigui un bloc, que els principiants sempre necessitem models a seguir, o encara millor, estic segur que els grans Antònia Font, sent veïns d’en Matas, en podrien fer una cançó memorable.

En definitiva, i aparcant la gentussa per tornar a la família, els meus lligams de sang s’han tornat cap a Barcelona abandonant-me a la fortuna dels vents nòrdics. En realitat no, saben que em deixen ven alimentat i envoltat de bones amistats. Cal dir que entre aquestes últimes, però, hi ha algun merengue confessat, espècie especialment hostil aquesta setmana. Ja se sap que, fins i tot en les millors famílies, a cada convent hi ha una monja puta.

El único fruto del amor es la banana.

2010-03-31T19:42:00.001+02:00

Aconsellat per la meva professora de suec avui he provat sort a les parades de fruita de Hötorget. Ho ha aconsellat a tota la classe aprofitant que parlàvem de verdures, no és que tinguem una relació preferencial o que mantinguem un affaire, per si de cas algú malpensava. Es tracta d’una plaça cèntrica passada la zona més comercial de la ciutat i tot just entrant al barri d’Östermalm. És curiós que en aquest punt convisquin dos rituals socials tan diferents: anar a mercat i assistir a l’Orquestra Filarmònica Reial d’Estocolm allotjada dins el Konserthuset, l’elegant sala de concerts d’Estocolm. A Barcelona la Boqueria i el Liceu també es troben l’un a prop de l’altre, però aquí es donen la cara literalment. Cal dir que les parades de Hötorget no son ni la meitat de les que un es troba a la Boqueria, ni el seu gènere fa la mateixa pinta; en definitiva no té el color, ni les olors ni l’encant del millor mercat de Barcelona.

Centrem-nos. Com ja he dit hi he anat no per satisfer els meus gustos musicals més aburgesats si no per comprar tres plàtans i un parell de pomes, perquè anava curt de fruita. No ho tenia gaire premeditat, simplement he aprofitat que aquesta tarda tenia coses a fer per la zona i que, pel que m’havien comentat, era bona hora. Les parades tanquen a les sis de la tarda i si un s’hi apropa a partir de dos quarts els venedors comencen a rebaixar preus per treure’s gènere de sobre i recollir ràpid. Cap a aquesta hora és quan m´hi he deixat caure, i efectivament venedors amb aspecte i accent de l’Orient Mitjà anaven cridant el que dedueixo que eren ofertes de rebaixes. Deurien estar cridant la versió sueca del ”meee loooo quitan de las manos” o ”venga guapa, que sale muy bien hoy la coliflor!” o el repetit ”mira reina, que te’n regalo una!”. Val, d’acord, la meva mare ara em diria que de que estic parlant si faig la compra cada cop que hi ha un eclipse lunar, però aquestes exclamacions formen part del folklore català més elemental. Tot i així a mi m’han calat ràpid l’aspecte de guiri (menyspreant les meves nocions de suec) i es limitaven a repetir-me ”half price, half price!” assenyalant-me plàtans, maduixes i altres fruites amb les que Nostre Senyor ens proveeix cada dia. Al final he comprat plàtans i pomes que anaven a euro al kilo i el dependent m’ha obsequiat amb un parell de mandarines. Els obsequis a mercat mai m’han inspirat gaire confiança, però aquell home era simpàtic i un ha d’assumir el seu rol de passerell quan compra fruita fora del super per primer cop a Estocolm. ”Thank you my friend” .”Tack”.

Espero que aquestes paraules us hagin fet entrar gana i que gaudiu d’un bon sopar mentre el Barça conquereix Londres, i una última consigna per una peça de fruita molt sucosa que avui ha madurat una mica més: que bufis fort i les apaguis.

När katten är borta, dansar råttorna på bordet

2010-03-24T18:19:00.003+01:00

Aquesta setmana un estrany fenomen ha alterat la tranquil.litat i l’harmonia de qui habita al 26 de Björnkullaringen. Un exèrcit combinat i coordinat de màquines i personal administratiu (encara que no ho sembli, diuen els entesos que són coses diferents) s’ ha sublevat en contra de la figura del jove Palmera Klein.

El primer succés paranormal va ser l’aparició sobtada, i des del buit d’una agenda que no es porta al dia, d’una entrega sobre el paper dels Germans Musulmans al règim autoritari Egipci. Aquest primer cop fou superat amb una ràpida resposta: una provisió de diversos llibres de politòlegs que es dediquen a disseccionar règims autoritaris a l’Orient Mitjà. Un matí de dilluns productiu va culminar un efectiu moviment geoestratègic de l’exercit palmerenc. Però després d’un acomodament crepuscular al sofà de casa les forces enemigues van atacar de nou. Els rebels van perpetrar al camp base de la resistència palmeriana, a la seva pròpia habitació, apoderant-se de la voluntat del que fins llavors havia estat una màquina fidel: el seu ordinador s’havia desconfigurat! Les bases documentals de les forces resistents havien estat destruides. L’artilleria rebels, com queda reflectit en aquestes línies, cada cop era més devastadora. Tanta agressivitat inesperada va obligar al jove ferit de guerra a exiliar-se provisionalment per dissenyar una estratègia que li permetés recuperar terreny, en un matí de dimarts boirós i sòrdid. Mentre ordia un intel.ligent contraatac, un caixer automàtic de les forces repressives enemigues li havia seguit la pista i quan el jove soldat va voler extreure unes poques corones per recuperar forces amb un cafè la màquina enemiga li va donar bitllets enormes, convidant-lo a dilapidar el fons de la resistència. Feixistes! Però tot i la miserable i constant pressió, el nostre combatent va protegir la seva cartera de mirades enemigues, pispes invasors i oportunistes immorals. Les legítimes forces palmerenques guanyaven temps i planificaven amb precisió, però un últim contratemps encara havia d’arribar. Assalt brutal d’incompetència burocràtica. Un no pot fer suec dos perquè ho hauria d’haver demanat amb temps, encara que només siguin quatre gats a classe, si cal la professora farà un monòleg abans d’alterar cap tràmit sagrat. Salvatges incomprensius! El que podria haver estat la carnisseria final per un atac sorpresa d’incompetència va acabar sent esquivat gràcies a un àgil moviment del, llavors ja ascendit, Comandant Palmera Klein: plantar-se a classe per la cara. La professora va resulta ser un aliada infiltrada en les forces enemigues, i de la forma més clandestina i amb els nervis de qui comet la més gran de les traicions va deixar seure el Comandant entre la resta dels presents.

I un cop conquerit l’àmbit docent amb el fronts suecs i egipcis recuperats a les forces enemigues, la victòria final ha quedat encarrilada. Els fons del Comandant han tornat al banc, que si fos per ell seria jutjat per sublevació militar i, perquè no, per escanyapobres. Un govern legítim i harmònic es torna a apoderar de la situació al 26 de Björnkullaringen, i el Comandant abandona el càrrec per qüestions de salut i per conviccions pacifistes.

Enlloc d’aquest tràgic relat bèl.lic amb final feliς un hagués volgut escriure sobre la reforma del sistema sanitari als Estats Units, sobre com es manifesten els primers símptomes de la primavera a Escandinàvia o argumentar perquè Messi és i serà millor que Maradona, però les circumstàncies ho han impedit. Abordaré un d'aquests temes aviat, paraula d’en Màrius.

Jo, Marquès de Fleminsberg...

2010-03-20T14:21:00.003+01:00

El meu germà, arquitecte de formació, professió i sobretot vocació, em va demanar fa uns dies que el posés al dia de les últimes tendències projectades pels col·legues d’ofici suecs. Jo d’arquitectura no en sé res, només tinc les meves pròpies concepcions del que és estètic i funcional, tot i que em costa fixar-me en els edificis, la veritat sigui dita.

A Estocolm les construccions que més han retingut la meva atenció són probablement l’Ajuntament, el Parlament, la biblioteca de la ciutat i una antiga fàbrica de cervesa al nord oest de Sodermalm, la München Bryggeriet. El primer i l’últim, deixant de banda que l’Ajuntament és un dels emblemes de la ciutat (“el macho alfa arquitectónico de la ciudad”, com diu la meva guia) són dos edificis que em cauen especialment simpàtics. Un a cada banda del Malaren es donen la cara, gairebé desafiants. Son tots dos de la mateixa quinta, la Bryggeriet és va aixecar a mitjans del XIX però va ser reconstruïda gairebé totalment després d’un incendi a finals de segle, el Stadhuset és del 1923. Des de Kungsholmen, imponent, majestuós i fardant de torre, es mira l’ajuntament l’antiga fàbrica. Li refrega el seu caràcter institucional, la seva capacitat d’atraure guiris i les tres corones que se li poden veure des de gran part de la ciutat, la cirereta d’or d’aquest pastís prepotent. A l’altra banda, des de l’atractiva Sodermalm, l’antiga fàbrica respon amb posat indiferent, a ella no l’ha mogut d’allà ni una proposta del propi govern de la ciutat fa pocs anys. “Si si, dels cabrons que aculls cada dia, no saps com treure-te’m del davant eh?” “Total perquè et montin concertets de segona i exposicions per l’oblit, ja et podrien haver tirat a terra…quan acullis un banquet dels Nobel, m’avises.” “Mira seu de xoriços i corruptes, quan a tu encara t’untaven ciment, jo ja produia 60.000 empolles de birra per hora que feien les delícies de, entre moltes d’altres, les boques seques dels obrers que t’aixecaven”. Va, que en el fons sou vells amics, esteu fets de la mateixa pasta…

Però més enllà dels símbols característics de la ciutat i fora d’aquesta he trobat un lloc interessant. Em refereixo a la biblioteca de la meva universitat, la Södertörns högskola. No té ni deu anys, la van aixecar al 2004, i s’hi està molt bé. Molt de vidre, molta llum, molts colors i molt de disseny. Un funcionalisme modern i espaiós al meu entendre. Com que no sabria dir-ne res de l’estructura tractaré de descriure el seu ús diari; com s’hi està un quan estudia o hi perd el temps, vaja. No tinc la imatge de la distribució totalment definida bàsicament perquè procuro no estar-m’hi gaires estones, però hi ha dues plantes amb taules escampades a prop del perímetre de l’edifici, les prestatgeries de llibres estan a la part central, separades per una renglera d’ordinadors. També hi ha algunes sales de treball en grup, petites naus insonoritzades. Aquestes són les plantes per qui vol treballar o fer el que sigui tolerant una mica de soroll, no s’exigeix gaire silenci. Entre totes dues plantes n’hi ha una de més petita, i aquí és on no se sent ni una mosca, el meu lloc preferit de la biblioteca. És una sala allargada amb pupitres blancs empotrats en grups de quatre, i dissenyats de tal manera que quan t’hi asseus quedes enquadrat entre els seus costats; així és difícil distreure’s mirant noies o perdent la mirada a través de les immenses finestres. A cada banda de la sala, per contra, hi ha una renglera única de butaques on un s’hi pot acomodar com un marquès. La gent no s’està de res, i jo no em quedo curt. Ningú dissimula anar descalç, els peus a la taula, que si postureta fetal, que si les cames penjants perquè relaxa, glopets de cafè, ara una migdiadeta…tot amb la màxima naturalitat: la dura i sacrificada vida de l’estudiant, sobretot el d’Erasmus, requereix instants de pau en aquest calvari universtari, tantes neurones sacrificades es mereixen un homenatge en forma d’espaxurrament. Hi ha una petita trampa, però, i és que segons on seguis et veu tothom qui entra a la biblioteca des del pis d’abaix. La intimitat d’un es veu atemptada encara que estigui disfrutant, com quan un va a la piscina a fer un banyet però ha de fer el recorregut des dels vestuaris amb banyador ajustat, també conegut com a marcaxurra. Segur que a més d’un suec l’han pescat amb la babeta penjant, fent-se una burilla o rascant-se les parts creient-se al sofà de casa seva. Tot som humans i estudiants, però, així que la reacció sempre haurà estat de comprensió, inclús de tendresa davant la innocència de la intimitat aliena. Pels interessats, l’estudi d’arquitectes responsables del projecte és el Malmström & Edström arkitektkontor ab.

Tantolunden l'últim

2010-03-13T15:20:00.000+01:00

Ai, quina setmana està fent! Com es deixa veure el sol, amb quines ganes! Ha perdut la timidesa, es riu del gris que el tapava i ens va deixant bassals al terra. I en el camí de cada dia, convidats que no es presenten, un nou decorat sense canvi d’escena. Cega el reflex de la llum en la neu, esquivem l’aigua i el gel fet pasteta. El blau no pot ser més clar i multiplica l’espai mentre esperem el tren. Amplitud de mires. I ens trobem els de sempre i alguns dels de not tant sovint; converses transitòries, direccions i plans pel dia. “Em faré arreglar el rellotge, saps on m’ho poden fer?” El Bruno sap d’una rellotgeria. “Si?On és?”Al la plaça X, al costat del bar Y, el que fa cantonada. “Ah, just entrant al barri Z?” No, al costat de la parada de metro més cèntrica, a la plaça més concorreguda, a la zona amb més botigues, dins del nucli més engollidor, la major força magnètica…Capullo, portes sis mesos vivint aquí, no deus saber ni com sortir de casa teva. Ens veiem aquesta nit. I no baixem on de vegades sinó on de tant en tant, avui no podrem mirar l’àngel que ven hamburgueses, la paradoxa feta bellesa, la carn més tendra venent la pitjor vedella, la pitjor víctima de la pitjor mecanització, capitalisme salvatge. La Washburn ve amb nosaltres, aviam si li curen l’afonia a la botiga d’instruments. I ens até un noi de la nostra edat. Com si agafés un rebot en basket amb poc temps per contraatacar, surt del taulell interpretant que està ocupat. Diu que Noséqui ara ve, que és qui domina el tema. Noséqui ja és aquí, una perilla cuidada és prova de la seva essència rockera. Que treballi en una botiga de guitarres també ajuda. Intenta treure-se’m de sobre, vol esmaixar aprofitant la passada del principiant donant-me la direcció d’un altre rocker de la zona. Em dona una caixa de llumins on diu “STEVIE KLASSON MUSIC”, l’adreça i el telefon. Ell, Noséqui, té instruments en espera. Rasco una mica perquè es miri la guitarra al menys per sobre. Em dona un diagnòstic amb agilitat, res seriós, no cal que anem a veure el Stevie, només l’he de ficar al lavabo quan em dutxi. El fred li ha passat factura. Sí, també a ella. I creuem, no el carrer, si no tot el sud de la ciutat. Gràcies per portar-me a l’autopista és l’escopinada irònica del dia del Bruno. Un altre que tornarà a casa i amb prou feines podrà descriure de quin color era la neu. Ja tenim l’Ericcson Globe als morros, després que s’hagi anat fent gran a mida que ens apropàvem. Amb imaginació és un gran iglú, o potser un satèl·lit espacial caigut del buit del cosmos en perfecta posició i sense haver patit destrosses. Simulo ser un rocker apunt d’entrar-hi per oferir un espectacle inoblidable a un públic entregat mentre el Bruno immortalitza el moment amb poca gràcia. Senyora, faig l’esforç de preguntar en suec i em diu que són siusplau cent-vint corones per pujar a un ascensor. Des de baix ja és prou bonic. I la gent que surt del metro ens ignora quan els demanem que ens senyalin al mapa el punt exacte on ens trobem. Finalment vostè! Ànima caritativa, mare exemplar, Venus emergida de les profunditats de la xarxa de transports públics. Gràcies, ho trobarem. Comprem carn amb regust de merda, i sense ser servits per mans angelicals. Aprofito aquest instant per recordar la seva visera; ridícula, però li queda sensacional. Vull anar a la zona de casetes pel cultiu que es veuen des del tren. Anem-hi.“Òstia! Una botiga d’estisores” és l’exclamació estúpida que un pot fer en malinterpretar el cartell d’una perruqueria a la distància, el que ve després és la construcció d’una broma fàcil que el meu amic no dubta en explotar. Que pesat, Ringvägen deu ser el carrer del gremi de perruquers, para amb la brometa. Ja hi som, aquí tenim el parc amb les casetes de cultiu. Tantolunden, diu al cartell de l’entrada. I hi ha poca gent, els arbres estan pelats, dos gossos es barallen, la neu segueix cegant…Les casetes posen coquetes durant la breu sessió fotogràfica que els hi dedico. Mentrestant el Bruno, desafiant amb la mirada l’horitzó, pensa o s’emboba en francès. Passem per davant del Strand. Aquí vaig venir al concert, està bé i hi ha noies guapes. Això t’interessa eh, murri? Creuem, però no de carrer, sinó mig sud ara, d’Est a Oest. I se’m congelen les mans, però no em posaré guants que ja les hauria de tenir adobades a aquestes alçades. No hauríem de fer cap referència al temps que fa mai més, parlar del fred aquí és tractar una obvietat, tenim més recursos per les nostres converses. De passada no pensarem tant en el fred que fot. A quina hora surt el teu avió demà?

Interiorisme escandinau.

2010-03-09T03:28:00.003+01:00

Una de les mestres que en Màrius Palmera Klein va tenir durant la seva infantesa va dir un dia a la seva mare: “en Màrius té un món interior molt ric…”. En Màrius ha crescut força des de llavors (tot i que sempre ha estat dels baixets) i des de fa un temps ell mateix s’ha adonat que sí, que té un món interior realment espaiós, fins i tot a vegades li sembla excessiu. Tant d’espai pot resultar confortable i estimulant quan un s’ho imagina, però en Màrius s’ha endinsat tant en el seu refugi que de vegades no en troba la sortida. A vegades es recorda a si mateix quan es passava la tarda jugant amb ninots, creant fantasies domèstiques que s’acabaven sempre en un moment en que es mirava els protagonistes i ja no sabia que fer amb ells. Llavors canviava de joc, potser construccions, moltes vegades recrear partits de futbol. Però arribava un moment en que pensar un nou joc ja li feia mandra i havia d’anar a molestar a algú. En Màrius fa temps que de tant en tant i de sobte es troba amb que no sap ben bé a què jugar i no sap què fer. Passa moments magnífics, aventures com les viscudes de nen a la seva habitació o a l’alçada d’aquelles tardes d’estiu amb les seves cosines. Elles eren immillorables dependentes a la parada d’un mercat i ell sorgia d’imprevist per entrar a robar, tot sota el sol calent de Comarruga. Ara en Màrius, fins i tot quan està gaudint d’un lloc nou, d’un nou paper, té sempre el neguit de pensar a què jugarà després, de si serà prou divertit, o de si el que ara l’entreté és realment excitant. El neguit se li fa tant pesat que enlloc de molestar algú o pensar en una altra diversió no deixa de preguntar-se perquè no juga despreocupat com abans. És llavors quan es troba amb la por, l’amic Màrius, tot mirant-se el melic, escrivint en tercera persona. I la por mai li proposa jocs divertits. Per sort, però, ell no perd les ganes de jugar i s’esforça en gaudir de les seves aventures i en buscar-ne de noves. Poc a poc va veient que el gran mar de nostàlgia, tragèdia i romanticisme que creu portar dins seu no és més que una banyera domèstica i es consola pensant que per certs humans és costum banyar-s’hi sovint. Tot i això s’auto-exigeix la costum ecològica d’una dutxa, si cal reflexiva, però sense un consum dramàtic d’aigua. A més a més, en dies com avui, en Màrius s’adona del que la gent que l’envolta pot fer per ell. Avui ha vist com nous i vells amics el feien gaudir d’un dia esplèndid, sense que calguin comparacions, si es que se’n pot fer alguna. I demà per sopar potser no tindrà pastís, un no fa anys cada dia i el d’avui de tan bo ja s’ha acabat, però els qui avui l’han fet feliç el seguiran envoltant. Ells són part de les fantasies que en Màrius té per davant.

Little Rusky Lionheart

2010-03-03T20:36:00.001+01:00

Now I will try to give my personal opinion about the book, though I have already made a subjective description of the characters. Under my point of view we can find two messages in this story, despite they do not exclude or negate each other.

One is strictly directed to kids, a kind of reference for children that are growing up and face new circumstances. This childish message also pretends to incite imagination, to stimulate dreaming and experiencing fantasy. We could say that this is a common message in most books written for children: histories that have ethical content or try to give some values to kids, while at the same time they try to be amusing to entertain them and make them like literature.

A second intention that one can observe in this book is a more philosophical one, and perhaps directed to people in any age. It has a lot to do with what I have already written while describing the main characters of the story, but also with the development of the plot. The story shows how it is impossible to move from a world of trouble or sadness, the Earth, to a world of happiness, Nangiyala. Life is not black and white, instead it is an uncertain scenario where good things and bad things are always present and where we should seek for the former and learn to deal with the second. Life is unpredictable and what we have to do is to try to retain what we can feel that is vital for us. In Karl’s case that is his brother, Jonathan’s love. Even though his life keeps changing (actually he lives in three different worlds) he has always a permanent need: living by his brother side. And while trying to satisfy this constant desire he grows up, he faces trouble, he knows other people to look up on, and he keeps searching for new adventures.

What I am trying to say is that to me the whole book is a metaphor of life. One can say that we never reach the meaning of life or happiness, those are not absolute concepts or defined goals, but unpredictable paths that one himself has to build and that we never finish until we die. While we make this path we meet people in the same situation as us, some more conscious about it and others that seem to be walking asleep. During our life we keep building dreams and trying to make possible a pleasant future, but we do it in a permanent state of doubt that makes us be afraid in the present. A good piece of advice that this book can give us is to try no to link or dreams to the future, if we always try to live our life regarding what we expected we will always meet frustration from time to time (which anyway is inevitable sometimes), so perhaps the best way is to try to focus in what makes us enjoy the present. But I don’t think that the writer means living the present unconsciously or without any intention. I think that what she tries to tell us is that we shouldn’t be afraid of what expects us in life, and instead we should use our present time in the best way we can think about. Despite, it is not easy to define what it is that provides us pleasure, what feeds again frustration, but we must deal with that and be conscious of the difficulties we will have to face meanwhile we search.

A chuiqui chiqui chiqui chiqui chiqui taum!

2010-02-28T22:45:00.000+01:00

Aquesta setmana he rebut la primera visita des de que vaig arribar. Ha estat una amiga també acostumada a viure a l’estranger, havent abandonat Milà ara fa tres anys per instal·lar-se a l’Eixample Dreta de Barcelona. Retrobar-me amb una vella coneguda ha estat per descomptat una gran alegria, ja que ha suposat tornar-la a tenir a prop per uns dies després de temps sense veure-la. Però a més a més era la primera vegada que podia ensenyar el meu nou hàbitat a algú que el desconeixia i ha sigut emocionant.

D’entrada veure-la arribar a l’aeroport d’Arlanda va ser graciós. Li havia demanat que em portés la canya de pescar per empaitar salmons, després de que un col·lega francès m’expliqués que ell ja ho havia provat, i la pobre així ho va fer. Des de la cafeteria on l’esperava des de feia estona la vaig veure carregant la maleta i la canya i amb cara d’expectació, buscant-me entre la poca gent que esperava viatgers. Els primers trajecte en autobús, la seva primera experiència escoltant el suec, posar-me al dia del que fan les amistats que compartim (tot i que parlem sovint i ja sé més o menys com van les coses) va ser l’aperitiu de la seva estada. Durant aquests primers moments se’m feia estrany vèure-la allà al meu costat, infiltrada en el nou món que he estat descobrint els últims mesos. Era simplement una vella cara coneguda dins la meva nova realitat quotidiana, i la combinació em resultava còmica. Una cosa semblant em passa quan faig algun dels recorreguts fins l’estació de tren o fins la universitat escoltant música al mp3 i de sobte em surt el Peret cantant una rumba. Combinar un cel gris, un camí ple de neu i gent carregada que ve del súper amb la veu del mestre cantant “Ana María, Ana María que dolores, esa gitana va robando corazones” és sensacional. Em diverteix pensar, sobretot quan m’he d’afanyar perquè faig tard a les classes de suec, que ningú podria imaginar el que estic escoltant. Així que d’entrada veure-la entre suecs era com si la veiés ficada en un experiment, un pobre hàmster en mans d’un científic. Però quan ja vaig assimilar que realment ella també estava a Suècia em van entrar ganes de parlar-li de tot el que se’ns creuava i de portar-la a alguns dels racons que sabia que li podien agradar. Va ser llavors quan vaig constatar que realment començo a estimar aquest lloc on he anat a parar, que dins meu va creixent lentament un cert sentiment d’orgull al respecte. Realment notava que treia pit a mida que li ensenyava nous racons de la ciutat, i quantes més fotografies ella feia més realitzat em sentia.

A més a més, i com no, he pogut presentar-li les meves noves amistats, un altre gran motiu d’orgull pel meu ego. M’ha alegrat que hagia agradat a la resta i que també s’endugui un bon record dels meus companys d’aventures. Hem compartit àpats, recorreguts per la ciutat i una nit de divendres a l’alçada del que la convidada mereixia. Suposo que precisament perquè és una noia molt alta la nit es va descontrolar una mica i tot.

Després de tot plegat ella ha marxat aquesta tarda. L’hem despedit amb una altra col·lega a l’estació d’autobusos tractant d’evitar dramatismes, però sabent que se la trobarà a faltar. Cal dir, però, que la seva visita no ha estat l’única novetat aquesta setmana, o si més no que la seva arribada ha portat nous aires, i mai millor dit. Si fa deu dies ens vam llevar a -23 graus, les temperatures han pujat darrerament fins a arribar avui a uns pocs però insòlits graus positius. Tot i que encara queda molta neu que s’ha acumulat i que probablement el mercuri dels termòmetres tornarà a anar-se’n de puenting de tant en tant, sembla que estem visquent els primers indicis de la retirada de l’hivern. Un hivern intens que s’ha allargat tant que ara li depara una mort lenta i agònica. A la reraguarda s’amaga impacient la primavera, però nosaltres l’esperem tranquil·lament tapats amb rumbes i altres abrics per l’ànima.

Passi passi, que veurà el piset.

2010-02-22T02:20:00.000+01:00

Rågsved és una de les poblacions de l’extraradi d’Estocolm, concretament al Sud Est, dins la comunitat d’Huddinge. Avui m’hi he apropat donat que una amiga i jo estàvem convidats a sopar a casa d’uns veïns de la localitat. El trajecte en autobús des de Fleminsberg són només deu minuts, però el retràs acumulat del transport públic pel mal temps l’han fet una petita agonia. Un quart d’hora plantat al carrer a quinze graus negatius no és com esperar al 17 perquè et pugi a casa des de la Barceloneta. Així que era mitja tarda quan he trepitjat Rågsbed amb els peus adolorits. En Jeppe ens esperava a l’estació per guiar-nos fins casa seva. Pel camí ens ha explicat que el lloc on ens trobàvem havia estat una de les zones més marginals de la perifèria de la capital, sobretot durant els setanta castigada per un alt consum de drogues. L’expansió d’Estocolm, ens comentava, ha fet que avui en dia el contrast en quant a nivell de vida no sigui tan exagerat. La línia verda del Tunelbana (el metro) arriba fins la localitat i força gent jove opta per instal·lar-s’hi quan no es poden permetre pagar els lloguers que se’ls exigeix al centre de la ciutat. Ens ha ensenyat el contrast entre els últims blocs construïts i els que es van aixecar als setanta. Els primers són més petits i funcionals mentre que els més antics són alts i bastant aparatosos, però no es pot comparar al cinturó de Barcelona, la concentració d’habitatges és menor i la zona molt més verda. Com és normal el Jeppe i la Janni, la seva nòvia, viuen a un dels edificis construïts fa relativament poc.

En arribar ella ens ha obert la porta, ens hem tret les sabates i ens ha ensenyat el pis. Deuria fer uns setanta metre quadrats, tenia una bona distribució i estava decorat amb bastant gust. Poc amoblat però amb molta cura dels detalls. Un penja-robes antic elegant, posters del Moderna Museet, les parets empaperades amb estampats originals i una cuina especialment acollidora, amb una taula vermella i rodona amb cadires a joc que semblaven trets de les ilustracions d’un conte infantil, feien sentir bastant a gust. Hem segut a sopar quan encara no eren les sis de la tarda i ens hem servit el una mena d’estofat a base de bolets i hortalisses. La parella d’amfitrions és vegetariana, per tant no hem menjat carn. Molt moderns ells. Només portaven un any visquen a Estocolm i ja estaven al corrent de totes les tendències del moment. Entre bolet i bolet he trobat a faltar mastegar una mica de vedella, però sóc un noi educat i no m’he queixat, fins i tot he repetit. Havia dinat feia un parell d’hores però el fred m’havia fet venir gana, i de tant en tant berenar uns rovellons no fa mal. Els postres m’han posat a prova, però, ja que hem menjat un tortell de poma i pera que havia cuinat jo mateix aquest matí. Una recepta fàcil per estrenar-me extreta d’un llibre que el meu germà em va regalar tement que em morís de gana. Es tracta d’una petita Biblia per joves aburgesats inútils que no passen de la truita a la francesa o abusen de la pasta i aspiren a alguna cosa més, i porta per títol Bueno, bonito y barato. 200 recetas tan ricas como económicas, d’Elena Figueras Albi i publicat per Debolsillo. “Crumble de frutas” és com l’anomena l’autora (pàgina 289). Han quedat bastant satisfets o així m’ho han fet creure.

Després d’un breu sobretaula ens hem desplaçat a la sala d’estar on hem seguit conversant una mica més còmodes. L’efecte sofà i una làmpada excessivament baixa m’han deixat una mica grogui durant l’estona que ha seguit fins abandonar la llar dels nostres amics. La temàtica de la conversa ha anat variant com si algú canviés de canal fent zàping després de dinar. Aviat he comprovat que no era l’únic a qui el sofà havia anestesiat, hem començat a parlar d’estupideses com ara els gustos més típics de les patates fregides de bossa a Suècia o les normes de la modalitat del Curling als Jocs Olímpics d’hivern. En els moments en que recuperàvem una mica de lucidesa hem arribat a parlar de les botigues de segona mà de la ciutat i fins i trot en un breu parèntesi hem torturat el nostres estovats cervells per abordar el tema de les properes eleccions al Riksdag a Suècia.

Ha estat una tarda de diumenge agradable i interessant quan un vol fer una mica el tafaner a casa d’uns suecs. Tenint-los davant al sofà, ella fent-li discretes carícies de tant en tant, ell mirant-la buscant que assentís les seves explicacions, m’ha xocat veure una parella tan jove (cap dels dos sembla arribar als trenta) tan instal·lada en la vida de parella de parella estable. És clar que el futur és imprevisible per tothom. Ell treballant a la Universitat i ella funcionària de la comunitat d’Huddinge no es deuen poder permetre excessives comoditats, els uneixen moltes complicitats, però també un préstec compartit del banc per pagar un pis de propietat. Però sí, tot i que a casa nostra un jove hagi de fer piruetes i salts sense xarxa per abandonar la casa dels pares, com ara viure en un cau amb deu conills més, no he sentit enveja per la vida que porta aquesta parella. No aparenten ser gent avorrida. Surten, tenen amics, inquietuds i es diverteixen; però semblen tenir-ho tan fàcil que tot plegat m’ha deixat un regust empalagós a dinàmica monòtona i acaramel·lada. Si és que només cal que et plantin a la cara allò que lamentes no tenir perquè hi trobis inconvenients, però potser ells també donen voltes a la vida que porten quan se’n van a dormir. O potser només pensen en el saltejat de verdures que compartiran feliços l'endemà.

Mr. Björk: la volta al món en cent-vuitanta lents minuts.

2010-02-17T00:47:00.000+01:00

Des de l’inici del semestre estic cursant una assignatura que porta per títol el que en català quedaria traduït com Suècia: Societat i cultura. L’enfocament del curs es basa en analitzar com és aquest país social i culturalment tant des del punt de vista dels autòctons com des de les mirades estrangeres, actualment i en perspectiva històrica partint de finals del segle XIX. Es tracta d’una matèria poc exigent en quant a esforç a l’hora de superar-la, no perquè tracti temes menors (la relació històrica amb els països nòrdics veïns, els orígens del paper interventor de l’Estat en la societat, com s’ha anat construint la identitat nacional sueca o el paper de Suècia en la Segona Guerra Mundial) sinó per la intensitat amb la que els tractem.

Qui porta aquesta assignatura és el senyor Björk, un home arribat fa poc a la cinquantena, blanc, més aviat alt i canós, però d’aspecte saludable. Per com ha explicat fins a dia d’avui sembla una persona culta i amb un bon coneixement històric. Cal destacar que no es mostra altiu ni arrogant quan explica, com a molts professors els agrada mostrar-se; ni tampoc és passiu o s’estalvia posar-hi una mica de ganes, com molts altres docents no poden evitar. El problema que tinc personalment amb ell és que se’m fa pesat. De fet sembla que no és una percepció únicament meva, un col·lega madrileny el va sentenciar després de la primera classe, “qué tio más brasas!”, va dir extenuat. El cert és que a la seva manera de parlar excessivament pausada i reflexiva se li suma un estancament crònic en cada tema que decideix abordar. A vegades després d’una pausa o per superar els seus propis murmurs d’indecisió reprèn l’explicació en un to de veu sorprenentment més alt, com si algú li hagués donat una necessària colleja de sobte. La seva manera d’escriure a la pissarra és molt estranya, com si no volgués ensenyar mai quina és la seva cal·ligrafia real i tractés de fer un tipus de lletra nova a cada frase. A més més li costa una mica crear conflicte o tensió per animar el debat a l’aula, però malgrat tot em cau força bé.

En definitiva, avui teníem sessió de seminari i he fet cinc minuts tard. Un cop he trobat l’aula (no sé perquè ens la canvien cada dia, potser per donar una mica d’emoció) m’he trobat a Mr. Björk i als meus companys apunt de començar la jugada. Les taules sempre estan distribuïdes en forma de lletra u, de tal manera que ningú està per davant ni per darrera de ningú. Avui m’he assegut de cara a la finestra, una mala elecció tenint en compte la dinàmica del brasas i que sóc propens a emvobar-me. Efectivament, uns minuts més tard he trobat una distracció. De fet no he deixat d’estar atent al professor, simplement no retenia gaire del que deia perquè estava concentrat comparant-lo amb un altre home. Resulta que a l’edifici que hi ha davant del de la meva Universitat li estaven traient la neu de la teulada. Concretament ho feia un treballador amb mono blau, de mitjana edat o un pel avançada i que feia una mica de panxeta. La seva feina era força mecànica: arrossegava una pala gran, feia palanca en la neu i en treia blocs d’un mig metre quadrat, s’apropava al final de la teulada i tirava els blocs d’altabaix. El que no he pogut evitar és comparar el ritme de treball dels dos homes. Mentre Mr. Björk arrencava amb molts connectors de l’anglès la seva explicació sobre els elements de base en la construcció del model suec, l’home de blau trigava el mateix temps (uns deu segons) en anar a buscar neu, carregar-la, llençar-la i tornar a buscar-ne més. Era una imatge còmica però bastant relaxant comparar totes dues formes de treball. De sobte la meva atenció s’ha desviat a causa d’un missatge del meu company d’habitació al meu mòbil. Em preguntava si m’havia endut la seva clau a més de la meva. Efectivament he comprovat a l’instant que tenia un joc de claus a la butxaca del pantaló i un altre a la de la jaqueta. Excel·lent, m'havia llevat fresc aquest matí. M’he lamentat pel meu pobre amic durant uns instants fins que he tornat a mirar cap a la finestra. La imatge que ara veia era encara millor que la d’abans. El senyor de blau s’havia aturat en la seva feina per fumar-se una cigarreta en plena teulada, assegut i sense pressa. Increïble, s’estava enrient del brasas descaradament, li estava donant peixet per veure si s’espavilava amb tanta divagació i aconseguia arribar al seu ritme de treball. Però res, el professor no alterava la seva velocitat, potser per orgull o potser perquè no podia.

Un descans ha interromput la meva observació obsessiva dels dos personatges i en tornar a classe he baixat dels núvols perquè es començava a debatre. Un dels exercicis estrella d’avui ha estat explicar quina imatge crèiem que els estrangers tenen del nostre país i si encaixa amb la que nosaltres mateixos tenim d’ell; si a cadascú de nosaltres se’ns veu com creiem que som, vaja. Després de que nord-americans, alemanys, francesos, croats i suecs diguessin la seva m’he pogut despatxar a gust quan pensava que ja s’oblidaven de mi. Una mirada de Mr. Björk i un directe “What about Spain?” m’han accelerat i amb la veu tremolosa típica de les meves intervencions en públic he tractat d’explicar que a Espanya el turisme de sol, platja, sangria i hotels a primera línia de mar és la nostre principal font d’ingressos, i que precisament per això circula pel món una imatge estereotipada en forma de toreros, sevillanas i paelles. Els he intentat dir que si bé sóm tan garrulos que no sabem vendre el que tenim, el cliché Macarena tapa cultura, gastronomia i un país plurinacional (si al centre no ho accepten com ho sabran fora?). I no feia referència només als llocs d'estiueig, que per les Rambles (multiculturals, diverses i sostenibles) baixen molts barrets mexicans. També he recordat que també tenim un passat negre que no hem d’oblidar i que les estampes assoleiades amenacen de deixar en l’oblit de cara al públic. El Caudillo li deien, els hi he comentat. El professor ha assentit sense afegir gran cosa, i el debat ha continuat amb tendència a tornar-se descafeinat. Abans d’acabar i amb el migsomriure que mai l’abandona ha repartit un totxo de fotocòpies a llegir per la setmana que ve. Si el meu col·lega madrileny no fes sonar tant la campana li hagués preguntat com li diuen a un totxo en la capital del Imperio, però ara em ve més de gust preguntar-li per com paeixen una derrota per la mínima davant l’Olimpique de Lyon.

Gemstomes cracking 'cause we're just to strong.

2010-02-14T03:32:00.000+01:00

Mr. Adam Green ha sortit a l'escenari amb moltes ganes de passar-s'ho bé i tot el públic ha gaudit d'ell. No caldria estendre's més en la crònica d'un concert de rock amb majúscules, però afegiré algunes línies per contextualitzar l'experiència viscuda fa només unes hores i així recrear-m'hi de nou.

Havent arribat amb temps per por de que la puntualitat sueca em deixés al carrer per culpa d'un aforament complert m'he trobat amb una cua molt modesta. Una vintena de persones esperaven l'opertura de portes per comprar l'entrada, que no es podia adquirir amb antelació. Tot i que faltaven més de quinze minuts per entrar i encara havien de tocar els artistes convidats no semblava que Estocolm tingués gaire ben considerat al mestre. Això si, entre els primers en fer cua era l'únic home; Adam Green no mourà masses però atrau a un grup gens menyspreable de fidels seguidores. Les primeres impressions, però, no han estat més que falses aparences. Podem dir que hem estat la meva acompanyant i jo els qui hem fet el panoli arribant després del rotet del berenar; la cua s'ha multiplicat a última hora (com si es tractés d'un partit al Camp Nou) i tots cap a dins contents. Com a curiositat puntualitzar que un cop a l'interior de la sala ens han ofert una magdalena, un detall poc adequat per l'ocasió però d'agrair.

El grup convidat, Jukebox the ghost, m'ha sorprès positivament. Es tracta d'una valoració purament subjectiva, mai sé de que em parlen quan llegeixo crítiques musicals i per tant no faré cap judici semblant. Simplement ens han fet ballar, tenien molt de ritme i cantaven bé, i el teclat m'ha semblat meravellós. Superats els preliminars (molt encertats) ha arribat l'hora del pocavergonya, el dandy, el descarat: Adam Green. L'entrada en escena ha estat digne d'estrella i s'ha entregat fins l'última cançó. Entre el repertori seleccionat de cara al (ara si) nombrós públic de la sala Strand d'Estocolm autèntiques perles com Gemstones, Emily, Jessica, Morning after midnight, We are not suposed to be lovers o la més potent i de comiat Baby's (Stockholm) gonna die tonight. Ha ballat compulsivament, ha saltat damunt del públic; ha acabat mig despullat, esgarrapat i acumulant litres de cervesa proporcionals a la suor que contínuament transpirava...tot sense que en cap moment desafinés la beu greu i elegant que el caracteritza. El proper dos de març aterra a la ciutat comtal, no us el perdeu.

Djurgården

2010-02-10T20:14:00.000+01:00

“Today it was my first time in the library. It’s really nice. No, I was in the main floor actually. The Swedes are crazy, when finally it is shiny they close the curtains. The one in my home University is really big and nice. It used to be a water deposit for the fountains of a big park that is right next to it. We have the Zoo really close as well. No, we don’t smell the animals from the University, just sometimes when we walk to it. From time to time you can hear the elephants as well. Have you heard about “Floquet de neu”?”Copito de nieve”? Well, the translation would be something like little piece of snow. It was a unique gorilla because he was the only white one. He died a few years a go, it was a shock for the city, well at least for me. I also remember a killer whale called Ulises that used to live in our Zoo as well. They moved it to San Diego sometime in the nineties and it is still there, they call it Samu now though. It was so impacting when they took it out of the swimming pool in Barcelona’s Zoo. I think they did it by helicopter or a small plain. No I haven’t heard about that bear in Berlin’s Zoo. Shit, that’s such a dramatic story. Well, my dog is turning twelve this year.”

“It was a nice walk, despite the cold. I really look forward to fishing in the lake in spring. Really? You get bored just in an hour? I can’t imagine how Björnkulla looks like with all the grass that the snow is covering right now. Ok, I want to see those pictures. Oh, the Nordic Museum looks like a haunted castle now that it is cloudy again. Great, the bus is coming in one minute.”

Dale pulguita!

2010-02-05T14:19:00.000+01:00

Fa uns dies se’m va demanar que triés un llibre escrit per un autor suec d’entre tots els que hi havia en un llistat de títols sense traducció. En donar-hi un cop d’ull vaig veure que desconeixia la majoria d’escriptors seleccionats, tret de Henning Mankell i Astrid Lindgren. Del primer n’he llegit poca cosa, vaig deixar a la meitat El viatge d’en Joel perquè se’m fèia lent i massa infantil; a Lindgren no l’he llegit, tot i que de petit mirava sovint l’adaptació televisiva de les aventures de Pippi Långstrump, el seu personatge més famós. Era una nena curiosa i divertida que donava a cada capítol de la sèrie un cert aire surrealista. Deixant de banda les meves experiències prèvies amb la producció literària sueca torno al que portava entre mans. Vaig recórrer a una amiga autòctona, dentista de professió i molt agradable en el tracte, per tal de que m’aconsellés i poder fer una bona tria entre l’oferta del llistat. Em va dir que n’hi havia uns quants d’interessants i finalment em va fer la seva sugerència. Va asenyalar sis llibres i em va fer una petita descripció de la temàtica i l’estil de cadascún d’ells. Com que realment anava força perdut i tenia poques referències vaig tractar d’estar atent als seus comentaris i veure quina de les crítiques reflectia més passió i entusiasme. Finalment vaig acabar optant per Els germans Cor de Lleó (Bröderna Lejonhjärta), de la mateixa Lindgren. La Hanna me’l va descriure com un llibre aparentment dirigit al públic infantil, però amb una temàtica fantàstica de cert contingut filosòfic que el fèia interessant per a qualsevol edat. Les valoracions personals arribaran en el seu moment.

Amb la tria decidida vaig començar a buscar el llibre. Aprofitant que fèia una volta pel centre d’Estocolm vaig entrar al Kulturhuset, una biblioteca pública bastant gran i ben situada. Al taulell un home em va atendre molt amablement, però resulta que el meu llibre estava a la bilblioteca infantil, que tot i trobar-se dues plantes per sobre en aquell mateix edifici ja havia tancat. Vaig aprofitar per fer-me la targeta de la biblioteca, que surt gratis i en pots treure tot el que vulguis, aplaçant la meva búsqueda al dia següent. I el dia següent era ahir, quan vaig tenir l’oportunitat d’entrar en aquest món bibliotecari reservat als mocs, les babes els plors les mamàs i els papàs: Kidzone, Rum för Barn (la zona dels nens, vaja). No recordo haver vist una cosa semblant abans. Les biblioteques sempre tenen la seva secció dedicada als nens, algunes amb més gràcia que altres, però això era un concepte diferent. Per poder imaginar-se el lloc pot ajudar pensar en un híbrid entre una biblioteca convencional de tamany mitjà i un Happy Park. No hi havia piscines de boles, ni cordes d’on penjar-se, ni entrapans de Nocilla, però si que hi havia escales, ponts i petites cases on entranyables babosos recreaben les seves fantasies. Tornant al meu llibre, em va atendre una rossa que no arribava als trenta i de nou sumament cordial, però resulta que allà tampoc el tenien (per acabar amb l'angoixa que pugui generar la meva persecució de Els germans Cor de Lleó diré que el vaig acabar trobant a la biblioteca de Medborgarplatsen). Com que la nòia era simpàtica li vaig preguntar perquè els nens no estaven a l’escola (n’hi havia una trentena i era primera hora de la tarda). Em va dir que la majoria eren massa petits per anar-hi i era veritat, no m’hi havia fixat abans. A l’instant vaig pensar que tot i així tots aquells pares haurien d’estar treballant, però no vaig voler insistir en aquella mena de preguntes. De sobte al costat del petit taulell des d’on m’atenia la cordial bibliotecària (les atraccions infantils feien que quedés reduït a una merdeta de taula) vaig veure una fotografia que va cridar la meva atenció i va encendre el meu orgull. Era l’equip de gala del Barça (només em faltava Iniesta i em sobrava Touré Yaya) immortalitzat com de rigor abans de començar a jugar un partit. Evidentment li vaig preguntar si hi havia algun culé entre els qui treballaven allà dins, esperant que ella mateixa em digués que si i em cantés apassionadament una estrofa de l’himne. Va dir que no sabia d’on havia sortit la foto, però que els nens sempre s’hi apropaven i es sabien els noms de tots els jugadors. Una decepció que ella no tingués una vessant hooligan, però que bé que creixia la quitxalla sueca doncs, envoltats de llibres i referències culés. De nou el model nòrdic socialment avançat havia trobat la manera d’aprofitar les grans habilitats cognitives que l’ésser humà té dels zero als cinc anys. Vaig pensar en suggerir que de tant en tant posessin per megafonia l’himne i que algú els ensenyés a dir amb accent argentí “dale pulga!”, però la meva relació amb la bibliotecària no havia donat per tant. Potser un altre dia, Màrius.

Filma sense vergonya

2010-02-03T02:12:00.000+01:00

Ahir, en un dels meus parèntesis a terres nòrdiques per no perdre el fil de l’actualitat allà on tinc les arrels, vaig saber que la majoria de cinemes de Catalunya es trobaven en plena jornada de vaga. El motiu de protesta era projecte de llei del cinema presentat pel govern i que pretén imposar una quota amb la qual la meitat de les pel·lícules s’emetin o bé doblades o bé subtitulades en català. Segons m’informava la meva font (la web d’un diari de gran tirada) formen part del gremi que va convocar la vaga 74 sales de les 175 que hi ha a Catalunya, que alhora suposen 525 pantalles d’un total de 795. Els exhibidors justifiquen la protesta pel seu convenciment de que les majors nord-americanes preferiran no estrenar les seves pel·lícules a Catalunya abans que haver-ho de fer en català una de cada dues vegades. Em sembla una reacció exagerada tenint en compte que per molt major que sigui una companyia dificilment voldrà rebutjar a part del pastís de 130 milions d’euros que els nostres cinemes van recaptar el 2009. La gent deixarà d’anar a veure una pel·lícula que l’interessi en cas de que s’estreni només doblada en català? No ho crec. Si estem acostumats a veure cinema doblat només és qüestió de temps que la gent s’habitui a sentir la interpretació dels actors a través d’una veu en català. Seria un obstacle si a la majoria de públic ja li és igual anar al cinema i no poder escoltar la veu del propi actor? Si algun propietari de cinema segueix atemorit i no ho veu així que m’expliqui perquè TV3 emet pel·lícules.

Ara bé, que la por sigui infundada no implica que la mesura sigui encertada. El cine pot ser un mitjà perquè el català no mori, però per damunt de tot ha de ser un mitjà d’expressió artístic, i el doblatge el desvirtua. Crec que és evident que canviarli la veu a un actor per la d’un doblador implica perdre gran part de la seva interpretació. Els detractors de la versió original subtitulada diran que la interpretació un se la perd quan ha de llegir subtítols, però amb la pràctica ho considero un mal menor. A Estocolm no he sentit cap queixa ni d'exhibidors ni d’espectadors, quan aquí tots els cinemes projecten en VOS. Si el que volem és promoure el català a les pantalles, invertim més en el cinema que es crea a casa nostra, que evidentment no l’haurem de doblar ni subtitular i tant el nostre art com la nostra llengua sortiran guanyant. Ah! Que potser això últim és més car que una simple quota de doblatge?

Samba de Estocolmo

2010-01-28T22:13:00.000+01:00

Quatre joves caminen per Estocolm en direcció a Södra Station per agafar el tren de tornada a les afores de la ciutat. Es tracta d’un austríac, una alemanya i dos espanyols (sí, un d’aquests últims és també català). Han passat un bon dia voltant per Södermalm i surten d’una última parada a una cerveseria (paradoxalment els germànics no han vegut la seva beguda predilecta). Com encara el viatge de tornada a casa cadascun d’ells? L’austríac i l’alemanya corren perquè saben quan passa el tren i perquè no el volen perdre; els espanyols els segueixen a la distància perquè no controlen l’horari, saben que el tren passa cada quinze minuts i no tenen pressa. Finalment aquests dos últims agafen el ritme dels primers per una qüestió de solidaritat i per patir menys el fred. El resultat: han perdut el tren de totes maneres, i per l’humiliant temps d’un minut. Els dos germànics es lamenten, l’austríac fins i tot s’ensorra quan recorda que també han perdut l'enllaç amb l’autobús que els deixava a la porta de casa. Els espanyols tracten de desdramatitzar la situació i contenen el riure.

Passen uns minuts de les nou i en una cuina es troba un gadità cuinant des de fa una estona. El chef té d’ajudant una berlinesa que l’assisteix en l’elaboració del plat que junts porten entre mans. Se’ls afegeix una parella d’intrussos que venien de visita, l’una parisenca, l’altre barceloní. La benentesa s’aprofita, el chef ja té quatre mans més. Y que arte tiene, pixa. Es posa d’evidència la manca de pràctica d’algun d’ells, la mama no hi és i de sobte toca fer frivolitats amb els fogons. El treball en equip evita ridículs majúsculs. La feina ja està acabada i el resultat a punt de ser devorat. Un gazpacho andaluz? Una ratatouille? Saltxixes de Baviera? Potser un pà amb tomàquet per sortir de les dificultats? Res de res. Una empanada gallega que s’empassa tots els tòpics.

Dins un club nocturn en ple Södermalm rebota música techno. Una sueca morena amb faccions orientals li acaba d’explicar a un aragonès que parla el català. Hi ha una noia asseguda a la cabina del DJ que crida coses en suec, com si fes aclariments en una exposició en llenguatge techno-primitiu-psicodèlic a estones hard-trance. Un ros modèlic i fins i tot potser model entabana a una francesa dient-li com n’és de guapa, per acabar desapareixent entre la fauna de la discoteca condemnant-la als sospirs tota la nit. Ara apareix una noia rossa que diu conèixer el Raval de cap a peus, de Tallers fins Nou de la Rambla. Quina gràcia. Alguna cosa també fa riure a un alemany fidel seguidor de l’Atlético de Madrid que balla atent a tota fèmina que se li creua.

Ex-alcalde Clos, potser a Turquia ha descobert que marxar d’Erasmus és viure un Fòrum de les Cultures amb exposicions itinerants a cada lloc on la manada d’estudiants es desplaça. Si li atrau venir a Sùecia i Ankara li dóna un respir pensi que aquí s’estalviarà normatives municipals, a deu graus negatius tothom tracta de beure, orinar i fornicar a casa seva. O a la del veí.

Al vent!

2010-01-23T15:48:00.000+01:00

Començar a conèixer una ciutat acompanyat per algú que ja porta uns mesos visquent-hi m’està resultant curiós. Jo ja havia estat a Estocolm, però en un context molt diferent i ara ja fa uns anys. Va ser en un tendre viatge estiuenc dels Palmera Klein, del qual tinc un record bo però bastant desgastat. El fet és que en una setmana he tingut l’oportunitat d’estrenar amistats i una ciutat que no recordava, i fer-ho simultàniament dóna que pensar en un període d’adaptació on l’anàlisi de les novetats és constant.

El meu primer contacte va ser amb el sistema de transports públics i amb una sueca provinent del nord que viu a la capital per motius aparentment acadèmics. Es podria resumir com una presa de contacte cordial, tot i força pragmàtica. De la combinació de tren i autobús em limitaré a dir que va ser la primera oportunitat per comprovar que realment hi ha dues lleis inalterables a Suècia: la puntualitat i l’estacada que un s’emporta acostumat a l’IPC espanyol. Pel que fa a ella, no desencaixaria en el prototip de suec que tothom s’esforça en esquematitzar-me i que encara no vull acceptar com a definició definitiva: molt servicial però sempre prudent amb l’expressió d’emocions, efectiu però reservat fins que no li grates el fons de l’ànima. També diuen que amb l’alcohol és més fàcil despertar la seva passió víkinga. Realment un cop instal·lat n’he sabut poc més.

El seguënt pas va ser endinsar-me a la ciutat pròpiament dita amb la companyia d’un maño com a guia improvitzat. Curiosament entre els meus nous companys d’aventures predomina la vocació empresarial i l’interès pel marketing, però he tingut la sort de deixar les meves primeres petjades per Estocolm amb gent amb interessos que em resulten més simpàtics. Així la primera ruta la va triar en Ramiro des de la seva òptica de les ciències medioambientals. Tot i que gran part de les seves explicacions em volien fer entendre el tipus de vida que portaria durant els propers mesos, la buena vida com ell diu, amb notes al peu amb les gamberrades que ja ha pogut fer durant els seus primers sis mesos, va deixar anar alguns comentaris que em van semblar les primeres perles que he sentit de la societat sueca. Jo ja m’havia fixat, i havia fet broma amb una col·lega parisina, en el fet que aquí a tot arreu les finestres són molt grans. Ara mateix escric amb una àmplia panoràmica del bosc de Björnkulla. Òbviament es tracta d’aprofitar bé les poques hores de sol i els pocs raigs que el cel tapat deixa arribar a les llars dels estimats suecs. Però el Ramiro es va extendre una mica més, i em va comentar que és un bon complement pel caràcter suec, és a dir, compensen el seu comportament més aviat hermètic i distant quan van pel carrer amb una manera de viure la intimitat de casa seva molt oberta al públic. Vida social distant, intimitat col·lectiva. Pot semblar una tonteria i una obvietat, però em va semblar una bona observació. I si us heu fet la imatge al cap del Ramiro com una rata de biblioteca que s’emboba mirant les finestres del carrer enlloc de mirar les rosses que se li creuen desdibueixeu-la, és un cachondo perdut. Pel que fa al primer recorregut, va ser en una primera part un passeig clàssic pel turista nouvingut. Vam creuar Gamla Stan (la antiga ciutat mevieval) sense perturbar els seus petits carrerons, per després fer les primeres passes per Södermalm, que seguiria coneixent més a fons en els següents dies. Se’m va sumar més companyia que la de l’amic aragonès i vaig acabar provant els primers cafès i cerveseries de la ciutat.

A la primera presa de contacte seriosa amb el meu nou hàbitat urbà la va seguir una nova visita a Södermalm, però en aquest cas deixant de banda Gamla Stan i la resta de la ciutat per centrar-nos en aquesta illa. La guia de les meves passes va ser llavors una berlinesa que porta instal·lada a terres nòrdiques el mateix temps que el Ramiro, i l’enfocament de la ruta partia ni més ni menys que de la filosofia pura i dura. Així que vam voltar per aquesta illa, antic bastió obrer de la ciutat transformat en zona d’ambientillo cool, amb galeries d’art i botigues de segona mà, i que més enllà de les etiquetes em va descobrir tímidament els seus encants. Tot i la vocació filosòfica de l’Elisa no hi va haver cap reflexió o pirueta intel·lectual que superés el comentari del Rami sobre les finestres. Suposo que el pragmatisme alemany va fer que es centrés en explicar-me tot el que no em podia perdre de la ciutat, que realment es coneix bastant a fons, a més a més de parlar un suec fluid. O això o em va veure amb cara d’idiota que no arriba a la metafísica, i no estaria desencaminada. Estudiar filosofia i en suec, es diu rapidet.

La setmana s’ha anat complementant amb més recorreguts per la ciutat, feines domèstiques, unes nocions de suec bàsiques i el tret de sortida a les aventures nocturnes. Les meves primeres experiències en una residència d’estudiants mereixen un capítol a part que abordaré properament. Pel que fa a l’idioma suec només dir que pronunciar per primer cop les seves vocals mereixia una sessió fotogràfica per la cara d’imbècil que se’m va quedar intentant-ho i per les dificultats que vaig tenir per aguantar-me el riure. I de nou les finestres. La meva respectable professora ens va explicar que finestra en suec es diu fönstret, però que originàriament tenien una paraula que s’ha perdut. No vaig tenir temps d'apuntar-me-la però sé que els anglesos la van copiar, per tant deuria ser semblant a window. El cas és que el seu significat literal era “els ulls al vent”, i em va semblar extraordinàriament poètic. Llàstima que el seu ús degenerés donant nom a un simple programa informàtic, tan lluny del vent.

Su asiento en posición vertical

2010-01-19T02:11:00.000+01:00

Un Renaul Espace verd ampolla gira Rosselló per baixar per la Rambla Catalunya. Les balles, els forats i les rates van desaparèixer unes setmanes abans, el barri el despedeix amb una imatge més que digna. Li ha ordenat al seu company de malifetes que cuidi de l’Eixample Esquerra durant el seu exili, alhora que l’ha encoratjat a combatre la seva obsessió amb l’alopècia i les intrigues de l’altre sexe amb la teràpia que fins ara havien compartit: les sessions de les deu al Floridablanca. Arrossega una pesant ressaca emocional resultat de l’acumulació excessiva de despedides, tot i que fins i tot les més dures li han deixat un record prodigiós. Ara veu per la finestra com van quedant enrere els carrers que tallen Balmes. La roba d’abric que duu i a la que tan poc està acostumat el fa sentir una mica més estrany. El mateix estaria pensant la seva guitarra Washburn si pogués, veient-se embutida com està en voltes de plàstic protector de bombolles. Li ve al cap la conversa amb la telefonista que el va atendre quan va voler preguntar a la Scandinavian Airlines en quines condicions viatjaria el seu instrument en cas de ser facturat. Ella molt amablement li va venir a dir que s’apanyés, que les condicions de vol de la companyia no entenien de sensibilitat musical. En penjar la informació rebuda l’havia deixat inquiet, per molt que aquella veu desconeguda li hagués resultat força sensual, però de seguida el va confortar pensar que la seva Washburn viatjaria de franc. La Gran Via ja l’expulsa de la ciutat, el Poble Sec li dona l’esquena. Després de tantes hores gastant neumàtics per aquells carrers empinats marxa havent-se de conformar amb portar una bicicleta o un trineu si busca experimentar qualsevol sensació de velocitat en els seguënts mesos. El record de la veu seca de l’examinadora li passa fugaçment pel cap: tenía prioridad, i gairebé amb la mateixa rapidesa un pensament respon: que es foti l’embrague pel cul. Finalment la T1 apareix majestuosa i posa punt i final al viatge. Últims adeus que són gairebé un tràmit, ja que han estat com una música de fons durant tot el trajecte des de casa seva. Controls de seguretat. Un policia l’atura. Uy, ha pitado y mucho, afirmació que suposa plena llibertat perquè li palpin bé el cos, sense excepcions. Sembla mentida el que li poden fer a un jove amb ganes de veure món en un aeroport, perquè després diguin que volar és el transport més segur. Després d’una breu espera hostesses nòrdiques li donen la benvinguda amb un sonriure molt ben treballat que per uns moments li arriba a semblar natural. Quina formació, com es nota que realment són d’un país avançat. No té ningú assegut al costat i disfruta mirant per la finestra durant els intervals de temps en que no dorm. En un moment determinat nota que l’avió perd l’horitzontalitat atravessant núvols espessos i decideix estar atent a l’aterratge. La seva primera imatge de Suècia és una postal en blanc i negre, una inmensa massa de neu tacada d’arbres pelats. Välkommen.